‘Senyora Rovira, per què em demana la paraula?’, li va demanar Carme Forcadell. Feia pocs minuts, a les deu del matí, que havia començat el ple i aquella pregunta de la presidenta del parlament, adreçada a uns quants diputats, fou la més repetida d’una jornada extenuant, interrompuda contínuament per raons procedimentals. Quan Rovira va aixecar el braç, la mesa de la cambra ja s’havia reunit per admetre a tràmit la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació. La portaveu de Junts pel Sí va demanar aleshores d’incorporar-la a l’ordre del dia del debat amb l’objectiu d’aprovar-la per via ràpida. La diputada de la CUP Anna Gabriel va reforçar la petició. L’independentisme estava decidit a entrar en el terreny inexplorat de la unilateralitat. I l’oposició, a dificultar-lo tant com fos possible, arrambant-se als marges del reglament de la cambra amb un filibusterisme coordinat. Junts pel Sí i la CUP volien aprovar de primer la norma que havia de servir de cobertura legal al referèndum del primer d’octubre i l’endemà, la llei de transitorietat jurídica, que establia un règim temporal fins a la constitució efectiva de la República.

Ara fa un any, el 6 i el 7 de setembre de 2017, la majoria independentista del parlament i el govern (aquest últim amb la signatura dels decrets de convocatòria del referèndum) saltaven la paret de la legalitat espanyola. No va ser un salt gràcil ni exempt de contusions. Més aviat deixava entreveure la cruesa de tot allò que vindria. L’aprovació de les lleis va greixar d’arguments la maquinària de la repressió espanyola. L’independentisme aviat va comprovar que no hi hauria un trànsit plàcid de la llei a la llei. El referèndum no es va poder ajustar als articles de la norma ni al decret complementari perquè el Tribunal Constitucional espanyol no tan sols en va suspendre el marc jurídic, sinó que va desballestar la sindicatura electoral amb multes elevadíssimes per a tots els integrats. L’1-O, una  xarxa organitzada clandestina i popular, va garantir l’obertura dels col·legis amb butlletes de vot i les urnes, i els ciutadans van protegir-les amb els seus cossos dels cops de porra dels agents de la policia i la Guàrdia Civil espanyoles. La llei de transitorietat no es va desplegar mai, ni tampoc després de la declaració d’independència del 27-O. Però aquell 6 i 7 de setembre també van evidenciar la incapacitat de l’oposició de pactar cap alternativa política a la secessió. Ciutadans va anunciar una moció de censura per forçar les eleccions que de seguida es va veure que mancava de suport. CSQP es va esberlar.

La mesa i la junta de portaveus es van reunir unes quantes vegades per tractar de les peticions de reconsideració de l’oposició (fotografia: ACN).

Banderes retirades
L’independentisme no es va agradar pas gaire, aquells dos dies de ple amb debats fins a la matinada. Però sense una llei catalana que el regulés no hi podia haver referèndum. El marc jurídic constitucional i estatutari no l’emparaven i la norma s’ancorava en la legalitat internacional per garantir la votació amb un règim jurídic que, segons que deia, ‘preval jeràrquicament’ sobre totes les normes ‘en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya’. Es va aprovar a quarts de deu del vespre, amb els 72 vots de JxSí, la CUP i el diputat no adscrit Germà Gordó, a més de l’abstenció dels 11 de CSQP. Cs, el PSC i el PP van sortir de l’hemicicle en el moment de la votació. Els diputats del PP van deixar banderes espanyoles i catalanes a la bancada. Una altra imatge per a la història. A poc a poc, la diputada Àngels Martínez va pujar les escales envellutades, va retirar les estanqueres esteses pels diputats del PP, les va donar a la CUP, i ningú no va obeir l’ordre de Forcadell de tornar-les allà on eren.

Albano-Dante Fachin, durant el debat del dia 6 (fotografia: ACN).

El gest de Martínez era el colofó d’un dia en què el seu grup havia exhibit una divisió que s’havia anat coent durant la legislatura. Joan Coscubiela va ser un dels capdavanters de les crítiques contra la tramitació de les lleis, dins l’hemicicle i fora. D’aquí van venir els aplaudiments que va rebre de Ciutadans, el PSC i el PP. Quatre diputats de Podem i EUiA, encapçalats per Albano-Dante Fachin, van alçar-se dels escons durant la intervenció de Lluís Rabell per denunciar que no els deixaven parlar. Després Martínez retirava les banderes. Abans del 21-D, la crisi interna de Podem, amb la dimissió de Fachin i la lliçó apresa del mandat anterior, va dur els comuns a formar un equip parlamentari més emmirallat en la fórmula barcelonina. Durant el debat, Fachin va deixar anar algunes de les frases més aplaudides, també per Junts pel Sí i la CUP: ‘Després del que ha passat avui en aquest parlament, crec que més que mai és el dia de recordar que qui ha de tenir a les seves mans el futur de Catalunya és la gent i no un parlament que tantes vegades no està a l’altura de la situació. Per tant, ens veiem l’1 d’octubre.’

‘Espectacle lamentable’
Fachin ja havia definit abans aquell ple com un ‘espectacle lamentable’ per a la ciutadania perquè el debat no entrava en la qüestió política de fons. Es va centrar en una complicada discussió sobre el procediment. Junts pel Sí i la CUP van introduir les lleis a l’ordre del dia mitjançant l’article 81.3 del reglament, una via alternativa a la que inicialment pretenien emprar. Aquell estiu havien provat de reformar les normes de la cambra perquè les proposicions de llei es poguessin aprovar per lectura única, com ho fan al congrés i al senat espanyols i a la majoria de parlaments autonòmics, però l’intent fou suspès pel TC. A final de novembre, el tribunal va avalar la reforma: era constitucional. Però la prerrogativa del govern espanyol perquè les normes que impugna se suspenguin quan ho demana, la va blocar durant aquelles setmanes. ‘Fem el debat en les condicions a què vostès ens han portat, no són les condicions amb què nosaltres hauríem volgut debatre, un debat tan fonamental com l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya’, va dir Rovira.

Durant tota la jornada, l’oposició va denunciar la vulneració dels seus drets, del reglament, de l’estatut i de lleis com ara la del Consell de Garanties Estatutàries. Des de bon començament, el secretari general del Parlament, Xavier Muro, i el lletrat major d’aleshores, Antoni Bayona, havien advertit la mesa que tenien el deure d’aturar la tramitació de la llei perquè topava amb les anul·lacions i interlocutòries prèvies del TC. La resposta de l’estat espanyol no va tardar. El dimecres 6 a la tarda, el fiscal general de l’estat va anunciar que presentaria una querella contra Forcadell i els altres membres de la mesa que havien votat a favor de l’admissió a tràmit de la iniciativa.

L’abisme de la repressió
A quarts de dotze de la nit, quan el DOGC ja havia publicat la llei, Carles Puigdemont i tots els membres del govern van signar el decret de convocatòria del referèndum i les normes complementàries. L’executiu feia córrer, després, l’espot del primer d’octubre. La via de tren que es desdobla: ‘Ara més que mai el futur de Catalunya és a les teves mans.’ És sabut que sis consellers d’aquell govern són a la presó i cinc a l’exili. Al març també va ser empresonada Forcadell. I dues protagonistes més d’aquell ple, Rovira i Gabriel, són a Suïssa. Molts altres dirigents parlamentaris que van ser decisius en el ple de la desconnexió, com ara Carles Mundó, Meritxell Borràs, Anna Simó i Lluís Corominas han deixat la política tot esperant el judici. Aquell dia, a la tribuna de l’hemicicle també hi havia Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Entre aquell parlament i el d’ara, hi ha l’abisme de la repressió.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la tribuna del parlament el 6 de setembre de l’any passat (fotografia: ACN).

Segona vegada
El dia 7, el mateix tràngol. El PDECat va intentar que s’ajornés el debat de la llei de transitorietat, però no fou possible. Passades les dues del migdia, tot va tornar a començar. ‘Senyora Rovira, per què em demana la paraula?’ La portaveu de JxSí demanava de debatre i aprovar la llei igual que ho havien fet la vigília amb el referèndum. Gabriel, també. L’oposició va esgotar igualment totes les possibles peticions de reconsideració per anar suspenent el ple fins que es va fer fosc. El debat de la llei de transitorietat no va començar fins havent dinat i la votació va ser passades les dotze de la nit. Abans que JxSí i la CUP l’aprovessin, el TC va suspendre la del referèndum, seguint la petició del consell de ministres. CSQP va votar contra de la norma fundacional de la República i la resta va tornar a sortir de l’hemicicle. L’endemà, la fiscalia presentava al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya querelles contra el govern i els cinc membres de la mesa del parlament que havien permès la tramitació de les dues lleis. Entre ells, Joan Josep Nuet. Els delictes que s’esmentaven eren prevaricació, desobediència i malversació.

Fa un any, el parlament i el govern començaven una desconnexió que acabaria embarrancada en les mateixes institucions. I la unilateralitat, aparcada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb