Eren quarts de deu del vespre del 6 de setembre del 2017 i, finalment, després de tot un dia llarg i tens al parlament, els diputats eren a punt de votar la llei del referèndum, que havia de dotar de marc legal la convocatòria de l’1-O. No tots els diputats, perquè els dels partits unionistes, Ciutadans, PSC i PP, van decidir d’anar-se’n i de no participar en la votació. Els del PP, abans de baixar les escales de l’hemicicle, van deixar als seus escons unes quantes banderes espanyoles i unes de catalanes. La presidenta, Carme Forcadell, va demanar de continuar el ple i va donar la paraula al portaveu de Catalunya Sí que es Pot, Joan Coscubiela, qui l’havia demanada. En aquell moment, la diputada del seu grup Àngels Castells pujava, a poc a poc, les escales que uns minuts abans havien baixat amb posat indignat els diputats unionistes, i va anar retirant, tranquil·lament, una a una, les banderes espanyoles. Els diputats de la CUP aplaudien al seu costat i Martínez els va lliurar les banderes que havia recollides, sense fer cabal de la petició de Forcadell de tornar-les a lloc. Aquell gest és un dels més recordats de la jornada de què avui es compleix un any.

‘Tant de bo aquell gest hagi servit perquè hi hagi més gent que, en determinats moments, quan pensa que la trepitgen, que li posen el peu al damunt, no ho accepti, i que se’l tregui de sobre’, comenta l’ex-diputada en una conversa amb VilaWeb. Per a ella, el record d’aquella acció ens hauria de fer pensar una cosa: ‘Trobo a faltar que la gent no es pregunti per què van fer allò. En comptes de quedar-se a discutir i a votar un cop van haver acabat el filibusterisme, se’n van anar i van penjar aquelles banderes. Per què ho van fer? Per què la gent es pregunta tant per què les vaig treure jo i tan poc per què ells les hi van posar?’

Àngels Martínez reflexiona sobre el significat i les lliçons d’aquelles jornades al parlament. ‘El referèndum el vam fer i va ser un èxit, apuntalat després amb la mobilització del dia 3, i posteriorment amb les eleccions del desembre. La segona part encara s’ha de veure i fer.’ Però d’aquell dia sobretot en recorda la manera com l’unionisme va presentar la seva estratègia. ‘Allà va començar el regnat de les mentides, de la tergiversació del llenguatge; es va veure qui va fer realment el cop d’estat, com el filibusterisme es va imposar en la política catalana i com es va començar a tapar el paper d’unes dones que van ser fonamentals aquell dia: l’Anna Gabriel, la Marta Rovira i la Carme Forcadell. Ara totes tres són represaliades de diferent manera, dues a l’exili i una a la presó. La Marta Rovira fou qui va interrompre el ple proposant les votacions, l’Anna Gabriel va fer l’explicació més política de per què s’havia de passar al nou ordre del dia, i la Carme Forcadell va tenir paciència, diàleg i voluntat democràtica fins al darrer moment, acceptant cada interrupció i impertinència, i fins i tot un masclisme que jo, personalment, difícilment hauria tolerat. Ella el va assumir, suposo, pel bé del ple.’

Troba que aquells dies hi va haver una certa ingenuïtat en l’independentisme de pensar que seria possible de passar de la llei a la llei sense que l’estat reaccionés tan violentament. ‘Sempre he pensat que hi havia una posició molt naïf d’una banda per part d’alguns, i la incredulitat que s’hagués arribat tan lluny per part d’uns altres. S’ho van creure al cap d’un mes, quan de veritat hi va haver el referèndum i l’aturada de país del dia 3. També crec que hi havia gent de la part majoritària de la cambra que no creia que s’arribés a un 1-O i un 3-O o que no en tenia ganes. Hi havia moltes posicions contraposades. Es podia deduir de tot plegat una certa incultura política. Perquè ens n’havien avisat, en Fontana, en Miquel Caminal… Sabíem quin era el pols de què podia passar, i calia anar molt ferm i ser molt determinat per a entendre que si es volia fer dignament honor a allò que es votava, home, calia jugar-se això que s’han jugat unes quantes persones, i encara més i tot.’

Quina lliçó n’extreu? Caldrà anar més ben preparats i previnguts si es vol tornar a avançar unilateralment? ‘Sí’, respon. ‘I amb una mirada menys provinciana. Potser aquesta no és ben bé la paraula, però molt més conscients de quina és l’autèntica naturalesa de l’estat espanyol, dels temors i contradiccions de la UE, i que cal tenir molt més a prop tot allò que es mou, del moviment obrer de veritat, com es va veure el dia 3, fins a les organitzacions que defensen els valors i les institucions i organitzacions republicanes. Calia una valoració i un tarannà que jo no veia. Sincerament, per a mi, aquells dies es va escriure un mal llibret que els dies 1 i 3 d’octubre va tenir una música excel·lent.’

Però encara una altra escena històrica d’aquell dia 6, que ella recorda amb vergonya. La de Joan Coscubiela arrencant els aplaudiments dels partits unionistes, inclosos el PP i Ciutadans. ‘Ho vaig viure amb molta vergonya. Conec en Coscubiela de fa molts anys i ja sabia que això era possible. Vaig passar molta vergonya d’haver fet aquest espectacle i que tothom veiés les misèries del meu grup parlamentari.’

Vegeu també:
—Anàlisi d’Odei Etxearte: Quan l’independentisme es va endinsar en el terreny inexplorat de la unilateralitat
‘Una carta de qui no vol escriure’n’, carta d’Anna Simó a Carme Forcadell

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb