La ruptura de les relacions diplomàtiques entre Algèria i el Marroc aquest agost és fruit d’una llarga història de tensió. Totes dues nacions no han tingut mai períodes llargs d’amistat, malgrat que les uneixen molts factors. De fet, formen part de la mateixa regió magribina, comparteixen la mateixa religió –l’islam sunnita i el maliquisme– i la mateixa identitat i parlen un dialecte similar. També tenen una frontera comuna de mil cinc-cents cinquanta quilòmetres.

De fet, els algerians i els marroquins són tan a la vora que és difícil de distingir-los. Però les diferències històriques, polítiques i ideològiques d’ençà de les seves respectives independències pesen molt en les relacions entre aquests països “germans”. Com es poden explicar les tensions que els han caracteritzats i que ara han originat una segona ruptura dels vincles diplomàtics? La primera, començada pel Marroc, va ser del 1976 al 1988.

Investigo les relacions entre tots dos estats d’ençà de fa quaranta anys i he publicat estudis sobre la qüestió. Les relacions entre el govern algerià i el marroquí poques vegades són cordials a causa de les diferències en les lluites anticolonials respectives, els sistemes polítics i les orientacions ideològiques.

Aquesta darrera dècada, el Marroc ha explotat la letargia de la diplomàcia algeriana i la paràlisi del seu sistema polític per promoure els seus interessos, sovint en detriment dels d’Algèria. El ressorgiment diplomàtic algerià i la seva decisió de contrarestar allò que considera “actes hostils” del Marroc han originat aquesta darrera ruptura.

La relació tumultuosa és un impediment per a la integració de la regió, que podria aportar importants beneficis a tots dos països. Algèria, Líbia, Mauritània, el Marroc i Tunísia van fundar la Unió del Magrib Àrab el 1989. Però d’ençà del 1996, la unió ha restat moribunda a causa de les tensions reiterades en les relacions entre aquests dos estats.

Les divergències d’aquests darrers anys són potencialment molt més importants. Podrien amenaçar l’estabilitat de tota la regió del nord d’Àfrica.

Història de les relacions entre Algèria i el Marroc

Els nacionalistes algerians mantenien unes relacions relativament bones amb el rei Mohammed V del Marroc. Es va morir el 1961, un any abans de la independència d’Algèria. El Marroc es va independitzar el 1956, i Algèria, el 1962.

El fill i successor del rei Mahommed, el rei Hassan II, va reclamar territori d’Algèria. Va envair el país el 1963. El resultat va ser la mort de centenars de combatents algerians mal equipats.

Tot i que breu, aquesta guerra va configurar la mentalitat de la cúpula política i militar algeriana. Hi va haver una època de cooperació entre el 1969 i mitjan anys setanta. Però el conflicte al Sàhara Occidental, envaït pel Marroc en l’anomenada Marxa Verda el 1975, va originar una altra era de tensions.

El març del 1976, el reconeixement algerià de la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD), proclamada pel moviment nacionalista saharià, el Front Polisario, va fer que el Marroc trenqués les relacions diplomàtiques amb Algèria. Molts altres països africans van reconèixer la RASD. Les relacions es van restablir el maig del 1988.

La renovació de les relacions es va basar en un seguit d’acords:

–Un compromís de bones relacions duradores.
–Cooperació i bon veïnatge.
–Acceleració la construcció de la Unió del Magrib Àrab.
–La no ingerència d’Algèria en els assumptes interns del Marroc.
–La resolució del conflicte del Sàhara Occidental mitjançant un referèndum d’autodeterminació.

Algèria considera que el Marroc els ha incomplerts tots. En el fons, hi ha hagut una acumulació contínua de tensions entre tots dos països.

Tensions en augment

Als anys noranta, Algèria va tenir la crisi més gran de la seva història. El país era devastat per les lluites civils que s’oposaven a l’estat i per grups islamistes armats. El 1994, en plena crisi, les autoritats marroquines van acusar falsament la intel·ligència algeriana de ser darrere els atemptats terroristes mortals a l’hotel Asni, a Marràqueix.

El Marroc va imposar visats als algerians, inclosos els que tenien una altra nacionalitat. Algèria va respondre imposant visats i va tancar les fronteres terrestres amb el Marroc. A final del 1995, el Marroc va congelar les institucions de la Unió del Magrib Àrab a causa del suport d’Algèria a la República Àrab Sahariana Democràtica.

Quan Abdelaziz Bouteflika va assumir la presidència algeriana l’abril de 1999, les relacions semblaven haver canviat. Tenia previst de reunir-se amb Hassan II per solucionar les diferències. Però el rei es va morir el juliol d’aquell any mateix. El seu successor, Mohammed VI, no va mostrar gens d’interès envers una resolució del Sàhara Occidental en les condicions de l’Organització de les Nacions Unides.

Sorprenentment, durant la seva presidència, Bouteflika no tan sols es va desentendre de la qüestió del Sàhara Occidental, sinó que també va encarregar als oficials que no responguessin a cap acció hostil marroquina. Després de la seva destitució forçosa l’abril del 2019, Algèria va reiterar el suport al dret d’autodeterminació.

Per la seva banda, el Marroc ha pressionat la Unió Africana, Europa i els EUA perquè donin suport a les seves reivindicacions de sobirania sobre el Sàhara Occidental. Dos esdeveniments d’aquests darrers deu mesos van fer créixer les tensions. El primer va ser un atac a manifestants saharians a Güerguerat, la zona tap al sud del Sàhara Occidental, per part de tropes marroquines. Després hi va haver un piulet del president Donald Trump que anunciava el reconeixement nord-americà de la sobirania marroquina al Sàhara Occidental.

Dos quilòmetres de república que han encès la guerra al Sàhara

Tot això va formar part de la decisió d’Algèria de trencar les relacions diplomàtiques amb el Marroc. Trump havia reconegut el territori amb ocupació marroquina del Sàhara Occidental a canvi que el Marroc normalitzés les relacions amb Israel. Més estats àrabs van fer el mateix arran dels acords d’Abraham que va negociar el gendre de Trump, Jared Kushner.

Abans d’aquests acords, els oficials marroquins havien mostrat una hostilitat implacable cap a Algèria, a què el govern algerià no va respondre, i el piulet de Trump del 10 de desembre semblava esperonar l’actitud hostil del Marroc. Algèria va percebre totes dues decisions com una amenaça real per a la seguretat nacional.

El topall de la tolerància d’Algèria contra els actes que considerava hostils va arribar a mitjan juliol, quan l’ambaixador del Marroc a l’ONU va distribuir una nota que expressava el seu suport a un grup que lluitava per la secessió de la regió costanera algeriana de Cabília. Algèria qualificava el grup de terrorista, i això va causar que cridés a consultes el seu ambaixador a Rabat i demanés al Marroc que aclarís si la decisió havia estat de l’ambaixador o del govern. Mai no va rebre resposta.

Un altre acte hostil a ulls d’Algèria va ser un gran escàndol d’espionatge revelat per un consorci de diaris internacionals i organitzacions de drets humans. Van descobrir que el Marroc havia espiat a més de sis mil algerians, entre els quals molts alts càrrecs polítics i militars. Algèria va decidir de trencar les relacions diplomàtiques amb el Marroc a partir del 24 d’agost.

Conseqüències de la ruptura

La ruptura pot originar rearrengleraments geopolítics. Però tot depèn de si el Marroc fa créixer les tensions i fa servir la carta israeliana contra Algèria o si mira d’apaivagar-les.

Algèria ja ha començat a reforçar el seu control a la frontera marroquina. Podria originar maldecaps greus per al Marroc si decidís d’expulsar les desenes de milers de marroquins –molts dels quals són immigrants il·legals.

També hi ha conseqüències més àmplies. La ruptura ha implicat la mort de la Unió del Magrib Àrab, que ja era inactiva. Les tensions de les relacions faran que l’agrupació regional romangui aturada o bé que sorgeixi una agrupació nova.

És d’esperar que les rivalitats entre Algèria i el Marroc s’intensifiquin a la Unió Africana per l’estatus d’observador d’Israel i pel Sàhara Occidental.

En l’àmbit econòmic, el ministre d’energia algerià va anunciar a final d’agost que el contracte del gasoducte Magrib-Europa (GME), que passa pel Marroc, no es renovaria quan caduqués el 31 d’octubre de 2021. La decisió s’ha confirmat. El gasoducte surt directament del nord-oest d’Algèria i després travessa la Mediterrània. En canvi, Algèria distribuirà gas natural a l’estat espanyol i Portugal a través del gasoducte MEDGAZ.

L’impacte d’aquesta ruptura és imprevisible. Però és segur que la rivalitat entre Algèria i el Marroc s’intensificarà.

Yahia H. Zoubir és professor visitant del Brookings Doha Center i professor sènior d’estudis internacionals i director de recerca en geopolítica a la Kedge Business School. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.