Mural de Víctor Jara a Santiago de Xile

La justícia xilena ha actuat quaranta cinc anys després de l’assassinat de Víctor Jara. Dels aproximadament cinc mil col·laboradors de la policia secreta xilena, hi ha uns dos-cents militars condemnats i empresonats. A Xile, tímidament, s’ha fet una mica de justícia. A l’estat espanyol, no. Durant molts anys ha estat un tabú demanar-ne. Els qui ho fèiem, molestàvem. Fins i tot ens censuraven.

La qüestió és: com es viu en una societat que oculta la veritat, silencia els crims, i deixa lliures els criminals, molts dels quals continuen manant i ocupant llocs privilegiats com si el passat no hagués existit? Com afecta a l’ètica política de la societat i dels ciutadans? Quines patologies desenvolupa? Com poden suportar-ho les víctimes i les seves famílies?

La pervivència del mal del totalitarisme, la seva impregnació en el teixit social i en la biologia de les persones és una realitat oculta que ni la justícia, encara que insuficient, ni el relat històric poden evitar. El virus arrela en allò més profund, forma part del cos social, d’allò més íntim de les persones i s’adapta amb succés a les noves èpoques, sovint de manera subtil, impredictible, difícilment detectable.

El cop d’estat d’Augusto Pinochet a Xile, la dictadura i les seves conseqüències actuals són un cas d’estudi sempre revelador. I sempre equiparable a més estats, com l’espanyol, víctimes de dictadures militars, impulsades, recolzades i finançades per les elits burgeses i aristòcrates que sobreviuen impunes a la repressió i al dolor a què sotmeten la població per tal de poder mantenir el seu pla d’enriquiment exponencial i d’explotació descarada.

‘Calia extirpar els membres podrits’, deia el general Franco. I l’església catòlica i la burgesia l’aplaudien i se’n beneficiaven. Augusto Pinochet en va ser un bon deixeble. Qui no el recorda amb capa i espasa al funeral del dictador espanyol al costat d’Imelda Marcos? Pinochet va jugar el mateix paper que Franco per a l’església i la burgesia del seu país. Pinochet, però, no va tenir Valle de los Caídos. Els seus valedors, tot i donar-li suport quan se l’acusava de genocidi i crims contra la humanitat, el van abandonar al judici per delictes econòmics. La dreta xilena no podia permetre que els seus empleats robessin. Això no figurava en el contracte. Matar, sí; robar, no.

Les víctimes de la dictadura de Pinochet (1973-1990), segons els principals informes oficials de drets humans, deuen unes trenta-cinc mil persones: unes vint-i-vuit mil torturades i tres mil dues-centes mortes. De les quals, unes dues mil cent per execucions extrajudicials i mil cent per desaparició. També hi va haver uns dos-cent mil exiliats.

Los perros, una reflexió pertorbadora sobre el Xile d’avui
Fa temps que la directora xilena Marcela Said (Santiago de Xile, 1972) destaca per la seva agudesa implacable en posar al descobert l’ombra oculta del feixisme xilè en el present. El seu treball se suma a l’excel·lent testimoni fílmic de documentaristes com Patricio Guzmán o Carmen Castillo. Ells van divulgar la veritat, van reclamar memòria, justícia, reparació, i van denunciar els executors. Said denuncia els ideòlegs i beneficiaris. La mirada dura, interrogativa, de Said desemmascara la connivència de l’alta burgesia xilena, aprofundeix en terrenys grisos, plens de matisos que conviden a la reflexió, que inquieten per com ens suggereixen el present i poden apuntar l’esdevenidor.

Es pot dir que Los perros no descobreix res de nou del passat. Sí. Però Said no ens hi parla del passat, ens hi parla del present, un present complex, ple de forats negres, i de la presència permanent dels fantasmes i tot el dolor de la història. El passat no es pot ensinistrar, no es pot soterrar mai del tot.

El film fa el retrat de Mariana, una dona filla de la burgesia, una dona sense amor, ni del pare, ni del marit, una dona captiva del masclisme que l’envolta, que la inutilitza. Tots la tracten com un objecte, una joguina ximple a qui cal orientar i dirigir. El pare, un magnat molt ric, només la vol perquè li signi les decisions empresarials. El marit la convenç perquè es faci un tractament de maternitat artificial. Però ella, en el fons, se sent profundament incòmoda, frustrada, en els rols adjudicats de filla i esposa submisa.

Fotograma del film ‘Los perros’, de Marcela Said.

És la història d’una dona que s’enfrontarà al masclisme de l’alta societat xilena, al silenci i la hipocresia dels còmplices de la dictadura, introduint, com a contrapunt ficcionat, el cas d’un ex-militar de la Dina (Direcció d’Intel·ligència Nacional, la policia secreta del règim) que la directora va conèixer, l’ex-coronel Juan Morales Salgado, que avui compleix condemna de quinze anys al penal de Punta Peuco per l’homicidi del general Carlos Prats i la seva esposa.

La noia regenta una galeria d’art, on les obres són màscares monstruoses, en certa manera, com els qui l’envolten. Un entorn que, a més a més, és impregnat d’un aire sinistre, malèfic, invisible, forjat, com anirem descobrint, per una veritat que tothom sap i que ningú no verbalitza. El germen de la violència feixista era, i és, a les ments, les paraules, les accions i els comptes corrents de l’alta burgesia, el món de la protagonista. Ella, a poc a poc, anirà interrogant el seu entorn, burxant, investigant, per intentar descobrir què s’amaga darrere la màscara que sempre ha conegut.

I Love Pinochet i Opus Dei, una cruzada silenciosa
La directora Marcela Said ve d’un família de classe mitjana dividida, com moltes més, entre partidaris i contraris a la dictadura. El seu cinema ha evolucionat del documentari a la ficció, s’endinsa a les profunditats del passat de Xile, indagant en la qüestió política i, sobretot, en la naturalesa humana. Ella està convençuda, amb raó, que si Pinochet va estar disset anys al poder, és perquè molts li donaven suport, i no solament els seus policies i militars.

Said ja havia mostrat la cara feixista de la burgesia pinochetista en el documental I love Pinochet (2001), on molts d’aquella classe social qualifiquen de ‘segrest’ la detenció a Londres del dictador, per qui professen una devoció gairebé religiosa, i de ‘guerra civil’ contra el comunisme el cop d’estat militar, amb suport de la CIA i de Henry Kissinger, contra la democràcia i el govern de Salvador Allende, qui havia arribat al poder amb les urnes.

A Opus Dei, una cruzada silenciosa (2004), Said retrata la mateixa classe social, desvetllant la gran importància que va tenir l’Opus Dei a la societat xilena tan bon punt Pinochet assoleix el poder. Poc després del cop, el sacerdot espanyol Jose Maria Escrivá de Balaguer, fundador de l’Obra, i els seus coreligionaris  van fer una visita a Xile de quinze dies en què van mantenir moltes reunions a porta tancada, alhora que, en públic, predicaven i prometien glòries celestials i equipaments.

Cartell promocional del documentari ‘Opus Dei, una cruzada silenciosa’, de Marcela Said.

Hi ha molts fils rojos i blaus que lliguen la història de l’estat espanyol i la de Xile, de la Segona República del 31, el Front Popular, García Lorca, Neruda, el Winnipeg i l’exili republicà, i, a la inversa, l’exili del 73 de l’esquerra xilena cap aquí. I la detenció de Pinochet a Londres, el 1998, quan la justícia espanyola va tramitar les denúncies contra ell. De l’altra cara, hi ha la connexió política i empresarial franquista-pinochetista, els lligams democristians, l’església catòlica i l’Opus Dei, que també va ser un suport important de Franco.

Un record. Jo vaig viatjar a Xile poc després de la detenció de Pinochet a Londres. En comprar El Mercurio, el gran diari de la dreta, vaig topar-me amb Rodolfo Martín Villa per partida doble. En el mateix exemplar signava un article i li feien una entrevista. Tema: les veritables transicions ‘modèliques’ no jutgen els responsables del seu passat dictatorial. Per això ara Martín Villa és investigat per una jutge argentina, mal pesi a les elits polítiques i periodístiques. A l’estat espanyol no es pot.

A Xile, l’Opus és el ciment que uneix l’extrema dreta, els interessos de la burgesia i l’Església amb les facultats de dret i econòmiques, pedrera antimarxista de polítics, empresaris i banquers que refermaran el país en el neoliberalisme salvatge que avui el regeix. Un dels eixos de la trama és la Universidad de los Andes, de l’Opus, inaugurada el 1989, mesos abans que Pinochet deixés el poder, que va acollir entre la seva directiva els cervells grisos de la dictadura, i alguns professors formats a l’estat espanyol.

Escrivá va morir uns mesos abans que Franco, l’estiu del 1975. En vida, a l’estat Espanyol li havien donat moltes Creus reials i Franco el va fer Marquès de Peralta, irregularment, diuen. Però el seu triomf definitiu i universal va arribar l’any 2002, quan el papa Joan Pau II el va elevara la categoria de Sant, l’honor màxim entre catòlics després de Déu omnipotent, és clar.  

Militar, professor d’equitació, condemnat per assassinat
Al 2010, Marcela Said va filmar El Mocito, la història del noi Jorgelino Vergara, que va servir a casa del cap de la DINA, Manuel Contreras, i en casernes militars com la ‘Simón Bolivar’, on servia els cafès als torturadors i rentava i vestia els torturats. Avui, ‘el Mocito’ viu aïllat de la societat, en condicions austeres, i col·labora amb la justícia informant de tot allò que sap dels assassinats, dels desapareguts, i dels culpables dels crims.

Aquella vegada, per contrastar la versió del ‘Mocito’, la directora va voler entrevistar l’ex-coronel Juan Morales Salgado, acusat de tortures i desaparicions, llavors reconvertit en professor d’equitació de dones de l’alta societat i avui condemnat i empresonat. Aleshores, el militar ho va refusar i Marcela Said optà per fer-se alumne seva un temps, fins que ho va aconseguir.

El cinema de Said és persistent, coherent i evoluciona. La figura real de l’ex-coronel, és clau en la història de Los perros. Va inspirar el personatge del professor d’equitació de Mariana, interpretat per Alfredo Castro. Un home enigmàtic que l’enamora i que ens és presentat com un home apagat, resignat, que sembla coherent, que nega estar implicat en delictes de sang, com si fos una víctima més de la situació. Ella s’hi enamora, però ell no la correspon. ‘Sóc un home dolent’, li diu, rebutjant-la. Però per a Mariana res no és blanc o negre. Tot és una immensa gamma de grisos. Fins que un dia descobreix, per atzar, que entre el seu pare, l’elegant i simpàtic empresari triomfador, i l’ex-coronel de poques paraules hi ha una relació personal antiga que cap dels dos està disposat a desvetllar.

Els dos protagonistes de ‘Los perros’.

Aquesta és l’escletxa per on la protagonista pretendrà indagar. I alhora, aquest és el lligam que la uneix, directament, amb els crims de la dictadura i l’espès silenci sobre el passat que els de la seva classe social han imposat. Però el passat sempre torna. Ella intenta saber. Pregunta al pare per què ha estat denunciat a la premsa per haver col·laborat deixant camions a l’exèrcit. ‘En aquella època, com no havies de deixar camions als milicos si te’ls demanaven, filla?’, respon el pare, fent veure que no sabia per què els volien. El militar només diu que ell era cap del servei de guardaespatlles, que no està implicat en delictes de sang. La veritat sempre s’esvaeix, les preguntes resten pendents. És l’eterna incògnita.

La protagonista, interpretada per la genial Antonia Zegers, reflecteix a la cara el dubte, l’angoixa, el deliri, l’absurd, però mai la por. De vegades s’enfronta als homes, desafiant, sarcàstica, amb una agudesa inquisitiva en els diàlegs que descol·loca els seus interlocutors. Tot i això, a mesura que avança el film, incrementa el seu nerviosisme, la sensació d’incertesa, de viure una situació límit. Ella ho exterioritza amb el gest i la mirada, amb la violència i el cinisme de la paraula.

El sentiment i el clima que es crea és tan fort que sembla anar-se apoderant del paisatge, dels escenaris, també. Els interiors de les cases on viuen els rics són inhòspits, tot es va fent sinistre, buit, misteriós. Els gossos també. Les muntanyes que envolten Santiago, verdes, majestuoses, van adoptant un aire inquietant, com si darrere la bellesa del paisatge s’amagués un monstre a l’aguait. O una veritat impronunciable.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb