El president Torra van erosionar-lo propis i estranys amb la cantarella del simbolisme. Fins que la Junta Electoral espanyola va intervenir els símbols de manera gens simbòlica i Xavier Muro, secretari general del parlament, ordenà de retirar-li l’acta de diputat. Llevar la immunitat a un president del govern, deixant-lo a un pas de ser inhabilitat, fou un dels escàndols més clamorosos de la història del parlament. Més tenint en compte que era desemparat per haver exigit la llibertat dels presos polítics i haver defensat la d’expressió.

Aquell atac al president era un atac a la sobirania de la institució i la tenalla d’ERC amb el Tribunal Suprem per a desallotjar-lo (Muro depenia jeràrquicament de Roger Torrent) oferí una rude instantània del trencament de l’independentisme. A la cambra catalana, poques coses s’hi han vist tan deplorables com els diputats d’ERC saludant amb el silenci el discurs colpidor del president desposseït. Una deslleialtat d’aquesta magnitud en uns socis de govern no s’havia vist mai en aquella cambra. Ni quan Torrent blocà la investidura del guanyador de les eleccions que havien de revertir el 155. Si en aquella ocasió ERC ja va deshonorar un pacte secundant un frau de llei, quan pre-inhabilità Torra va superar-se tot subvertint el govern constituït. Que n’hagi tret profit demostra que la gent o té la memòria molt curta o no sap copsar el sentit de les coses.

Que la retòrica sigui el moll de la política no és cap novetat. A l’Atenes del segle V aC no eren pas Sòcrates ni Plató sinó els sofistes que gaudien de popularitat. Aquests mestres d’oratòria donaven el to de la vida pública i arrossegaven els joves amb la promesa d’ensenyar-los a triomfar en política i guanyar els plets als jutjats. Hàbils amb la paraula, excel·lien en el paper avui reservat als politòlegs i als advocats. La majoria eren relativistes com Protàgores d’Abdera, que es vantava de defensar amb idèntica eficàcia un punt de vista i el contrari, tot afirmant que era capaç de fer que l’argument més feble semblés el millor.

Durant la legislatura anterior, la propaganda contra el “simbolisme estèril” del president oposant-la a un “govern efectiu” de funcionaris féu passar la grisor d’algunes conselleries per perícia administrativa. Així és com, insensiblement, es transità de la resistència a la “normalitat” i el “diàleg” actuals. Ningú no se n’hauria d’estranyar. La política institucional sempre bascula cap a la burocràcia. Són poquíssimes les revolucions que s’han fet des de les institucions, però els cops d’estat hi són freqüents.

Allò que hauria d’estranyar és que no es denunciï prou el frau intel·lectual de tot plegat. Si encapçalar la marxa a l’aeroport, defensar els CDR i alhora la dignitat institucional era “simbolisme estèril”, què n’hem de dir d’una “taula de diàleg” que ni s’ha reunit ni, si s’arriba a reunir, passarà d’un gest performatiu, ço és, d’una reunió sobre la virtut de reunir-se. Els aprenents de sofística pregunten als escèptics si els “tremolen les cames” davant la “taula de diàleg”, però en aquest cas l’argument pitjor continua essent el pitjor argument, car la “taula de diàleg” és la prova diàfana que hi ha no ja tremolor de cames sinó autèntica epilèpsia davant el conflicte amb l’estat.

Irònicament, ha estat després de Torra que el simbolisme ha entrat de ple en els discursos polítics. Tret dels mots “independència” i “referèndum”, a ERC ja la separen ben poques coses del PSC, sens dubte perquè eixamplar la base vol dir que els votants no notin cap diferència substancial entre l’un partit i l’altre. Sols així es pot entendre la fidelitat a les infidelitats de Sánchez.

L’escàndol del cartell de la Diada, comes agramaticals a banda, ha estat assumir la vella tàctica socialista d’ocultar la identitat del país darrere d’un cosmopolitisme pretensiós i estèril. Aquella dèria socialista d’emulsionar la identitat contrastava amb la universalitat concreta de Pau Casals, que ara s’ha volgut posar al servei del dimissionisme. Casals encetà el seu discurs a les Nacions Unides amb un enèrgic “I am a Catalan” i no s’empegueí de declarar que Catalunya havia estat “la nació més grandiosa del món”, explicant tot seguit que la grandesa consistia a ser el bressol del parlamentarisme i de les Nacions Unides mateix. El mestre venia a dir que Catalunya existeix com a nació perquè aportà quelcom d’original al món i no pot pas existir com un espai sense caràcter travessat per les modes d’arreu.

Que Casals tingués o no la raó històrica de la seva part és indiferent. La força del discurs rau en la dignitat amb què un home universalment respectat afirmà davant el món la identitat que l’estat li negava –”today a province of Spain”– i, en conseqüència, tampoc no reconeixien aquelles Nacions Unides que, malgrat tot, l’escoltaren devotament.

“Today a province of Spain” testimoniava una sostracció, el manllevament del caràcter nacional i, doncs, de la possibilitat d’aportar res de propi al concert de les nacions. El simbolisme rau tant en els símbols que s’invoquen com en els que s’esborren. Eliminar les quatre barres del cartell de la festa nacional és un acte simbòlic de gran importància, car priva un poble del seu distintiu. L’escàndol seria ciclopi si un altre president hagués gosat suprimir les barres i estels del 4 de juliol americà o la tricolor del 14 de juliol francès. Però els catalans suporten dòcilment la castració política.

Quan la política esdevé impotent, el simbolisme senyoreja la vida pública. I què és sinó simbolisme, i simbolisme manipulador, promoure als actes de la festa nacional una rapera magribina que reivindica el vel “per raons reivindicatives més que no religioses”, és a dir, per raons performatives, per reivindicar la reivindicació? O una cantant espanyola de flamenc? O un nigerià que també canta preferentment en castellà? Aquella Catalunya que es preuava d’europea i que sentia, amb Joan Maragall, que la llum li arribava sempre del nord, s’ha anat reorientant fins a esdevenir un cafè per a tothom a l’engròs.

La diversitat té sentit com a base de la comunitat nacional. És la matèria de la voluntat formativa expressada en el lema dels Estats Units: “E pluribus unum” (‘de molts, un’). Parafrasejant-ho: per la diversitat cap a la unitat. La unitat, doncs, com a punt d’arribada de la multiplicitat d’orígens i com a convergència de tots en una cultura comuna. Sense la voluntat de resoldre la diversitat en identitat, o, si us desplau aquest mot, en una cultura plenament compartida, no hi ha comunitat política que s’aguanti. I aquest ideal integrador és exactament el contrari de la política disgregadora amb què alguns substitueixen els símbols catalans amb les restes del naufragi de la globalització.

Fer accepció de les persones pel seu valor simbòlic no és precisament una virtut democràtica, ni menys encara republicana, car la fraternité a la tríada revolucionària implicava la comunitat de sentiments i de cultura com a garant de la llibertat i la igualtat. En aquest cas, salta a la vista que la intenció no ha estat promoure una fraternitat nacional, interclassista, sinó una ciutadania d’identitat incerta. Això, de tan evident com és, no mereix més comentaris, però potser no és balder de postil·lar que la dispersió de la simbologia no sols relativitza el poc que resta de la cultura pròpia, sinó que descontextualitza la significació històrica de la Diada. I és que, de la mateixa manera que a la granja d’Orwell tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que uns altres, a la Catalunya del PSC, dels comuns i ara ja d’ERC, no tots els essencialismes són igualment essencials. Així com l’essència del vel es fa passar per una reivindicació que, si no és religiosa, cal preguntar de què ho és i en contra de què, si algú tingués l’originalitat de reivindicar la barretina, el qualificarien de fanàtic i retrògrad els mateixos que aplaudeixen el vel. Es veu tot sovint, no pas amb la barretina, és clar, però sí amb la fidelitat a la llengua. A la Catalunya cosmopolita, els folklores no són pas tots iguals. A desgrat del lema del 27 d’agost de 2017, tot allò que té a veure amb l’islam imposa respecte. I no sols al Principat. Ara mateix, a les Falles de València han indultat la imatge d’una mesquita. De mica en mica, el conflicte de símbols va conformant un canvi de referents.

És cert que la Diada és una ocasió simbòlica i els símbols no sols no hi fan estrany sinó que són el moll de l’os dels actes. Però aquest simbolisme, lluny de ser un no-lloc desmemoriat i obert a les impressions superposades, ha de recordar sempre l’obstinació fins al sacrifici per perseverar en les llibertats i costums propis. D’aquell sacrifici, què en saben en realitat els qui, al·ludint a una humanitat genèrica, eclipsen la nació? Perquè el cas és que, com el 1714, enguany la nació es juga el futur amb els símbols que li enlairen o li abaten l’esperit. Perquè els símbols mai no són aliens a la lluita, com no ho fou el penó de Santa Eulàlia aquell altre 11 de setembre.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.