Alícia Adserà: “Les projeccions diuen que la població mundial s’estabilitzarà cap al 2080. I més tard baixarà”

Entrevista a l'economista, professora a Princeton (EUA), experta en demografia, fertilitat i gènere

VilaWeb
Alícia Adserà, la setmana passada a Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
31.01.2022 - 06:28
Actualització: 31.01.2022 - 07:28

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Alícia Adserà, economista per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat de Boston, viu als Estats Units d’ençà de fa 31 anys. Fa classes de desenvolupament econòmic, gènere i desenvolupament, i migracions i demografia a la Universitat de Princeton. Parlem amb ella davant la Universitat de Barcelona, ciutat que visita sovint, sobre alguns dels seus camps d’estudi: el lligam entre fertilitat i mercat laboral, demografia, llengua i immigració.

A què es dedicava, la vostra mare?
—Li agradaven les matemàtiques, però va acabar estudiant magisteri i va treballar un parell d’anys de mestra abans de casar-se. Som tres germans; sóc la gran. Les matemàtiques em vénen de la mare i llegir, del pare, que era un metge humanista.

Per què feu econòmiques?
—Per què no sabia què fer. És l’inconvenient d’una persona a qui agrada tot. No saps què fer. Volia fer medicina, per una banda, i lingüística, per una altra. M’agrada molt la llengua, entendre l’evolució dels fonemes, la lògica de les llengües. Tenia un grup d’amics, i els vaig dir: “On us apunteu vosaltres, m’hi apunto jo.” Va anar així, literalment. A econòmiques hi trobava la part matemàtica i la humanista.

Per què us n’aneu als Estats Units?
—Volia anar a estudiar fora. I el meu futur marit ja hi era. Acabada la carrera, hi vaig anar a fer el doctorat. Fa trenta-un anys i mig que hi sóc. Però venim sovint, a Catalunya; hi passem mesos.

Quina és la tesi del vostre doctorat?
—M’interessaven l’economia regional i les desigualtats regionals. A la tesi vaig estudiar les tensions entre la desocupació i la desigualtat al mercat laboral d’Europa i més països avançats. També vaig estudiar diferències de preus d’habitatge i salaris entre àrees metropolitanes als EUA. Però, a poc a poc, vaig anar tirant més cap a les qüestions que tracto ara.

Els vostres àmbits d’interès són, segons que he vist, i entre més coses, la relació entre mercat laboral i fertilitat.
—Sí, treballo en fertilitat, mercat laboral i migració. Volia saber què explica les diferències de fecunditat entre països i entre individus en cada país.

I què ho explica?
—En la teoria econòmica, per saber com les parelles decideixen de tenir fills, parlem de dos efectes. L’efecte de renda: si hi ha més renda, la gent en teoria pot tenir més fills i gastar més per fill. I l’efecte substitució: si la mare treballa, pot pensar que mentre deixi el mercat laboral per cuidar els fills, deixarà de guanyar el sou; això la pot frenar a l’hora de tenir fills. Per tant, sembla que les mares que no treballen, en teoria, haurien de tenir més fills. I si treballen, menys. Això és en teoria. Però quan em vaig posar a mirar les dades agregades dels països de l’OCDE, vaig veure que, des del començament dels noranta, això ja no passava. Aquella relació s’havia capgirat. Als països on hi havia més dones treballant, és on hi havia més fills. Alguna cosa havia passat. Sobretot al sud d’Europa.

Què havia passat?
—Que hi havia hagut un augment de la desocupació molt gran a partir de mitjan anys vuitanta i que, després, el govern havia desregularitzat el mercat. Això va precaritzar les feines. Sobretot per a joves i dones. Els homes grans, en canvi, van continuar protegits per la legislació laboral anterior, molt més rígida. Això va endarrerir l’entrada del joves a la vida adulta. Anar-se’n de casa, comprar pis, tenir fills. Començar més tard a tenir fills, en general, fa tenir-ne menys. Amb la desocupació tan alta i la precarització laboral, deixa de tenir sentit la idea que si uns mesos no treballes és un bon moment per a tenir fills. Hi ha dones cada cop més educades –a Europa, avui, les dones de mitjana tenen més educació que no els homes– i un mercat que les castiga: n’endarrereix l’entrada a feines més o menys estables i la maternitat. Als països avançats en què els joves tenen més feina, i se’n van abans de casa, tenen més fills.

Als països amb sous i situació laboral més favorables tenen més fills?
—Sí. Avui dia, als llocs on les dones estan més integrades al mercat laboral i amb institucions que les ajuden, solen tenir una mica més de fills. Tampoc és per a tirar coets. Però en tenen més.

Com es pot fer que la gent tingui més fills?
—Primer ens hauríem de demanar per què voldríem que en tinguessin més. Una primera raó és la de garantir la continuació de les polítiques de benestar, com ara les pensions. Ajudaria, però no solucionaria ni de bon tros la situació actual. Una altra seria la de fer possible que la gent tingui el nombre de fills que diu que vol. En qualsevol cas, reduir la precarietat laboral i la desocupació ajudaria a augmentar la fertilitat. La gent diu a les enquestes que tindria més fills si tingués més recursos econòmics i una situació estable. Dins uns límits. Perquè ja no en tindrien cinc o sis. Hi ha hagut un canvi de preferència cap a famílies més petites. I quan canvien les preferències, és difícil de fer marxa enrere. Passa com amb els xinesos. Els van prohibir de tenir més d’un un fill i ja s’hi han acostumat. Continuen tenint-ne un fins i tot després d’haver eliminat aquella prohibició per a tornar a estimular el nombre de naixements.

Per tenir més fills, a més del mercat laboral, què més es pot fer?
—Canviar els desequilibris de gènere. El mercat laboral està malament especialment per a les dones en edat fèrtil. Per a canviar-ho calen polítiques a llarg termini. I els polítics pensen a curt termini. La situació actual és paradoxal, en cert sentit: tens societats amb dones amb molta formació –més que els homes, de mitjana–, amb una esperança de vida més alta, i que tindran menys fills que les generacions anteriors. Tens un capital humà molt preparat, una inversió feta, molts anys potencials de vida laboral al davant, i alhora dones tenint menys fills que no voldrien. Seria lògic d’intentar d’augmentar la seva vida laboral al màxim. I amb això pots millorar la seva situació econòmica, possiblement augmentar els fills, millorar les pensions, i fer que la gent arribi a aconseguir els objectius que diu que vol assolir –i que, en el cas de què parlem, sembla que és tenir més fills dels que arriben a tenir.

Què passa en uns altres llocs?
—Hi ha moltes variants. El model suec ve d’una parella de demògrafs-economistes, els Myrdal. Es pot dir que són els inventors de la socialdemocràcia nòrdica. Volien solucionar la qüestió de la dona amb aspiracions laborals que volia tenir més fills. La seva solució va consistir a utilitzar el sector públic. Avui, dues terceres parts de les dones treballen al sector públic, als països nòrdics. I això té implicacions sobre qui voten els homes, i qui voten les dones. Els homes treballen per Volvo i voten més la dreta. Les dones treballen per l’administració i voten més l’esquerra. Les dones tenen feina estable, assegurada. Amb permisos i excedències, amb garanties de tornar. I això ajuda a tenir fills.

Un altre model?
—L’anglosaxó. El veus als Estats Units. No hi ha tanta protecció, però tampoc no hi ha desocupació. I l’entrada i sortida del mercat laboral és fluida. Si vols, pots tenir fills, cuidar-los un temps, i tornar al mercat. Saps que trobaràs feina. Això, aquí, no passa. Cap model no és perfecte.

Què passa, ací?
—La pitjor situació. Una protecció mínima, comparada amb el nord d’Europa, i una desocupació molt més alta que no als Estats Units.

La gent té els fills que voldria?
—Les dones diuen que voldrien tenir, de mitjana, una mica més de 2 fills. I en tenen, de mitjana, 1,2-1,3, tant a Catalunya com a Espanya. I no són solament les dones les qui tenen menys fills que no desitgen. Els homes, també. En alguns països, com ara els nòrdics, el nombre d’homes sense fills és molt alt. Curiosament, més que el de dones.

La mitjana és d’1,3. Però, quina és la xifra més habitual? La majoria de pares, quants fills tenen?
—Dos. De les dones que tenen entre 45 anys i 55, a l’estat espanyol, un 19% no té fills. I un 15% de les que en volien tenir 2 només en té 1.

La baixa obligatòria per al pare és positiva per a tenir fills?
—Sí, és important que els pares puguin gaudir dels nens. I, sí, tenim estudis que indiquen que quan ha arrelat aquesta pràctica, els efectes han estat positius. Ara, l’experiència a l’estat espanyol encara és massa curta i no sabem quins efectes ha tingut. Però estic a favor que es faci, i quan esdevé la manera natural de fer les coses, ja és difícil de perdre-ho, i és positiu.

També us heu especialitzat en llengua i immigració. Quina és la tesi?
—D’entrada, la gent no se’n va per la llengua. La gent se’n va per diners. De zones pobres a zones riques. I, en segon lloc, la gent va on té amics, familiars, coneguts, compatriotes. Vas on hi ha xarxa. I la resta de factors són menys importants. Dit això, la llengua té un rol? Sí. En els marges, el té. Vaig mirar distàncies lingüístiques d’origen i destí. Mires fonètica, gramàtica –cosa que em va divertir molt de fer!– i sí, la gent sol anar on la distància lingüística és més petita. Amb una excepció: l’anglès. Té tanta potència que la gent fa el salt igualment. I vaig veure una altra cosa: la gent que prové de països multilingües té més facilitat d’adaptar-se. També he vist els sectors en què la gent troba feina segons la distància lingüística. Al Canadà vaig trobar, per exemple, que hi ha sectors en què la llengua és important –infermeres, per a comunicar-se amb el malalt– i uns altres en què no tant –instal·ladors de cables al carrer. I veus que la gent que té més distància lingüística es troba en sectors en què la llengua no cal tant.

Té a veure amb el sou?
—Sí. Tot i que al Canadà vaig veure que hi ha asiàtics, amb molta distància lingüística, que aconsegueixen feines en què les matemàtiques són importants. I el sou és bo.

Què ensenyeu, a la Universitat de Princeton?
—Faig classes de desenvolupament econòmic per a estudiants de grau. Vaig tenir de tutor Debraj Ray, eminència en aquest camp. Faig un màster de gènere i desenvolupament. Migracions. Després, una classe de doctorat de demografia. Població, fertilitat, mortalitat, salut, migració.

Frase: “Que el món s’encamina a una superpoblació és una idea antiga. No és veritat. Anem cap a un món menys poblat. I aviat.”
—La població mundial ja no creix tan de pressa com abans. A final dels seixanta va assolir la taxa màxima, al voltant del 2% anual, i després ha anat baixant. La major part de països ja són sota l’índex de substitució: 2,1 fills per dona. Aquest índex et permet de substituir els morts pels naixements. Per sota, perds població.

A la Xina també?
—També a la Xina, on naixements i morts ja són gairebé idèntics. La Xina ja no es troba a l’índex de substitució sinó a prop d’un fill. Hi ha les projeccions de les Nacions Unides, amb uns gràfics espectaculars. A l’Índia, la major part dels estats són per sota de la substitució de 2,1. Mèxic ha passat de 5 a 2,3 en pocs anys. Al Marroc, i al nord de l’Àfrica, la fertilitat baixa igual, i baixarà segons les projeccions. I sé que les projeccions són difícils, n’he fet per a organitzacions internacionals. I a trenta anys vista, encara pots projectar. Més enllà, ho has d’inferir.

El món, com més va menys poblat. Una excepció?
—L’Àfrica subsahariana. 4,6 fills de mitjana. Dada atípica. I amb les projeccions a la mà, el futur és l’Àfrica. El món és l’Àfrica. I els francesos ja poden estar contents. El francès creixerà molt gràcies als països francòfons de l’Àfrica. Avui dia el continent amb més població és l’Àsia. Un 60-66%. I el futur serà l’Àfrica, si no canvia. Però, tal com et deia, les projeccions són certes per als trenta anys vinents. Ja veurem què passa després. L’Àfrica té a favor una part de tossuderia. Tenen fills per preferències. A la gent li agrada tenir-ne.

Projeccions de baixada mundial: quin any arribarà?
—Les projeccions diuen que la població mundial s’estabilitzarà cap al 2080. I, més tard, baixarà. Però hi ha unes altres projeccions en què la població comença a baixar molt abans.

No hi ha perill de superpoblació, doncs?
—No. Però, és clar, tot depèn de què entenem per superpoblació i els seus efectes. Avui dia, la preocupació de superpoblació va lligada també al medi. El punt de no retorn no sabem si l’hem passat o no.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes