L’escena musical valenciana fa anys que batega amb força. Grups que no neixen per a una sola cançó, sinó que deixen empremta i implanten un estil propi. Marxen Obrint Pas i aviat la Gossa Sorda, però uns altres com Aspencat es consoliden.

El grup de Xaló (Marina Alta) acaba de presentar el cinquè disc, ‘Tot és ara’, que pot convertir-se en un dels treballs en català més escoltats d’enguany. En vuit dies vuitanta mil persones ja se l’han descarregat. Sí, l’han penjat gratuïtament a la seva pàgina web. Diuen que toquen música per arribar al màxim de gent i internet els ofereix els millors recursos. ‘Tot és ara’ és un crit de ràbia contra el sistema i, especialment, contra el País Valencià; el seu País Valencià, aquell que ha estat víctima de les polítiques de Camps i Fabra. Ara és l’hora del canvi.

Reconeixen que observen el procés de Catalunya amb ‘enveja sana’ i que la independència pot ser el detonant del creixement del sentiment sobiranista al País Valencià. Tenen uns lligams molt forts amb el Principat. Per això avui inauguren la ronda al Mercat de Música Viva de Vic. I, per si no n’hi hagués prou, demà els espera la Mercè.

—Avui enceteu la gira al Mercat de Música Viva de Vic i demà tocareu a La Mercè. Què suposa per vosaltres tocar en un marc tan important com la Festa Major de Barcelona?
—I.G.: Brutal. Nosaltres ja vàrem tenir la sort de poder estar-hi l’any passat i va ser impressionant. Podria ser un dels concerts més multitudinaris on hem actuat?
K.T.: Juntament amb el Viñarock sí. És un aparador molt bèstia. Hi ha tanta gent que potser la sonoritat no és la millor, però per nosaltres, a nivell de grup, és un aparador impressionant per presentar nou disc.

—En una setmana porteu 77.000 reproduccions al YouTube i el disc ha tingut 80.000 descàrregues. Us esperàveu que el llançament del nou disc tindria tal rebuda?
K.T.: No. És una bestialitat. Ens ha pegat una hòstia a la cara bestial. No ens ho imaginàvem. A veure, el darrer treball nostre, ‘Essència’, a hores d’ara està amb 35.000 descàrregues. I ja té dos anys. Per tant, estem parlant que en deu dies hem més que duplicat. És bestial.
—I.G.: Tampoc ens imaginàvem que el videoclip funcionés tant. El primer dia crec que vàrem tenir 25.000 visites. Ara clar, ha baixat perquè molta gent ja s’ha descarregat el vídeo.

—L’heu penjat gratuïtament al vostre web i l’anterior treball el vàreu finançar a través del micromecenatge. Us agrada utilitzar les xarxes.
K.T.: Li donem molta importància. Per grups com nosaltres jo crec que és clau utilitzar internet en aquests temps. Nosaltres des de l’inici hem apostat per posar el disc en descàrrega gratuïta a la nostra web. Això és clau perquè mai hem tingut un segell al darrere. Aquest últim treball sí que l’hem editat amb Holly Records però bé, continuem fent feina de xarxa perquè avui en dia, grups com nosaltres sense pressupost i que són autotot, no podrien arribar a les masses si no és a través d’internet.

—De cara a l’espectador poder descarregar-se el CD és fantàstic. Però ja surt a compte?
—I.G.: Tots sabem que vendre discs no genera benefici. A nosaltres el que ens interessa més és arribar al màxim de gent per poder posar en pràctica els nostres directes. És el que treballem de veritat. La nostra aposta real és el directe i on volem guanyar el nostre públic.
K.T.: Jo crec que el disc és una plataforma, una eina per poder arribar al màxim de públic possible. Més enllà que després es puguen vendre discos.

Aspencat és rock, sons jamaicans, rap, reggae… I ara doneu més protagonisme als sons electrònics. Per què aquest canvi?
—I.G.: A ‘Essència’ ja hi havia electrònica. Segurament en el nou treball és un poc més agressiu. Però és una tendència que ja portàvem de temps enrere. Som un grup que ens agrada barrejar tota mena de sons i l’electrònica hem tingut l’oportunitat d’utilitzar-la. Tenim una persona que la sap treballar bé i al cap i a la fi, és com un altre instrument. Ens agrada fer música per escoltar a casa i música més agressiva, pel que l’electrònica és perfecta.
K.T.: És un estil més dins de l’amanida d’estils que tenim.

—Podríem dir que sou un grup mestís.
K.T.: Sí. Som un grup mestís que fem dancehall, reggae, dubstep, fusió… Bàsicament aquests estils però també hi ha pop, perquè és inevitable que hi hagi pop. I Rock.
—I.G.: La base és la música jamaicana, però a partir d’aquí toquem molts estils.

—’Tot és ara’. D’on ve el nom del disc?
K.T.: Estan passant moltes coses, d’aquí ve el nom del disc. Crèiem que és un moment clau per a moltes coses. Mires en l’àmbit que mires. A nivell global, a nivell territorial, ací a casa, a Catalunya i al País Valencià, a l’estat espanyol, al mediterrani… Estan succeint factors decisius. El que diuen: de les crisis o se surt més lliure o se surt més esclau. Doncs ara estan passant coses que són claus per saber cap on anirà el futur.

—Al disc ‘Essència’ les lletres eren reivindicatives però amb missatges d’esperança. En aquest treball sembla que traieu la ràbia retinguda contra el passat recent. Renegueu d’Europa, l’FMI i sobretot, del vostre País Valencià.
K.T.: Jo crec que ha anat sortint a poc a poc. És evident que fem molts quilòmetres de furgoneta tots els caps de setmana quan estem de gira i llavors, clar, tenim moltes converses, compartim taula i estem sempre junts. Llavors, sí que hi ha un fil conductor del disc però, a partir d’aquí, fins que no et poses escriure no saps cap a on tirarà. Crec que a poc a poc s’ha anat decantant cap a la indignació.
—I.G.: La música també és el que ens empenta a acabar d’arrodonir les lletres i que siguen més combatives o menys combatives. Ens ajuda un poc.
K.T.: També depèn de l’estil de cada cançó. És allò que diuen que la música accelerada convida a conduir més ràpid. Amb les lletres també ens passa el mateix. Més enllà d’això jo crec que també és evident que el dia a dia, l’esgotament de veure que les coses no canvien per a bé, es veu reflectit a les lletres.

L'esgotament de veure que les coses no canvien per a bé, es veu reflectit a les lletres

—Però finalment el canvi ha arribat. Sentiu que hi heu contribuït?
K.T.: No només Aspencat, la música del País Valencià ha contribuït al canvi. Si més no som la primer generació educada en valencià a les escoles des de la llei d’ús i ensenyament. Llavors, clar, la música ha contribuït molt perquè ha ajudat a normalitzar la situació política. Clar, els mitjans de comunicació, i després del tancament de RTVV encara més, han brillat per la seva absència. L’escola i la música al País Valencià han estat dos estendards forts del canvi; i de la consciència social i de la consciència identitària. Nosaltres ens hem educat en valencià i l’escola ha estat la primera pedra del canvi. Arran d’això, i venint dels Raimons i dels Ovidis, s’ha anat bastint un ventall de grups molt fort i s’ha creat un circuit musical. No sabem com, però ha sorgit. El públic ha anat creixent i gràcies a això hi ha una base bastant forta de gent que té entre setze i trenta-cinc anys que van començar escoltant Obrint Pas i Orxata i que ara escolta Aspencat o Zoo.
—I.G.: Som els que més soroll hem fet i que més hem cridat.

—Ara quina relació creieu que ha d’unir el País Valencià i el Principat?
K.T.: Ja ho veurem. Nosaltres estem esperançats perquè el procés que està vivint Catalunya és una oportunitat impressionant. Trencar les cadenes i començar a escriure la història. Des del País Valencià es viu el procés català amb molta enveja sana, evidentment. A títol personal tinc un sentiment de pertinença als Països Catalans, però clar, sóc realista i els tempos ara mateix són diferents. Catalunya primer ha de conquerir la seva llibertat i a partir d’ací ja veurem. A nivell global del grup ho veiem amb molta il·lusió i molta esperança el que està passant aquí al Principat. No només per la independència, sinó per tot el procés social que pot venir després: construir un país des de zero i fer-lo més solidari, més social, fer una constitució pròpia… És un ventall de possibilitats increïble.
—I.G.: Ens agradaria formar-ne part. Jo ho veig com un pas més per a nosaltres. Hi ha una frase que cridem molt quan acabem els concerts que és: ‘Sense València no hi ha independència’. Jo crec que sí que n’hi haurà, però espere que després comptin un poc amb nosaltres i puguem formar part dels Països Catalans. D’aquí vint o trenta anys, tampoc vull ser massa optimista. Encara hem de recórrer molt de camí.

Des del País Valencià es viu el procés català amb molta enveja sana, evidentment

—Veig que observeu la independència del Principat com un detonant per despertar el sentiment sobiranista dins del País Valencià.
K.T.: Sí. El fet que Catalunya aconseguisca la independència pot ser un detonant. També és veritat que l’infrafinançament és un factor clau pels no convençuts des d’un principi o pels que en els darrers anys s’han apuntat a la militància independentista. Si Catalunya aconsegueix la independència i li va bé, això pot convéncer aquella gent que no té clar el sentiment de pertanyença a unes arrels. A mi em dol dir això però el tema econòmic pot ajudar. Però és veritat que el maltracte econòmic pot ajudar a arribar a una majoria.

—D’aquí a menys d’un mes se celebrarà la Diada del Nou d’Octubre. De moment es preveu que serveixi per a reclamar un nou model de finançament. Com la viureu?
K.T.: Espere que siga una diada reivindicativa. Però al mateix temps també s’espera una Diada conflictiva per part del blaverisme i de l’extrema dreta. Feia anys que anaven a la Diada fent els carrers seus: insultant, pegant pallisses, cridant consignes nazis i brandant banderes amb esvàstiques. I clar, aquesta ala dura, imagine que tindrà ganes de revenja. Hi ha certa preocupació.

—Sentiu que feu política a través de la música?
K.T.: Evidentment. No només nosaltres.
—I.G.: Tots els músics fem política. Es vulga o no. Per a bé o per a mal. I s’ha de protestar perquè el silencia és còmplice i si no protestes s’imposa la ‘majoria silenciosa’, com diu Rajoy.

—Si un llegeix les vostres lletres hi trobarà referències i cites d’Ovidi Montllor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés. Us sentiu hereus del passat cultural i musical del País Valencià?
—I.G.: Sí. Entenem que no és una cosa innovadora, no som els únics i ho han fet molts grups. Però és que són els nostres referents. Com que al País Valencià per a moltes coses sempre ha estat petit, i el circuit musical és molt d’estar per casa, com aquell qui diu, això fa que aquests referents se senten molt nostres. Ens són molts propers. Ovidi era d’Alcoi i només ens separa una serra. El País Valencià és menut i a les comarques catalanoparlants ens coneixem tots.

—Va plegar Obrint pas, ara ho farà la Gossa Sorda. Tanmateix, l’escena musical valenciana és brutal i segueix molt viva.
—I.G.: Sí. Ho parlem a vegades. Abans hi havia molts pocs estils musicals i ara el ventall s’ha obert. Cada vegada tenim més públic, no només nosaltres sinó tota la música en valencià. Sortim molt cap a Catalunya i de Catalunya venen bastant cap aquí. Creiem que és un moment impressionant per la música en valencià i esperem que seguesca creixent.
K.T.: Afegint al que diu l’Ivan, jo també crec que el públic potencial ha madurat bastant perquè ara ja veiem com grups catalans baixen amb assiduïtat també al País Valencià. Txaranago, Catarres, Oques Grasses… Això abans costava molt. Sí que hi havia grups valencians que pujaven al Principat, però era molt difícil que grups catalans baixassen a tocar a València. Ara s’ha establert una sinèrgia. Encara no estem al mateix nivell, però s’ha establert una comunicació musical; una germanor. Recorde un concert de Sopa de Cabra quan jo era petit al poble dels meus iaios, però era molt estrany. Els grups catalans gairebé no venien mai, un o dos cops a l’any.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb