Armand Obiols i Mercè Rodoreda. Foto. Fundació Mercè Rodoreda

Armand Obiols no es deia Armand Obiols. Es deia Joan Prat. Va néixer a Sabadell el 1904 i va morir a Viena el 15 d’agost de 1971 afectat d’una rara malaltia cerebral, avui fa cinquanta anys. Començant per aquesta ocultació rere el pseudònim i continuant per la publicació pòstuma de la majoria de les seves obres (alguna de les edicions és pràcticament introbable avui dia) Obiols és més conegut al nostre món cultural per haver estat l’amant de Mercè Rodoreda –i també per haver format part de la colla de Sabadell i haver fundat Edicions La Mirada– que no pas per si mateix. És a dir, interessa potser més per la tafaneria literària que no pas per la seva contribució a la literatura nostrada.

De fet, l’escriptor Antoni Dalmases explicava en un article del 2019 al Diari de Sabadell, que d’Obiols encara manca escriure’n la misteriosa biografia. I és cert, hi ha uns quants grans misteris al voltant del poeta i crític literari que convindria que algú analitzés en profunditat i no tan sols en relació amb la vida amb Mercè Rodoreda.

Obiols es va guanyar la fama de crític literari implacable els anys vint, quan era molt jove, amb les ressenyes que publicava tant a La Publicitat com a La Nau. En aquells anys també va publicar una quarantena de poemes de joventut al Diari de Sabadell i després en tenia una sèrie més, en què es nota la influència de Riba, disposats a sortir en llibre, però mai no van aparèixer. Ell era el més jove dels membres de la colla de Sabadell, de la qual formaren part Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986) i Francesc Trabal (1899-1957). Des de Sabadell el grup va revolucionar ben activament la literatura catalana els anys vint i va tenir pràcticament el control del diari local. De fet, Armand Obiols en va ser editorialista durant anys i els de l’any 1932 es van publicar en format de llibre amb el nom d’Hores decisives, per part de la fundació La Mirada, que des del 1989 en endavant ha maldat per recuperar la seva obra i unes altres del grup de Sabadell.

La colla de Sabadell

Dalmases explica al seu article que “sol remarcar-se, sobretot, l’aspecte humorístic i festiu, provocador, de les iniciatives del grup capitanejat pels Trabal, Oliver i Obiols. Però la finalitat última de la Colla no era riure ni fer riure. L’humor era una eina eficaç –alegre i descarada!– per remoure i liquidar el ‘rigor mortis’ social dominat per la gasiveria dels senyors Esteve. La finalitat de totes les facècies era empènyer en la construcció d’un nou país, modern i culte. Perquè tenien clar que sense cultura no hi ha país; només aglomeració. La seva, era una reivindicació de l’acció política i de la cultura, les eines indispensables per fer realitat una Catalunya més justa, humana i vivible. Des de diversos fronts, amb la creació d’agrupacions musicals, teatrals i poètiques que van irradiar a la resta del país, i amb la importantíssima labor de les Edicions La Mirada, creada per impulsar els escriptors del moment (Carner, Riba, Pla, Guerau de Liost, Sagarra i un llarg etcètera), van completar la seva influència amb la presència a la premsa barcelonina i, a nivell local, amb el domini complet del Diari de Sabadell entre els anys 1923 i 1929”.

Així doncs, aquest és el context en què es fogueja amb màxima intensitat un Joan Prat que a més a més de ser un crític literari de primer ordre era un analista polític molt fi. Prat havia estat un dels principals impulsors de La Mirada, editorial que aviat s’integraria dins Proa i que pretenia donar a conèixer el bo i millor de la literatura catalana contemporània. En una entrevista que li va fer Joan Trias Fàbregas explicava: “Ara anem a crear una base fixa de subscripcions. A Catalunya, encara, publicar un llibre esplèndid és córrer un risc econòmic. Amb una base de subscriptors es poden donar bons llibres sense córrer aquest risc. Aspirem simplement a fer una editorial realment selecta, una editorial modèlica en el seu ordre. Ja veieu que som ambiciosos. En Trabal ha dit en unes declaracions el que era en el fons La Mirada: uns escriptors associats. L’editor molt sovint és parasitari. Nosaltres, de fet, el suprimim. Si un llibre de La Mirada té un èxit econòmic el que hi guanya és l’autor. Els tants per cents són invertits. Ja veieu que és un joc net.” Aquesta concepció literària s’ha repetit molt poques vegades a casa nostra.

L’arribada de la Segona República va servir per a mostrar l’Obiols més mordaç i dur contra els adversaris polítics. Va militar a Acció Catalana, com molts intel·lectuals de l’època, va continuar amb els articles en premsa i sobretot va ser un dels artífexs de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), a més a més de col·laborar amb el Servei de Biblioteques al Front i l’Agrupació d’Escriptors Catalans. De fet, la ILC va decidir que fos ell el redactor en cap de la Revista de Catalunya, en què no va signar cap dels escrits, però la va elevar al cim màxim de la seva qualitat. Va continuar al càrrec fins a la Segona Guerra Mundial.

Ben sonat va ser el matrimoni de Joan Prat amb Montserrat Trabal, la germana del seu estimat amic Francesc. D’aquest matrimoni en va néixer una filla, l’Anna Maria. I va ser ben sonat perquè la comitiva va anar a retre homenatge a la tomba del pare de Joan Prat al cementiri de Sabadell, en un recorregut molt comentat pels participants.

L’amor a Roissy-en-Brie

Al final de la guerra va travessar la frontera amb més escriptors sense diners ni vitualles i es va poder escapar d’un camp de concentració i arribar a Perpinyà, on es diu que Picasso va pagar el compte de l’hotel on s’allotjaren. Les seves aventures del pas de ratlla van acabar quan es va poder instal·lar al mític castell de Roissy-en-Brie, a París, on es va refugiar amb tants altres escriptors catalans i on va començar la seva relació amb Mercè Rodoreda, una relació complexa, per començar perquè tots dos eren casats i tenien fills. Francesc Trabal no li va perdonar mai la relació amb l’escriptora, sobretot perquè la seva germana i la seva neboda es van quedar a Barcelona fins el 1948, any en què totes dues van marxar a Xile. Aquest amistançament amb la Rodoreda, amb alts i baixos, separacions i retrobaments, es va mantenir durant trenta-dos anys i de fet Armand Obiols va ser cabdal en la consolidació de la Rodoreda com a escriptora, igual que l’editor Joan Sales, com palesen les cartes que Obiols li va enviar a Rodoreda i que la Fundació La Mirada va publicar el 2011, ara fa deu anys.

El gran misteri

Quan les tropes nazis ocuparen París, el grup del castell va haver de prendre decisions. La majoria optaren per l’exili a Amèrica, però Joan Prat i Mercè Rodoreda van decidir de quedar-se a França i intentar passar al territori que encara no havien ocupat els nazis i que era sota el règim titella de Vichy. El viatge va ser a peu i terrible i Mercè Rodoreda el va emprar com a material literari en contes i novel·les. A Llemotges Obiols va ser detingut pels nazis i aquí ve el gran misteri de la seva vida: en circumstàncies que mai no han estat aclarides, Obiols va ser internat al camp de treball de Lindemann, a prop de Bordeus, primer com a obrer i després com a funcionari encarregat de fitxar els refugiats que arribaven al camp, en la seva major part espanyols, però també d’unes altres nacionalitats. Com va passar de treballar a la pedrera en unes duríssimes condicions a tenir un lloc molt més còmode?

Rodoreda es guanyava la vida cosint, però les condicions en aquests anys de la Segona Guerra Mundial no eren tan dolentes com ho van ser més tard: de fet, a les cartes que Rodoreda li escriu a Anna Murià assegurava que la situació per a ells era molt més dolenta el 1948 que uns anys abans. I és que Armand Obiols va treballar entre el 1942 i el 1944 a Bordeus per a l’Organització Todt (OT), el servei alemany de construcció d’infrastructures de defensa. El 1942 l’OT va començar les tasques per aixecar el mur de l’Atlàntic i la base de submarins de la desembocadura del Garona i en poc temps Joan Prat es va fer amic d’un dels responsables de les infrastructures, fet que li proporcionà una feina a les oficines. Aquest és un dels passatges més foscos de la vida de Prat (i per extensió de Rodoreda). De fet, Mercè Ibarz explica a Rodoreda; exili i desig que “la feina d’Obiols al camp Lindemann i després en els organismes internacionals va ser vista d’una manera més que sospitosa” i fins i tot s’interroga sobre la possibilitat d’una col·laboració amb els alemanys.

Montserrat Casals va publicar el 1993 l’assaig La impossible història d’Armand Obiols i en aquest article assegurava que Obiols va ser titllat ben aviat de col·laboracionista. També destacava el fet que tot i que la seva intervenció va ser cabdal per a la publicació de molts texts de la literatura catalana, gairebé ningú no reconeix la intervenció de l’escriptor. El text explica també que Obiols és pràcticament un desconegut perquè no té gaire obra, cosa que és certa. En el moment que Casals escriu el seu text tan sols es coneixia el llibre de poemes d’Obiols, pòstum, del 1973. La Fundació La Mirada va començar a recuperar l’obra d’Obiols a partir de l’any 1996. En total és poca cosa quant al volum. Una altra cosa és l’interès que genera, que és molt: l’epistolari amb la Rodoreda i el que manté amb Carner, dos contes breus, dos llibres de prosa i un de crítica literària.

Per què no va tornar mai a Barcelona?

Un segon misteri relacionat amb la vida de Joan Prat és el fet que mai no volgués tornar a Barcelona. És cert que va morir abans que ho fes el dictador Francisco Franco, però hi ha teories diverses que expliquen aquest no retorn. La primera seria evitar de passar per camps de treball o d’anar a presó si tornava; la segona, evitar un retrobament amb la seva dona i la seva filla, però a partir de 1948, quan elles van marxar a Sudamèrica ja no hi havia aquesta possibilitat. La tercera, evitar d’haver de retrobar-se amb alguns dels companys que van girar-li l’esquena i amb Rodoreda. Possiblement el més segur és que sigui una barreja de tot plegat.

Sigui com sigui, en arribar la victòria aliada, Obiols va ser alliberat i ell i Rodoreda van viure pràcticament en la misèria. El 1951 Joan Prat va poder entrar a treballar a la UNESCO i després a l’Organització de les Nacions Unides, a Ginebra, com a traductor, on es va establir amb Rodoreda. Tot i això, els esperava una nova separació: a Obiols el van destinar a Viena entre el 1966 i el 1971, on va treballar a la seu de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i on va morir.

En vida, i exceptuant aquells poemes primerencs de joventut del Diari de Sabadell, Armand Obiols només va publicar el poema patriòtic “Oda a Catalunya”, segons l’estil de la poesia pura que va ser premiat als Jocs Florals del 1948 a la Sorbona de París.

El tercer misteri: la seva influència en Rodoreda

Se sap del cert que Obiols va ser un dels primers lectors dels texts de Rodoreda i que sovint hi introduïa correccions i esmenes. A l’epistolari es pot veure que, precisament, un dels texts que més treballaren plegats va ser La plaça del Diamant, que li va ajudar a corregir i sobre el qual va fer suggeriments nombroses vegades. Joan Oliver considerava que Obiols era un escriptor superdotat que va mantenir la seva condició d’inèdit per la seva superexigència crítica primer i posteriorment per tota la feinada que va haver de fer per guanyar-se la vida a l’ONU. Sort que amb el temps es van recuperar els seus texts i ara sabem que Joan Prat va ser molt més que el company de Rodoreda, que va ser un intel·lectual de primer ordre de la nostra literatura, ocult per les circumstàncies i que reclama que algú el tregui definitivament a la llum.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.