Andreu Escrivà: “Ens cal menys trumpisme forestal i més debat profund”

Entrevista a l'ambientòleg Andreu Escrivà sobre les causes dels incendis i les onades de calor d'aquest estiu

VilaWeb
Esperança Camps Barber
06.09.2022 - 21:40
Actualització: 07.09.2022 - 06:38

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Extingits els grans incendis forestals que hi ha hagut aquest estiu, toca mirar el futur per a saber-ne les causes. Han estat milers d’hectàrees cremades sobretot a Begís i a la Vall d’Ebo. Uns focs ingovernables que al País Valencià feia molts anys que no es veien. Per això, en alguns casos, han estat tan colpidors.

En parlem amb l’ambientòleg Andreu Escrivà que, en aquesta entrevista, fuig dels debats simplistes de bar i demana molta més profunditat. Remarca que un incendi es produeix per molts factors, però en destaca el canvi climàtic. Escrivà demana també mesures valentes a l’hora d’encarar crisis com l’energètica i repensar les coses per lluitar contra els problemes territorials que origina l’emergència climàtica.

Ens han agafat de sorpresa els incendis d’aquest estiu?
—Tots els responsables que treballen amb els incendis estaven preparats perquè hi haguera un gran incendi forestal. Cada estiu se sap que pot passar. Amb tot, potser ens havíem acostumat a tenir estius més o menys tranquils. Això no vol dir que no hi haguera incendis. Des del 2012 n’hi ha hagut de terribles i de dolorosos. Però sí que feia uns quants anys que no eren catastròfics globalment. Semblava que anàvem oblidant aquells grans incendis del 1994 i del 2012 que ens van marcar tant com a societat. Hi ha hagut una certa sorpresa. Ostres!, això era ací! Sempre ha estat ací.

I ara que han passat, què en podem aprendre?
—Crec que faríem malament de voler buscar solucions úniques i fer anàlisis que ens digueren que només hi ha una causa dels incendis. S’han fet coses bé, aquests anys i jo crec que és innegable el tomb absolut que hi ha hagut en la gestió forestal a partir del 2015, però també crec que cal analitzar què s’ha fet malament d’ençà del 2015, d’ençà del 2019. I de cara al futur, veure com es pot millorar perquè no torne a passar.

Arran d’aquestes anàlisis simplistes, heu encunyat el terme “trumpisme forestal”.
—Hi ha pocs temes ambientals sobre els quals hi haja tan poca informació com els incendis forestals. Hi ha molta desinformació, moltes notícies falses, molt de lloc comú, de lletania de barra de bar, de gent que va repetint coses com que els incendis s’apaguen a l’hivern i el bosc està brut i els ecologistes no ens deixen traure la llenya del bosc… Hi ha molta gent que se sent legitimada a dir la seua, passant per alt les veus expertes, que n’hi ha moltes. El trumpisme té un sentit perquè hi ha molts actors polítics que s’afigen a això i que diuen que això només és culpa del canvi climàtic i no és així. Jo sóc el pesat climàtic i dic que el canvi climàtic és molt important, però els incendis no són culpa només del canvi climàtic. O que això és perquè els ecologistes no et deixen traure la llenya. Crec que com a societat necessitem un debat molt més serè, molt més ampli, que vaja molt més enllà de les veus tradicionals que han parlat de la qüestió de la muntanya, que ens incloga a tots. Necessitem un debat complex, assumint que no hi ha una causa única dels incendis i que, per tant, tampoc no hi ha una solució única.

Tot aquest debat, amb tantes variables i tan complex, sembla d’aquells debats que no s’acaben mai, sempre oberts i amb el temps que corre.
—Hi ha una dicotomia. Necessitem accions ràpides i concretes per a evitar que això es torne a produir, però a la vegada aquestes accions haurien de nàixer d’un debat molt profund. Necessitem molta educació ambiental, en tots els sentits. Necessitem que la societat vulga participar en el debat, que no se’n senta deslligada, que no el done per acabat amb una frase… I, efectivament, els temps d’aquest debat són molt més llargs dels que necessitem per aquesta gestió. En el fons, aquesta és la tragèdia de la gestió ambiental i climàtica. Necessitem un debat molt profund i vinculant en l’àmbit social, però fem tard. Perquè si aquest debat l’haguérem tingut als anys vuitanta, potser hi arribaríem a temps. Ara ho tenim molt difícil. Jo demanaria de repensar la nostra relació amb la natura i amb el territori. Deslligar els usos del territori amb el poblament humà. Perquè ara es diu que hi ha incendis per culpa del despoblament. I no… Si els pobles que s’han cremat tingueren més població, però fossen nòmades digitals, aquesta gent no afecta els usos del territori. Per això dic que ens fa falta menys trumpisme forestal, menys solucions màgiques, i més debat profund.

Per tant, no sé si seria trumpisme preguntar-vos si s’haurien pogut evitar els incendis d’aquest estiu.
—Una vegada ha passat un incendi catastròfic, és molt difícil de fer-se la pregunta de si s’haurien pogut evitar. Som molt bons en extinció. La gent que s’hi dedica són herois perquè lluiten en unes condicions inhumanes contra un monstre. Potser no es podia evitar. No ens hem de resignar que ocórreguen aquests incendis, hem d’assumir que tenim unes condicions que afavoreixen, que possibiliten que passen aquests incendis. Hem de veure com disminuïm i com reduïm aquestes condicions. Com fem que no hi haja tant de territori en aquestes condicions de produir un gran incendi. I una vegada s’ha produït, com l’ataquem. En prevenció s’ha millorat molt, s’ha invertit molt més d’ençà del 2015. Però és evident que continua essent un problema.

Aquests grans incendis tenen relació directa amb el canvi climàtic?
—Sí. Tenen una relació directa amb el canvi climàtic. Són alimentats pel canvi climàtic, i no es produirien de la mateixa manera si no tinguérem un canvi climàtic antropogènic al món. Això no vol dir que l’únic causant siga el canvi climàtic. Però tenim unes condicions ambientals, de més temperatura, d’onades de calor, de més sequedat, de canvi de règim de precipitacions i del règim de vent, de més llamps que toquen més terra… Tot això contribueix a aquests incendis. No en són l’única explicació, però sense això no es poden contar.

Aquest estiu hem llegit que ha estat el més fresc de la resta de les nostres vides. Què hi ha de cert?
—Això és un meme divertit que va fer un periodista climàtic, Eduardo Rovaina, amb els Simpson i això. Il·lustra que estius com aquest seran cada volta més freqüents i no seran excepcionals. Amb tot, potser l’estiu vinent és més fresc. És ben probable, perquè aquest estiu ha estat tan i tan calorós que és molt difícil que immediatament n’hi haja un altre que n’iguale els registres. Això vol dir això que en el futur, cada volta n’hi haurà més com aquest. AEMET ho va explicar dient que quan diem això volem dir que si l’estiu que acabem de viure l’haguérem viscut el 1983 diríem: “Probablement, ningú de nosaltres tornarà a viure un estiu tan càlid en la seua vida. Si l’hem viscut el 2022, amb les prediccions climàtiques que tenim per davant, és més que probable que visquem estius tan calorosos com aquest o fins i tot, més.” Em fa molta por que algun negacionista del canvi climàtic, que ara són molt valents, l’any vinent o l’altre, puga utilitzar aquest meme com si fos una afirmació científica. “Ho veieu? Els científics del canvi climàtic us deien que no tornaríeu a viure un estiu més fresc, i aquest estiu ha sigut més fresc…” No, no. S’ha de parlar de tendències i d’ordinari o extraordinari.

Era previst que passaria això, aquest estiu?
—S’ha avançat prou. Per exemple, és molt simptomàtic allò que deia el director de l’oficina meteorològica del Regne Unit, quan es van superar els quaranta graus, aquest estiu. Deia que era possible, que els models climàtics deien que això podia passar, però el 2030, 2035 o 2040. Ningú no s’ho esperava el 2022. De la mateixa manera, ningú no s’esperava una sequera com la que té ara Europa. La major part dels models climàtics, si fallen, és perquè subestimen l’escalfament.

S’hauran de refer, els models?
—Bé, afortunadament, hi ha molts científics i molts climatòlegs treballant en els models: els refinen, comparen constantment les observacions amb les prediccions, tracten de veure on han fallat i miren d’ajustar-los. Es refan i es va estretint el rang de variabilitat. Els models tenen en compte aquesta variabilitat extrema i només des de fa cinc, sis, set anys, que comencem a veure que hi ha una explicació clara per als fenòmens extrems. El 2010, per posar un cas, quan teníem una sequera extrema, o unes pluges extremes, hi havia una certa dificultat metodològica d’atribuir-ho al canvi climàtic. Ara hem vist que ja tenim models capaços d’atribuir-ho i de dir que les onades de calor, com ara la de l’Índia d’aquest estiu, serien trenta vegades menys probables si no hi haguera canvi climàtic.

L’onada de calor que hem tingut, acompanyada de secada, de tempestes seques… sembla una escenificació del canvi climàtic.
—Enguany ha servit perquè molta gent s’adone realment de la magnitud de la tragèdia, com diria Quim Monzó, de la magnitud del canvi a què ens enfrontem. Moltes vegades es veia de manera aïllada. Un dia teníem molta calor, o estava dos mesos sense ploure, o un dia plovia moltíssim o venia una DANA… Però recordem que a València van caure dos-cents litres en un sol dia a la primavera, i després hem tingut estiu que no ha donat treva, amb ones de calor des de principi de juny. A més, l’ona de calor produeix una sequera. I això, hi ha hagut molta gent que ho ha començat a veure tot en conjunt. Com unint els punts en aquells jocs infantils de dibuixar. Tot això és canvi climàtic. Es manifesta de moltes maneres. A l’Àrtic, en la temperatura de la mar, que bull, amb la sequera, amb la manca de tempestes d’estiu. Ara ho veiem per primera vegada tot junt. No és positiu, però hem d’agafar-ho com una eina… Ara que hi ha tanta gent conscienciada i que ho percep com una realitat, és el moment d’actuar. Fem tard, però encara no és tard.

Ara vindran els temporals de tardor, la pluja, la mar que es menja les cases… Sou molt radical quant a la qüestió de les cases que són a primera línia de mar.
—Això és complicat i dolorós. És un debat difícil, i no dic que aquesta gent que ha heretat una casa dels avis o dels pares haja fet res malament. No han causat un dany al medi. Però crec que com a societat hem de tenir aquest debat. El nivell de la mar pujarà fins a final de segle un mínim d’uns 40 o 50 centímetres més. Aquesta és la hipòtesi més o menys optimista. Ja hi ha zones que, amb dos pams d’aigua més, ho tindrien molt difícil per a continuar sent habitables tot l’any. No serien sempre sota l’aigua, però s’inundarien periòdicament. Però el món no s’acaba el 2100, hauríem de planificar una mica més. Hem de pensar en el 2120 o el 2150, encara que ens semble molt llunyà. Crec que hem d’entendre que totes les projeccions que han fet curt ens diuen que la primera línia de platja valenciana, ibèrica, o mundial, canviarà molt. Quin sentit té mirar de protegir i perpetuar aquestes infrastructures condemnades a caure? Any rere any fem un esforç mantenint-les, reparant-les. Cal ser conscients que ens cal una retirada. Hem d’entendre que les condicions han canviat i haurem de repensar si eixes cases poden ser allí o no. I val més que ho reconsiderem ara que tenim temps i les condicions per a fer-ho de manera ordenada, que no que arribe un moment que hàgem de fer la retirada de manera desordenada i ràpidament. Això passarà. Val més avançar-se. Què en fem, d’aquesta línia de platja? Què en fem, dels pobles? Què en fem, de les segones residències, els ports esportius, les platges?


—És difícil, ho reconec. I de fet, cometríem un error si no ho férem, perquè països com el Regne Unit, que té molta menys dependència de la primera línia de platja que nosaltres, tenen molt clar que hi haurà 200.000 habitatges que hauran d’anar-se’n cap endarrere abans del 2050. Saben que és millor econòmicament fer eixe pas enrere, que no tractar de resistir en primera línia de combat contra la mar, perquè no guanyaran.

La guerra d’Ucraïna, que ha originat tota a aquesta crisi energètica, ha deixat la lluita contra l’emergència climàtica en un segon pla?
—En un primer moment vaig pensar que tornàvem enrere. Durant la pandèmia, el canvi climàtic va quedar en un tercer o quart pla… Era comprensible. Però a partir del 2021 hi havia com un ressorgiment de l’agenda climàtica. Amb la guerra, la sensació de la gent que ens dediquem a això va ser que l’agenda climàtica tornaria a ser desplaçada. Però la guerra d’Ucraïna té variables molt relacionades amb la qüestió ambiental, energètica, climàtica i obliga a repensar certes coses que tenen una relació directa amb el canvi climàtic. Parlem del malbaratament de l’energia. Molta energia que es retalla ara no és una energia bàsica. Parlem de climatització absurda en centres comercials, d’il·luminació que tampoc no té cap mena de sentit. Aquesta guerra d’Ucraïna ha posat damunt la taula tot de dilemes enormes de l’ús de l’energia i de la nostra relació geopolítica amb l’energia. Per a què la volem? Qüestiona aspectes de desplaçament, de turisme, etc., del model econòmic…

VilaWeb
VilaWeb

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes