*On sigui que la gent s’expressa / en una sola clara, conforme, / indiscutida parla. / Aleshores, a la xarxa, tot d’almogàvers dirien, / fort abrandats: “Com míser catanyol, / així el traïdor abandona el combat”, / mentre jo, ja ben lluny, em riuria / de l’IEC i encara més / de tant de salvapàtries ignorant. / Però no he de seguir mai el meu somni / i mastegaré català fins a la mort / car sóc també molt covard i tossut / i estimo a més / amb gran resignació / aquesta meva pobra, ranca, ofesa, / malparlada llengua.

*Una familiar m’explica la peripècia per fer vida normal. Va acudir a una agència de les anomenades de serveis personals i de la llar a contractar una senyora de fer feines que entengués el català. De catalanoparlant no en tenien cap, això per descomptat, i de catalanoentenent només n’hi van saber trobar una. Una. Ja tremolo pensant el dia que la meva familiar es farà gran i haurà de buscar cuidadora.

*Seu central d’un departament de la Generalitat, a Barcelona. A Informació, quatre persones. Xerrameca contínua en veu (massa) alta, per part de dues de les funcionàries, amb participació intermitent d’una tercera. En castellà tota l’estona. Per als que som a la sala d’espera, és com estar fent cua a la pelu de la Juani (“Y le digo y me dice y le digo…”). No solament turmenten els qui ens esperem (que no volem saber què han fet o què faran aquest cap de setmana les senyores treballadores), sinó que arrosseguen el comportament lingüístic dels qui hi entren. Confio que entre les actuacions de la nova secretaria general de la cosa s’hi inclogui recordar als treballadors de l’administració la seva condició de funcionaris sotmesos a determinades normes, per més que tinguin altres models de servidors públics al cap (que d’aquests ja en patim prou i massa quan ens toca anar a Trànsit o altres serveis estatals).

*Si us dic que per sopar us faré pops (o popets) amb ceba, tindreu una noció, ni que sigui vaga, del que menjareu? Perquè aquest dia la cambrera d’un restaurant ben barretinaire d’una vila mitjana també força barretinaire va considerar oportú aclarir-ho: “encebollados, perquè ens entenguem”.

*Corroboro amb certa fatalitat que l’equació llengua igual a parauletes continua circulant com una veritat gairebé empírica. A la web d’una entitat cultural de primer ordre ensopego l’enèsima campanya-concurset per recuperar mots en desús (i segurament irrecuperables: a qui se li acut fer servir terramper com a ham? Que no veuen que obtenen l’efecte contrari al desitjat? Si no enteneu per què, aneu a consultar què és un terramper, aneu), sota el títol de “Com parlaven els nostres avis?”. I tot el que ve a continuació són mots i locucions. Una vegada més. Però si tu agafes i compares l’idiolecte del teu avi amb el teu, les diferències lèxiques serien evidents, estridents i tot, en molts casos, però allà on es notarà més la degeneració del codi serà en la fonètica. Una distància abismal. Per això em sorprèn que, ateses les facilitats tecnològiques de què disposem, encara no es tingui en compte aquest punt quan es fan aquesta mena de continguts. No és solament què diem; és, encara més, com ho diem.

*”Pimplar? Realment us fa gràcia aquest verb de tebeo de Mortadelo y Filemón, d’article de Ramón de España, de novel·leta madrilenya? Pimplar? De debò, hi ha vegades que em feu passar vergonya.”

Havia començat l’anotació en aquests termes tan ditiràmbics quan m’assabento, gràcies al bloc ‘Qüestions puntuals de llengua‘ de Xavier Pàmies, que és un castellanisme que va tenir cert vigor en català al llarg del segle XX, i que l’han fet servir autors de respecte com Julià Guillamón o Joan Rendé. En dedueixo, doncs, que es tracta d’un ús generacional ja en declivi. Decideixo interpretar-ho com un avís del destí perquè us parli de les Notes de traducció d’aquest insigne col·lega i algun dels tresors que ens ha regalat. Promès.

*He comès la insensatesa de fer una mica de treball de camp sobre puntuació; o més ben dit sobre comes, que és el signe més emprat i també el més controvertit. Però ha estat una temeritat: no sabria dir si l’escriptura relaxada de les xarxes ha agreujat un cert desgavell que la gramàtica mateixa afavoreix, a causa de l’ús de la coma com a signe d’estil, és a dir, opcional (en determinades posicions, és clar). De fet ni tan sols els gramàtics estan sempre d’acord en tots els usos. La controvèrsia més freqüent sol tenir a veure amb l’entonació: si la coma ha de marcar una certa pausa en l’elocució. La Neus Nogué s’ha fet tips d’explicar que això no va així, i que la coma no ha de representar la corba melòdica, però és un d’aquells llocs comuns tan difícils d’extirpar; com el de no accentuar les majúscules, per exemple. En fi, per resumir-ho apressadament: entre la moda de les xarxes de prescindir-ne i les males/absents correccions als articles digitals (i no tan digitals: al número de juliol d’una molt prestigiosa revista cultural, un reportatge de vuit pàgines n’era un exemple punyent), es podria dir que l’ús d’aquest signe de puntuació reflecteix a la perfecció l’actual tensió entre llengua escrita i llengua parlada.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.