Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El món té moltes fronteres estranyes, però poques ho són més que la frontera entre la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD) i Mauritània. Els acords de pau entre Mauritània, la RASD i el Marroc van crear una zona d’uns dos quilòmetres entre el punt més al sud del mur d’ocupació marroquí i la frontera amb Mauritània. Dos quilòmetres que en termes pràctics en són una mica més de tres perquè el pas de frontera maurità és ben bé un quilòmetre més endins del que és la frontera real.

Aquests tres quilòmetres en teoria són el que tècnicament es diu un “No Man’s Land”, on se suposa que no ha de viure-hi ningú. A la pràctica, però, hi ha petits grups de saharians i algunes unitats de l’exèrcit de la RASD, com també contrabandistes i gent que intenta treure profit d’aquest autèntic forat negre.

Aquest territori és travessat per una pista que no arriba a ser una carretera, però que a la pràctica és un nus de comunicació entre Mauritània i el Marroc. Els marroquins han intentat els darrers anys de crear una carretera fins a Nuadibú, amb l’evident intenció de consolidar així l’ocupació i tallar l’accés a la mar de la RASD. Però l’ONU, que hi manté forces de pau, no ho ha permès.

Aquest cap de setmana, però, les tensions han escalat fins al punt que el govern de la RASD ha anunciat de manera oficial que torna a entrar en guerra amb el Marroc, tot trencant la treva que durava anys. I la causa ha estat un incident precisament en aquests dos quilòmetres de república.

Per entendre què hi ha passat cal mirar el mapa.

El Marroc protegeix l’ocupació del territori saharià amb un mur de sorra i pedres, pensat per a evitar el pas de vehicles. En total el mur ocupa l’equivalent a la distància entre Alacant i Estocolm i dóna feina de manera permanent a cent mil soldats. Cada deu o quinze quilòmetres hi ha una petita unitat de vigilància permanent.

El punt més al sud del mur és uns quilòmetres passada la població de Güerguerat. Allà hi ha la duana marroquina que ha vist créixer al seu voltant una benzinera, una parada de l’autobús de l’única companyia que hi arriba i fins i tot un indret que es defineix com a hotel. Dues torres altes i una gran porta metàl·lica apareixen al final, cap al sud, en una obertura del mur d’ocupació.

Una volta travessat aquest punt i fins a arribar a la duana de Mauritània passen els tres quilòmetres de terra de ningú. Un paisatge distòpic ple de carcasses de cotxes abandonats, armes que recorden el conflicte i tota mena de deixalles.

Un detall sorprenent i molt important és que la pista porta cap a Mauritània, però girant a la dreta si es ve des del nord, aquest espai de ningú dóna accés a la península de Cap Blanc, un indret costaner important partit gairebé per la meitat entre la RASD i Mauritània. I ací hi ha una de les claus del conflicte.

La península que no poden ocupar els marroquins

La península que es va conèixer amb el nom de Cap Blanc és una resta, anacrònica, de la colonització francesa i espanyola. En el seu moment els dos estats se la van repartir traçant una línia gairebé recta per la meitat. A la banda francesa, avui mauritana, hi va néixer la ciutat de Nuadibú, que és la capital econòmica de Mauritània i també un dels ports des dels quals més immigrants intenten arribar com siga a les Illes Canàries. A la banda que era espanyola hi ha La Güera, una ciutat fantasma amb els edificis destruïts i mig soterrats per la sorra del desert.

Un pacte tàcit entre Mauritània, la RASD i el Marroc havia deixat de fet La Güera, que és a uns seixanta quilòmetres de distància de Güerguerat, sota control maurità. Per arribar-hi calia un permís de l’exèrcit maurità i les poques persones que hi vivien eren controlades per la policia mauritana, tot i reconèixer que el territori no era seu. La raó del pacte es troba a l’altra banda de la frontera: a la ciutat de Nuadibú.

Només fent una mirada al Google Maps la situació s’entén de seguida. A la península de Cap Blanc la part de la RASD és un buit absolut. El desert ho ocupa tot. En canvi, a la banda mauritana Nuadibú ha crescut fins als noranta mil habitants i ha esdevingut el centre econòmic del país. És on hi ha el principal port i és el punt d’arribada del peculiar i espectacular ferrocarril del ferro, que transporta aquest mineral des de Zuerat, on hi ha una de les mines més grans del món. Els trens arriben a fer tres quilòmetres, cosa que els converteix en els trens més llargs del món.

Amb tanta activitat econòmica, el port i un aeroport internacional amb vols regulars tant a Casablanca com a Gran Canària, Nuadibú ha esdevingut un pou de riquesa enmig del no-res que a cap dels protagonistes de la guerra no els interessa ensorrar.

La situació, tanmateix, va canviar quan el 2016 la RASD va establir una petita guarnició del seu exèrcit a La Güera, concretament la Segona Brigada Cuirassa Mohamed Abdelaziz. Feia trenta-cinc anys que cap unitat militar sahariana ocupava un indret de la costa atlàntica del país i la consolidació d’aquesta guarnició va permetre a la RASD de plantejar-se la repoblació de La Güera, localitat de la qual havien fugit tots els seus habitants durant la guerra en direcció als campaments de Tinduf, a Algèria.

La possible resurrecció de la ciutat tindria implicacions molt importants per als saharians, de tota mena. Propagandístiques, evidentment. Però també de relacions internacionals. La Unió Europea, per exemple, intenta controlar el flux d’immigrants de Nuadibú i totes les barques que ixen d’aquell port han de passar per davant La Güera, camí del nord. Amb la qual cosa les tropes saharianes hi tindrien molt a dir.

El fet que, a causa dels acords de pau, l’exèrcit marroquí tinga prohibit d’entrar en aquest territori facilita la intenció sahariana, tot i les enormes dificultats de tota mena que implicaria mantenir una població permanent en una zona que per no tenir no té ni carreteres.

Una manera de pressionar l’ONU

L’incident que ha desencadenat de nou la guerra aquest cap de setmana és una prova de com canviaria la situació si els saharians instal·lassen una població permanent. Perquè el que ha passat ha estat que un grup de civils que afirmen formar part del Front Polisario han tallat ja durant dues setmanes la pista que uneix la duana marroquina de Güerguerat amb la mauritana, a la terra que teòricament no és de ningú.

Aquest vídeo de RASD-tv mostra el grup de manifestants i la pista tallada.

Divendres passat militars marroquins van entrar a la zona de ningú per dissoldre la manifestació i permetre el pas de vehicles, en una clara violació dels acords de pau, fet que va desencadenar l’anunci per part del govern saharià de tornar a la guerra. Les primeres accions militars van ser bombardeigs de diverses posicions marroquines.

Amb aquestes accions la RASD pretén tornar a pressionar l’ONU per fer un referèndum d’autodeterminació del territori, que segons la justícia internacional segueix essent responsabilitat d’Espanya com a potència colonial, malgrat l’ocupació marroquina des del 1976. Els saharians acusen l’ONU d’haver permès aquests anys la immigració en massa de marroquins al Sàhara occidental, amb la voluntat d’alterar el cens electoral del referèndum, en què segons els acords de pau només podrien prendre part els saharians i no pas els colons marroquins. Els nascuts al Sàhara, però, ni que siga de pares marroquins, es consideren saharians i el seu vot podria ser decisiu per a impedir el reconeixement de la independència.

La República Àrab Sahariana Democràtica va ser proclamada el 27 de febrer de 1976 i actualment és reconeguda com a estat independent per quaranta estats membres de l’ONU més la República d’Ossètia. La majoria dels estats que la reconeixen són àrabs o africans, però també ho fa un grup important de països americans que inclou Mèxic, Panamà, Cuba, Uruguai i Nicaragua, i alguns països asiàtics com ara Timor oriental, Laos i Corea del Nord. No compta, però, amb el reconeixement de cap país europeu, tot i que el Parlament de Suècia ha demanat al govern que faça aquest pas.

La RASD és membre oficial de la Unió Africana, la gran organització continental. Dins la Unió Africana el Marroc i la RASD tenen el mateix estatus com a països independents, malgrat els esforços marroquins per a impedir-ho.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.