Pius Alibek: “Aznar no demanarà perdó als iraquians, no té escrúpols”

  • Entrevista al filòleg, cuiner i traductor iraquià assiri amb motiu del vintè aniversari del començament de la invasió de l’Irac

VilaWeb
Pius Alibek, al barri de Gràcia de Barcelona. (fotografia: Adiva Koenigsberg)
Alaaddine Azzouzi
19.03.2023 - 21:40
Actualització: 20.03.2023 - 08:37

Fa més de quaranta anys que Pius Alibek Hermez (Ainkawa, Irac, 1955) viu a Barcelona. És cuiner, lingüista i traductor. Pertany a la minoria siríaco-caldea, és de religió cristiana i té com a llengua materna l’arameu, l’idioma de Jesús. Diu que no té pensat de tornar a l’Irac, per militància. Perquè considera que tornar-hi seria acceptar com a normal allò que hi van fer els Estats Units d’Amèrica. Explica que la intervenció occidental ha destruït el país: “Ara l’Irac no té infrastructures, és un país sense servei d’aigua potable, sense electricitat. I un dels països més corruptes del món.”

Hi parlem amb ocasió del vintè aniversari del començament de la invasió de l’Irac. El 2003, Alibek es va convertir en un referent de les mobilitzacions contra la guerra. De fet, el 2004 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona per la seva tasca en favor de la pau. Ens rep al cafè Diamant del barri de Gràcia de Barcelona. En pocs minuts, a la terrassa de la cafeteria, el saluden unes quantes persones. És conegut al barri perquè va regentar el popular restaurant Mesopotàmia, especialitzat en cuina iraquiana, al carrer de Verdi.

Avui fa vint anys que va començar la invasió de l’Irac. Com ha canviat aquell moment la història del país?
—La intervenció occidental ha destruït l’Irac. L’objectiu no era Saddam Hussein, perquè el podien haver matat als anys noranta quan va envair Kuwait i no ho van fer. L’Irac no responia als interessos de les potències occidentals i era considerat un perill. Era un país en procés de ser industrialitzat, amb un gran potencial humà i molts recursos naturals. Per això se’l van carregar. Ara l’Irac no té infrastructures, és un país sense servei d’aigua potable, sense electricitat. I un dels països més corruptes del món.

I com era l’Irac que vau deixar?
—Era un país amb molt potencial. Tenia un sistema dictatorial, però una economia forta i una població molt ben preparada en l’àmbit professional i acadèmic. L’Irac podria haver arribat molt lluny si hagués viscut en condicions normals. La taxa d’analfabetisme es va reduir moltíssim en pocs anys. Les dones podien sortir al carrer amb normalitat, estudiaven i treballaven. No hi havia llibertats polítiques, però hi havia molt benestar. L’iraquià no sabia què era la pobresa, tenia totes les necessitats cobertes per l’estat, tots els serveis eren gratuïts. Les millors universitats del món àrab eren a l’Irac.

Tornaríeu a l’Irac, avui?
—No.

Per què?
—Per principis. El que s’ha fet a l’Irac és un crim en tota regla. Em nego a tractar-ho com si fos un fet normal. Tornar a l’Irac seria acceptar el que ha passat, em supera. No és acceptable. No vull tenir aquesta complicitat. I va més enllà de la invasió del 2003. No puc acceptar tampoc l’embargament total a l’Irac el 1990. Va causar la mort de gairebé 800.000 nens iraquians menors de cinc anys per falta d’aliments i medicaments. Això és un crim contra la humanitat.

Encara que les vostres filles us diguin d’anar-hi, us hi negareu?
—Sí. Les meves filles no coneixeran mai l’Irac que jo vaig viure. Per a elles, anar a l’Irac és com anar al Japó. Què hi tinc a veure, jo, amb el Japó o amb l’Irac d’avui dia?

VilaWeb
VilaWeb

Vint anys després, ni Aznar, ni Blair ni Bush, no han demanat perdó als iraquians. Fins i tot, en declaracions recents, Aznar ha dit que està orgullós d’allò que va fer.
—Aznar no demanarà perdó als iraquians, no té escrúpols ni consciència. S’hauria disculpat si alguna institució prou important l’hi hagués obligat. No ho farà per consciència pròpia, perquè no en té. Algú demana perdó quan té remordiment de consciència o quan té por. Però en el cas d’Aznar, no hi és cap de totes dues coses. És impune.

Els americans van justificar la invasió tot dient que portarien la democràcia a l’Irac.
—La democràcia no s’imposa per la força de les armes. Si la Xina vol imposar la seva ideologia política sobre Hong Kong per la força, tothom veu clar que és immoral. Però si els països occidentals volen imposar la seva ideologia política a l’Irac, no, és una benedicció. Deixem-nos d’enganys. Abans de la invasió, l’Irac era un país laic i ara és governat per partits islamistes. Això és portar la democràcia?

Els EUA i els seus aliats van dir que protegirien les minories ètniques i religioses. Penseu que ho han complert?
—En absolut. Els cristians de l’Irac són perseguits. Abans de la invasió, hi havia gairebé un milió de cristians al país. Al cap de deu anys, en quedaven menys de 200.000. L’èxode és total. Gairebé el 80% ha hagut de marxar. Durant el temps de Saddam, que era un dictador i això és evident, aquestes persecucions religioses no existien. La justícia no ho permetia, era implacable. Les altres religions se sentien còmodes. La persecució va començar a partir del 2003 i hi van participar els americans mateixos.

Com hi van participar?
—Van donar via lliure a milícies i grups armats que tenien per missió la persecució d’intel·lectuals iraquians i dels cristians. Els ideòlegs principals del nacionalisme àrab són cristians, com ara Tarek Aziz, ministre d’Interior iraquià. Tant a Síria, l’Irac i el Líban, la minoria cristiana era molt ben situada en l’àmbit social i cultural. Tenia un pes dins el sistema polític i era un buc de contenció ideològic de l’islamisme polític. Per destruir tot el pensament lliure, havien de ser eliminats. Les potències occidentals han implementat el pensament de l’islamisme polític a la regió perquè afavoreix els seus interessos.

VilaWeb
VilaWeb

La invasió de l’Irac va commoure bona part de la societat civil, especialment al món àrab. Creieu que ha estat un punt d’inflexió en la manera en què el Llevant veu l’occident?
—És difícil de valorar perquè la percepció de l’occident al món àrab és complexa i variada. És evident que la població no és ximple i veu que hi ha una intervenció externa al seu país. Això causa ressentiment. En tots els intents del món àrab de buscar un sistema polític estable i una millora de les condicions socials, hi ha hagut intervencions occidentals, sobretot a partir dels anys vuitanta i noranta, amb la introducció de l’islamisme polític. El nacionalisme àrab, al començament, era una ideologia amb el suport de l’occident. Va començar com una lluita contra l’ocupació otomana. Les potències occidentals el van fomentar fins que es va convertir en una amenaça. Síria i Egipte es van unir en un sol país i l’occident es va posar en alerta. Per això van substituir el pensament nacionalista per l’islamisme.

Als Països Catalans es van fer unes quantes manifestacions en contra de la guerra. La del 15 de febrer a Barcelona va ser especialment impressionant, amb un més d’un milió de participants. Com ho vau viure com a barceloní i iraquià?
—Era una barreja de consciència i d’emocions. Tu sabies que allò era una gran mentida i que volien cometre un crim horrorós contra la població iraquiana. Conscientment, havíem de mirar d’evitar-ho com fos. I sabíem que no es podia, perquè el poder és el poder. Després hi ha la part emocional. Les víctimes són la meva família, els meus amics i els meus veïns. És on vaig néixer. Jo vaig viure els primers mesos entre la guerra de l’Iran i l’Irac i vaig conèixer la destrucció. De sobte, veure una bola de foc que passa pel cel de casa teva impressiona. Doncs imagina’t què van fer milers de tones de bombes que van llançar sobre l’Irac i ja havien llançat el 1990.

Quina situació hi ha ara a la vostra població natal, Ankawa, al Kurdistan?
—És trist, però sovint el perseguit, quan té poder, esdevé perseguidor. El poder corromp. La minoria cristiana que viu al Kurdistan, entre els quals al poble on vaig néixer, sempre havia simpatitzat amb el kurd, en contra de Saddam Hussein. Fins i tot n’hi havia molts que pertanyien a partits kurds. Una volta Saddam cau i els kurds guanyen poder perquè eren aliats dels invasors, aleshores són ells qui neguen els drets a les minories dins el Kurdistan. No solament dels cristians, també dels iazidis. La víctima esdevé botxí.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor