Artur Mas: “La taula de diàleg és una enganyifa”

Entrevista a l'ex-president de la Generalitat de Catalunya

VilaWeb
Odei A.-Etxearte Albert Salamé (fotografies)
12.02.2022 - 22:12
Actualització: 12.02.2022 - 23:12

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Artur Mas està decidit a allunyar-se de la militància dels partits i reforçar el seu perfil institucional com a ex-president de la Generalitat. En aquesta entrevista, feta a la seva oficina del Palau Robert de Barcelona, analitza la seva situació personal i política, pendent del Tribunal de Comptes i del recurs europeu contra la sentència pel 9-N, i opina sobre la situació en què es troben Junts i la resta de partits. Diu que troba a faltar un partit central a Catalunya que ocupi l’espai que tenia CiU, critica la taula de diàleg i la proposta d’un tercer referèndum que fa la CUP. Si ara fos president, diu, actuaria diferent.

Com va el vostre cas al Tribunal de Comptes? Teniu alguna notícia de quan serà l’enjudiciament?
—No en sabem res. I això que algunes vegades diuen “no news, good news”, en el nostre cas no és així. És “no news, bad news”. Sempre és igual. Des de fa quatre anys o cinc, sempre ens hem hagut de situar en el pitjor dels escenaris. Si a partir d’ara serà diferent, no ho sabem.

Encara teniu el pis embargat…
—Encara el tinc embargat, igual que Quico Homs, Jordi Vilajoana, Irene Rigau i Joana Ortega. Som cinc, els que ho tenim així, per una causa que és la del 9-N del 2014, que resulta que està fiançada fins a l’últim cèntim amb diners de la Caixa de Solidaritat. Per tant, el Tribunal de Comptes té tots els diners i, a més, cinc habitatges. És inadmissible, incomprensible, però encara som en aquest punt. Ja ens haurien d’haver alliberat aquests habitatges que, en el meu cas, i en el de Quico Homs, també, hem de recuperar per a posar-los com a garantia a la nova causa que ens han obert d’Exteriors. A uns quants, els partits no ens han cobert res. Hem hagut de posar els nostres béns personals. I en el meu cas, és el mateix habitatge que ja va estar embargat pel 9-N.

Com es viu amb una llosa així?
—Personalment, he après a conviure-hi. Primer, perquè fa molts anys. Segon, perquè me’n queden uns quants per davant. I tercer, perquè un dia arribes a la conclusió que aquesta gent et pot embargar el pis però no et pot embargar les ganes de viure. Ni la motivació, ni la il·lusió, ni el dia a dia, si tu no vols. I jo m’he entrenat per a funcionar així. Visc el dia a dia sense estar pendent ni presoner d’aquest atac en tota regla, que no tan sols és un atac sobre teu; és un atac contra tu i el teu entorn.

El TC va confirmar la condemna pel 9-N. Quan recorrereu a instàncies europees?
—Som en aquest procés. No sé si formalment s’ha presentat la demanda. Quico Homs ja ha arribat als tribunals europeus pel 9-N i jo tinc decidit de fer exactament igual. Sabent que, quan hi hagi la resolució europea, si ens és favorable, la reparació de danys arribarà tard perquè els danys ja han estat: ens han inhabilitat, ens han posat multes, ens han embargat els pisos.

Fa uns dies vau dir en una entrevista a La Vanguardia que no entraríeu a militar a Centrem, el partit d’Àngels Chacón. Per què?
—Ho deia, però no tan sols això. Deia que no entraré a Centrem ni a cap altre partit. La meva vida política com a militant de partit s’ha acabat. Sóc militant de base del PDECat mentre existeixi, però sense cap rellevància, sense cap pes en cap decisió i, de fet, és la meva última militància política, perquè a partir d’ara no en vull tenir cap més, de partit. No em vull allunyar de la política però sí de la militància en partits. I en el cas de Centrem, per la mateixa raó, no em vull fer de cap partit més. He militat més de trenta anys a partits polítics, fonamentalment a Convergència Democràtica. I per mi aquesta és una etapa acabada, que ha estat molt llarga, que m’ha agradat molt des de molts punts de vista. Però les coses tenen un començament i un final, i aquesta, també. A partir d’ara, vull subratllar més el meu perfil institucional com a ex-president del país.

Us sentiu orfe de partit? Fa uns dies, Irene Rigau deia en una entrevista a La2 i Ràdio4: “Jo sóc convergent sense partit.”
—Jo també em sento convergent. No puc dir sense partit, perquè tinc bons amics i bons referents tant al PDECat com a Junts, per exemple, i vénen les eleccions i voto. Però em sento convergent i trobo a faltar un partit central a Catalunya que ocupi l’espai que nosaltres vam ocupar durant molts anys. Un partit que tingui força i nervi per a convertir-se en un partit hegemònic. Avui dia la política està molt fragmentada, molt, i és molt difícil que sorgeixin lideratges molt consolidats o molt forts. Fem coses més petites. Algú dirà que més plurals, però són més petites, i els falta massa crítica per a encapçalar amb força un projecte de país. És el cas d’ERC, del PSC, de Junts. Ningú no acaba de tenir prou força per si mateix per a ser el referent principal del país. I això, Convergència, i CiU, durant molts anys, ho va ser.

Pel fet que té la presidència de la Generalitat, i malgrat la fragmentació, aquest espai ara no l’ocupa ERC?
—Crec que no. La pretensió la tenen, i les ganes de ser aquest partit més central de Catalunya també les deuen tenir. Però una cosa és tenir-ne les ganes i un altra cosa és fer-ho realitat. Crec que no han aconseguit. La prova és que entre el PSC, ERC i Junts pràcticament no hi ha diferència de diputats. En unes altres èpoques, hi havia un partit que guanyava les eleccions de manera permanent, que podia governar o no, perquè de vegades ens quedàvem a l’oposició, però era un partit que tenia la màxima representació dins el parlament, moltes vegades amb bastanta diferència respecte del partit que el seguia. Això ara no passa.

Vist amb perspectiva, va ser un error liquidar CDC?
—No ens ho va semblar… CDC havia quedat molt tocada com a eina política per la confessió del president Pujol, però el projecte convergent anava més enllà d’un partit, era un projecte de país. La nostra vocació era salvar-lo, i perquè tingués continuïtat, vam canviar l’eina. L’objectiu era molt positiu. Una altra cosa és que això, després, ha anat com a anat. En aquell moment vèiem clar que ho havíem de fer d’aquesta manera. El 70% de la militància de Convergència va fer el pas per a transformar el partit cap al PDECat.

Quina relació manteniu amb Carles Puigdemont?
—Una molt bona relació personal que no s’ha trencat mai, en absolut, al revés. Una relació fins i tot de contacte directe, amb alguna visita que li faig a Waterloo durant l’any. La meva idea és ara, en poques setmanes, poder-hi tornar, igual que hi vaig anar un parell de vegades l’any passat, i a partir d’aquí, com que sóc fora de la primera línia política, i com que no tinc cap ambició de tenir cap posició especial, doncs no entrem en conflicte, per dir-ho així, per coses de la política amb què, probablement, si jo estigués més en la primera línia, podríem arribar a discrepar.

I amb Jordi Sànchez?
—Amb Jordi Sànchez he tingut sempre una relació molt estreta. Molt més estreta que no podrien fer semblar els llocs ideològics d’on venim l’un i l’altre. Li tinc una estima personal gran, una alta valoració. No hi tinc un contacte permanent, perquè ell té molta feina, i està molt ocupat per anar construint Junts, però tenim una relació personal molt bona de fa molts anys. De fet, en una part important de les decisions que jo he pres en política, com ara la creació de Junts pel Sí –una gran plataforma conjunta desgraciadament esberlada– o el meu pas al costat el gener del 2016, una de les persones que vaig tenir sempre com a interlocutor va ser Jordi Sànchez.

Com veieu la situació actual de Junts?
—Junts és en fase de construcció i de consolidació, però encara amb una certa indefinició ideològica, i amb alguns deures pendents com ara, per exemple, definir millor quins són els lideratges de partit i els institucionals. Ara vindran les municipals i aquí les cares poden estar més definides. Però un dia vindran les eleccions catalanes i sabem que Laura Borràs va ser la candidata a les darreres eleccions però a hores d’ara no sabem qui serà el pròxim. I, en canvi, sabem molt bé que els socialistes tenen Salvador Illa i ERC, el president Pere Aragonès. A Junts hi ha aquestes indefinicions que entenc que s’hauran d’anar resolent en els mesos vinents. Però opino des de la barrera –hi insisteixo– perquè no sóc militant de Junts, ni ho seré.

Com més va més es parla del conseller Giró com a possible candidat. Què n’opineu?
—Sóc massa amic seu, si en dono una molt bona opinió, se’m veurà massa el llautó.

Si es posés al davant de Junts, potser aquesta indefinició ideològica de què parlàveu es marcaria més cap al centre-dreta.
—Això és una decisió que ha de prendre Junts. Jo solament puc assenyalar que, a diferència d’uns altres partits rivals, com  arael PSC i ERC, que tenen més definits els lideratges de partits i institucionals, Junts no ho té tan definit. I si puc fer alguna reflexió és que és important de tenir aquests lideratges definits.

I aquesta línia és la que creieu que hauria de seguir? Perquè dins Junts també hi ha sectors que es reivindiquen d’esquerres.
—No puc opinar sobre qui ha de ser el candidat o candidata de Junts. Això ho han de decidir ells mitjançant els seus mecanismes i ja està. No és la meva feina ni la meva funció.

Què en penseu, del fet que Laura Borràs no hagi preservat finalment l’escó de Pau Juvillà?
—La presidenta és Laura Borràs, però al final, qui no li reconeix l’escó al senyor Juvillà és el Parlament de Catalunya. Parteixo de la base que és una monstruositat que representa que un organisme administratiu com la Junta Electoral Central pugui arribar-se a carregar un càrrec electe votat per la gent. És un sense sentit total, i de vegades ens oblidem de l’arrel del problema, que és absolutament intolerable que això passi. A partir d’aquí, la meva reflexió quina és? Ara no parlo de Laura Borràs, sinó en general, de tot el moviment sobiranista. Comprometem-nos menys a segons quines coses i, a allò que ens comprometem, fem-ho. Perquè amb això serem més previsibles i guanyarem credibilitat. Si el món sobiranista –en general, més enllà d’això que ha passat al parlament– comença a posar-se fites que ell mateix sap que no podrà o voldrà complir, és un bumerang. Perquè la gent aleshores es decep més. Ja va passar l’octubre del 2017, i ha passat més vegades. Posem-nos pocs objectius, però s’han de complir. I si complir vol dir que s’ha de pagar un preu, o assumir un cost, doncs s’ha de fer. I si no vols assumir cap preu ni pagar cap cost, no et posis la fita ni l’objectiu. Perquè seràs més creïble de cara a la gent i no causaràs aquest efecte bumerang que va en contra teu.

Els partits independentistes i Laura Borràs van esgrimir al final l’argument de la protecció dels funcionaris. Fins a quin punt els funcionaris no acaben essent una excusa i els polítics no haurien d’arribar fins allà on es comprometen a arribar?
—Si vols protegir els funcionaris, és evident que no li podràs conservar l’escó a Juvillà. Si el teu objectiu és protegir els funcionaris –que puc compartir-ho o no, però ho puc entendre– no hi ha discussió. El senyor Juvillà ha de perdre l’escó.

Però li haurien d’haver preservat?
—Depèn de si és el moment d’assumir el cost d’uns nous processos penals i d’unes noves inhabilitacions. Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. No puc dir si sí o si no per una raó. Perquè depèn d’allò que fem a partir d’aquesta decisió. Si estem disposats a sacrificar unes quantes persones més, o tota una presidenta del parlament, perquè després el projecte sobiranista continuï desunit i sense nord, doncs no val la pena, perquè és llençar per la borda un seguit de valors i d’actius a canvi de res. Si, en canvi, ho poses en un esquema de treball que inclou sacrificar aquesta gent, o aquesta persona, per més important que sigui, perquè el següent pas és aquest, i el següent aquest altre, té sentit, perquè és una cadena d’actuacions dins un projecte estratègic amb un projecte convingut i acordat. Aleshores és diferent: sacrifiques una peça per un objectiu més gran, que tens definit i pel qual treballes. Segons en quin context s’analitzés, diria una cosa o una altra.

En l’actual, què diríeu?
—Com que no hi ha unitat, no hi ha projecte estratègic conjunt, hi ha una manca de rumb i de nord, no val la pena sacrificar més gent. Sacrificar solament pel simbolisme no té gaire sentit. Ja tenim molts damnificats. Massa. No cal afegir-ne a canvi de res.

Ara fa un any de les eleccions del 14-F. Com veieu l’estancament de la taula de diàleg?
—És la prova evident que aquesta taula de diàleg no té recorregut ni futur per a allò que es va crear: trobar una solució per al conflicte que hi ha entre Catalunya i l’estat espanyol. Perquè per a parlar d’infrastructures ja hi ha la comissió bilateral d’infrastructures. Per a parlar de competències i d’autogovern, ja hi ha la comissió bilateral estat-Generalitat, que es reunirà d’aquí a pocs dies. Si es crea la taula de diàleg és per a resoldre el conflicte polític, per a trobar solucions. És evident que no en sortirà cap. Si no són capaços ni de reunir-la. I les poques vegades que l’han reunida, no hi havia ni ordre del dia, ni ha tingut continuïtat. Personalment, sóc un defensor del concepte del diàleg, perquè és la bandera que sempre hem aixecat al projecte sobiranista. Ara, una cosa és mantenir la bandera del diàleg alçada, i una altra de molt diferent és pensar-se que d’aquesta taula de diàleg en sortirà la solució. És una enganyifa, en aquest sentit. No ens portarà res més que una altra decepció. En aquest cas, anirà a càrrec d’ERC, que és qui ha encapçalat amb més força aquesta taula, i una mica també del món dels comuns i de Podem. No porta a cap solució concreta. Porta a passar el temps, això sí, i això sol ja pot ser una estratègia, no? Però per anar passant el temps, ja teníem Mariano Rajoy, no cal la taula de diàleg.

La CUP és l’únic partit que ha concretat una proposta alternativa: un referèndum aquesta legislatura.
—Hem demostrat dues vegades que som capaços de fer-lo fins i tot contra la voluntat de l’estat, i és possible que siguem capaços de fer-lo una tercera vegada. Però la pregunta clau que ha de respondre la CUP és: i l’endemà, què? Com ens porta a la victòria final i al reconeixement internacional que no vam tenir l’octubre del 2017, un tercer referèndum? Com és gestionat per les administracions i les entitats sobiranistes perquè aquesta vegada el resultat es pugui aplicar? Com evita un 155 per part de l’estat, una altra suspensió de l’autonomia? Si no ens expliquen el com, és molt fàcil aixecar la bandera del tercer referèndum. Perquè passa igual que amb la taula de diàleg: ja hi estem d’acord, però la pregunta és: per a fer què? Tot això sona a titulars, a treure conills del barret, però les coses han de tenir una mica més de substància, i molta gent està desenganyada per aquesta falta de solidesa, perquè veuen que hi ha moltes proclames però, a l’hora de la veritat, no es tradueix en fets.

Si ara fóssiu president de la Generalitat, cap a on tiraríeu?
—Si ara fos president de la Generalitat, i estic molt lluny de ser-ho, com és evident, tindria dues prioritats molt clares. La primera, fer tot l’esforç necessari per a recomposar la unitat estratègica del món sobiranista. Sense unitat estratègica i confiança mútua, no es va enlloc, així com es va demostrant. La segona –que no és la segona perquè totes estan al mateix nivell– seria fer entendre que el lideratge del projecte sobiranista no pot recaure en les institucions autonòmiques. La Generalitat de Catalunya no pot posar-se al davant del projecte sobiranista perquè l’estat la té controlada fins a les últimes conseqüències. Li és massa fàcil de tallar-li les cames quan vol. Les proves són evidents: quan vol aplicar el 155, l’aplica; quan vol controlar-li les finances fins a l’últim cèntim d’euro, les hi controla; quan vol banyegar certs funcionaris de la Generalitat, ho fa. És absurd posar-li tan fàcil les coses al teu adversari. Les institucions, a governar i a millorar la situació de tot el país. I els partits i les entitats, i el Consell per la República, a tirar endavant el projecte sobiranista, que requereix la primera condició: la unitat estratègica i la confiança mútua. I faria tota la pedagogia necessària per a fer entendre que això hauria d’anar així en el futur.

La separació de la política institucional del lideratge del procés no implicaria que la responsabilitat penal i judicial l’acabés assumint la gent en compte dels polítics i els partits?
—No, quan parlo de la separació de rols, parlo que les institucions públiques han de governar. I que els partits i les entitats, tots junts, han de liderar el procés sobiranista. En aquest segon terreny de liderar el procés, els partits hi tenen una veu principalíssima.

Fins ara, la gestió de les institucions ha capitalitzat la feina dels partits.
—Sí. I quan em feu la pregunta, dic que hauria de ser diferent. Els partits són a les institucions i haurien de protegir-les perquè puguin governar, i no exposar-les contínuament als atacs de l’estat, que són massa fàcils. I els partits sobiranistes haurien de dedicar una part del seu temps a restablir els mínims denominadors perquè el projecte tingui aire i possibilitats d’èxits de cara al futur, i s’han de deixar ajudar per les entitats sobiranistes de qualsevol mena. Si no fem les coses diferent de com les hem fetes, és molt difícil que vagin diferent.

El govern hauria de defensar el model d’immersió i no aplicar el 25% de castellà a les aules?
—El govern ha d’acatar les sentències però no cal que les apliqui. Com es fa, això? Amb subtileses. Una cosa és acatar la sentència i, una altra, trobar camins per a continuar defensant un model d’immersió lingüística que és el que toca defensar.

Això és fer veure que s’aplica?
—Trobar mecanismes que, al final, donin sortida a una situació judicial i legal que no podrem canviar. Perquè aquestes sentències no les canviarem i n’hi haurà més. Dins d’aquest terreny de joc, com puc fer les coses per preservar-ne l’essència? Aquí has d’aplicar la teva intel·ligència i audàcia, i no cal tampoc proclamar-ho als quatre vents. És allò que deien des de fa molts segles a Espanya respecte de Catalunya: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

Es va criticar que fes una travessa per l’Atlàntic i un viatge en vaixell a les Illes durant el procés al Tribunal de Comptes. Què n’ha de dir?
—La crítica és lliure i que tothom digui allò que vulgui. Però no penso renunciar a la meva vida perquè el Tribunal de Comptes m’intenti d’arruïnar. Si jo, per exemple, ajudo algú perquè no li prenguin l’habitatge, no li demanaré que es quedi tancat a casa. Perquè l’ajudo a no perdre l’habitatge perquè se l’ha jugada per mi. No em convertiria en un crític malaltís perquè algú fa servir la seva llibertat per fer coses. Un altre potser es canviaria el cotxe, i jo tinc el mateix des de fa tretze anys, perquè tinc unes altres prioritats i un dels meus somnis era creuar l’Atlàntic, que val molt menys que canviar-se un cotxe o fer certs viatges. Que critiquin allò que vulguin, però jo continuaré vivint. No em quedaré tancat a casa.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €