Alexandra Usó: “Quin nom posem a no tenir requisit lingüístic després de dos Botànics?”

  • Entrevista a la nova presidenta d’Escola Valenciana, elegida a l’assemblea anual de l’entitat amb el 98% dels vots

VilaWeb
Esperança Camps Barber
11.06.2022 - 21:40
Actualització: 12.06.2022 - 10:21

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Alexandra Usó (Bétera, 1963) és d’ençà d’ahir la nova presidenta d’Escola Valenciana. Aquesta volta, per succeir Natxo Badenes, va decidir de presentar una candidatura completa amb predomini de dones, joves i amb la intenció de representar tot el País Valencià.

En el discurs de presa de possessió, Usó, que treballa a l’institut les Alfàbegues de Bétera (el Camp del Túria), va recordar que agafava el testimoni de tanta i tanta gent que l’ha precedida amb l’objectiu que l’entitat continue forta i moderna i que involucre amplis sectors de la ciutadania.

En aquesta entrevista, la nova presidenta expressa el desig que Escola Valenciana arribe a ser autosuficient del punt de vista econòmic, sense dependre dels ajuts públics. Actualment gestiona un pressupost anual de 810.000 euros i té prop de mil socis, que l’entitat anomena amics. Una altra tasca per la qual vol fer feina la nova junta directiva és la d’aconseguir que quan els joves acaben l’etapa d’escolarització mantinguen una vinculació amb l’entitat.

Usó es mostra crítica amb certes polítiques que ha fet fins ara la conselleria i demana més mitjans per a poder aplicar la llei de plurilingüisme amb garanties d’èxit.

Com es troba, de salut, Escola Valenciana?
—L’estat de salut d’una associació que fa més de trenta anys que treballa és boníssim. Per què? Doncs perquè ha tingut una trajectòria constant, sense interrupcions. Tenim les Trobades, que són una activitat molt aglutinadora i la que més es coneix, però en tenim més per a arribar a unes altres franges d’edat. Amb les trobades i el concurs literari Sambori arribem a gent escolaritzada. També amb el cinema, però volem arribar a la gent que ja ha depassat aquesta fase i per això l’any passat vam engegar el Foguera, un espai de reflexió. Enguany repetirem.

Per què heu volgut ser la presidenta d’Escola Valenciana?
—Quan feia feina a Benaguasil, una mare volia que formàrem la coordinadora de la nostra comarca. Fa vint-i-tres anys, i no en teníem. Ens vam ajuntar un grup de dones amb moltes ganes de fer coses. Em vaig adonar que Escola Valenciana és una manera de fer activisme. Una de les coses que més em preocupen, com a ciutadana i com a docent, és l’ús social de la llengua. L’entitat és molt engrescadora perquè quan depasses l’àmbit comarcal, coneixes la realitat del País Valencià i veus que és molt diversa, molt complicada, molt diferent, segons on mires. Et relaciones amb gent que respira al mateix ritme que tu, que veu les coses de manera semblant, i això és fantàstic. Tenim un objectiu comú, ens reunim per fer coses i sempre tenim més idees que possibilitats. Fins ara he estat la secretària de l’equip de Natxo Badenes i la proposta perquè em presentara va eixir a les jornades de Catarroja i, a poc a poc, m’ho vaig anar plantejant com una cosa possible fins que vaig dir: “Per què no?”

Com a Escola Valenciana no volem tornar a la doble línia

Què podeu aportar a l’organització?
—La primera cosa que m’inquieta un poc és això de “presidenta d’Escola Valenciana”, perquè som un equip. Hi ha una vice-presidenta i un vice-president, l’únic home de l’equip. Faré el rol de presidenta, però la idea és que tot siga molt horitzontal. Amb el vist-i-plau de la junta, no vaig presentar la meua candidatura, sinó la de tot l’equip. Un equip molt jove, feminitzat, i la meua intenció era que arreplegara les diferents realitats del País Valencià, però encara és massa centralista. Hi ha una persona del Vinalopó i una de la Plana, però la resta som d’ací.

Alexandra Usó

Arribeu a la presidència d’Escola Valenciana en un moment de canvi a la Conselleria d’Educació. Creieu que el mandat de Raquel Tamarit serà continuista?
—Són persones diferents, però eixa governança en coalició no permetrà gaires canvis. Almenys, els desitjables.

Quins serien, aquests canvis desitjables?
—No em referesc solament a Educació. La qüestió més recent és la d’organitzar la titulació de la funció pública. Quaranta anys d’autogovern! S’han aconseguit moltes coses, però és molt trist que encara ara tornem a la qüestió de si per a treballar a l’administració pública s’ha de tenir el C1 o no. És clar que s’ha de tenir! Però l’ha de tenir la persona que atén el públic i la persona que redacta els informes. La llei es va aprovar la primavera de l’any passat i tornem a ser en la casella d’eixida. Mirant si amb el títol de batxillerat o amb l’EBAU n’hi ha prou. C1 i C2 i a mesura que vas pujant a la funció pública, vas pujant en titulació. Però és que també hi ha la qüestió de la reciprocitat televisiva. Quin nom li posem, a això, després de dos Botànics? I tot el que fa referència a l’ús social del valencià. Sembla que la gent que fem feina en educació som els responsables de l’ús social del valencià. I sí que som responsables d’una part, però hi ha àmbits molt importants que depenen de les institucions públiques, que els han de preocupar i l’han de promoure.

I penseu que no la promouen?
—No prou. No prou per als perills que hi ha. Per exemple, el meu alumnat és jove. Segons un informe d’UNICEF, els xiquets tenen el primer mòbil entre els deu anys i els onze, i un 33% l’usa, entre setmana, cinc hores al dia. I estic segura que pràcticament el 90% dels continguts que veuen són en castellà. N’hi ha en anglès, sí, però en valencià, segur que poquíssims.

Teniu al cap un decàleg de mesures per a fomentar l’ús social de la llengua?
—D’entrada, dotar els mitjans de comunicació públics de més pressupost perquè puguen fer més programació en valencià. La reciprocitat. Que pugues anar a l’ajuntament, a l’administració i que t’atenguen, amb qualitat, en valencià. Segons l’informe de drets lingüístics del 2021, una queixa de cada quatre es referia a l’administració pública. No podem anar amb humilitat o dir que a poc a poc. No! De “a poc a poc”, res. Això és una emergència tan greu com la climàtica, per exemple. El que no fem, anirà contra nosaltres.

Natxo Badenes, el vostre predecessor, va comparar la llei del plurilingüisme valenciana amb la que Ciutadans volia aplicar a Catalunya.
—No compartisc eixa opinió.

Per què?
—La llei de plurilingüisme, a la gent que tenim fills que anaven a la línia en valencià o que treballem en la docència, no ens agrada. Però hem d’admetre que les línies eren una bombolla. També és cert que això dels percentatges d’ara mareja qualsevol. Una cosa és el que consta en els papers d’un centre, el projecte educatiu, i una altra és la realitat de l’aula. I és cert que ara que ja s’aplica a l’ESO es veu que hi ha coses a millorar.

Com ara quines?
—Si crees una llei que intenta de fer canvis i no la dotes amb un pressupost, en què queda? En etiquetes. I en això ens perdem tant els docents com les famílies. Però si la dotes amb assessors que acompanyen els centres quan tenen dubtes o quan han de fer reunions amb les famílies per a explicar-los els avantatges de tenir uns fills plurilingües, si ho acompanyes amb una bona inspecció educativa que també acompanya i valora, la llei funciona.

Com que tot això no passa, hi ha famílies i professors que continuen pensant que el sistema de línies era millor.
—Aquesta llei no és la que m’agradaria. Si m’ho preguntes, et diré que el meu fill estava millor abans, en la línia, amb el seu grupet. Però això tenia la contrapartida dels guetos. El fet que ara tots estudien el mateix programa, amb una tria de percentatge feta per la comunitat educativa del centre, és ideal. Però ací hi ha la part de la justícia que també té moltes coses a dir. I en la meua opinió, a la justícia no li correspon dir res sobre això. S’aferren a la vulneració de drets de certes famílies, però a la resta se’ns vulneren, com sempre, i no passa res. Alguns companys meus pensen que el que hem de fer els valencianoparlants és seduir. Seduir els altres perquè vulguen parlar en valencià. El que hem de fer és vehicular en valencià. El Pepli s’ha de millorar, però ara, quan hi falta un any per les eleccions, crec que no és el moment de fer canvis radicals, perquè seria tornar a la casella d’eixida. I això no es pot fer.

Alexandra Usó

Hi ha un col·lectiu de professors que recull signatures per tornar al sistema de línies.
—En el primer Botànic es va fer una llei d’inclusió que va ser un avanç increïble sobretot per a l’alumnat vulnerable, que n’hi ha moltíssim. Si continuàrem fent línies, entraríem en incongruències amb la llei d’inclusió. Tinc moltíssimes coses en comú amb aquestes persones, i poquíssimes diferències. Com a Escola Valenciana no volem tornar a la doble línia. Volem avançar amb la nova llei. Vivim al país on vivim i tenim la justícia que tenim. I ací ho deixe.

Hi ha professorat jove, format en valencià, que el primer dia de curs s’atreveix a preguntar als alumnes com volen les classes, en castellà o en valencià

Parlant de jutges, al Principat s’acaba d’aprovar la llei del català a l’escola que s’ha fet per respondre la petició d’un grapat de famílies que van demanar empara judicial. Això ha liquidat el sistema d’immersió. Com pot afectar el País Valencià?
—Vaig aprovar les oposicions a Catalunya i hi vaig treballar sis anys. Són dues realitats molt diferents. Però et responc la pregunta recordant que el curs vinent s’aplicarà la LOMLOE, una nova llei feta per un govern de coalició que se suposa que va cap a l’esquerra. Amb aquesta llei, Madrid decideix el 60% dels continguts de l’ensenyament. Això ens afecta a nosaltres i a totes les comunitats autònomes. Si la resta de continguts no es banyen per l’única cosa que ens diferencia, que és la nostra llengua i la nostra cultura, continuem en la mateixa farsa. Això que ha passat ara a Catalunya és un error. Un error històric. Però ja m’agradaria a mi ser en eixa realitat. Amb tot, la part bona que tenen és que si ara garanteixen eixe percentatge de castellà, s’ha de fer que els centres garantesquen el percentatge de català. Ací, això no passa. No hi ha implicació.

Per part de qui?
—Per part de qui? En general. Al País Valencià passen coses tan estranyes com que a la universitat –a primària, no, però en alguns instituts, també– on hi ha professorat jove, ja format en valencià, el primer dia de classe s’atreveix a preguntar a l’alumnat com volen l’assignatura. I potser tots tenen el llibre en valencià perquè és estipulat així. Però, tranquil·lament, pregunten, i ja et pots imaginar la resposta de la gran majoria. “En castellà! En castellà!” I això l’administració no ho pot permetre. Si véns destinat a un centre educatiu i posa ben clar que la teua plaça necessita el requisit, com t’atreveixes a preguntar? Fa molta vergonya que passen aquestes coses. I passen, al País Valencià.

Passa perquè no funciona la inspecció?
—Passa perquè no hi ha interès en eixe tema. Hi ha uns altres interessos, però eixe, no.

Quins interessos?
—Unes altres coses, la inclusió, la paperassa… Parle d’uns altres interessos educatius. És que forma part de la nostra idiosincràsia. Molta gent no ens pren seriosament. Som massa humils. I no podem continuar així perquè ja veiem on ens duu la humilitat, el saber fer, el seduir, que diuen molts… Tot això està molt bé, però tenim uns drets que l’estatut té anotadets.

No podem anar a poc a poc, som en emergència lingüística

El vostre mandat com a presidenta d’Escola Valenciana serà més bel·ligerant que no ho ha estat l’etapa que ara es tanca?
—No m’agrada la paraula bel·ligerant. Segurament, perquè ho sóc una mica. A la nostra entitat, les decisions es prenen en una junta, som una mica assemblearis. Evidentment, la mirada serà la nostra i intentarem que quan es produesquen debats vagen cap allà on creiem. Però jo represente una entitat, i eixa entitat té una imatge i una responsabilitat social que vull continuar. Això no vol dir no mullar-se quan toque, però sempre tenint en compte que no som un equip de sis persones i prou. Som moltíssimes persones de tot el País Valencià. I posaré un exemple. Potser jo, des del Camp del Túria, puc dir que l’exempció del valencià no té sentit actualment perquè representa un sistema lingüístic de dues velocitats. Doncs bé, els companys que treballen al sud del país es posen les mans al cap i em diuen: “No, per favor, no encetem aquest meló una altra volta perquè s’aprofitaria políticament.” Són realitats diferents i entre els uns i els altres ens equilibrem.

Fa la sensació que no obrir determinats melons a voltes frena els avanços.
— A Escola Valenciana no som estrategs. No som un partit polític. No tenim assessors i assessores. Som gent, fins i tot, molta de jubilada, amb una professionalitat i una visió de la vida, i en parlem i arribar a un consens. Els nostres interessos són culturals i educatius. Quan diem “no encetem eixe meló”, és perquè, tot i la nostra falta d’estratègia, volem ser mínimament intel·ligents. Si ara hi ha més comentaris feixistes que abans, no els alimentem.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Fa un moment comparàveu la situació de la llengua al nostre país amb l’emergència climàtica. Teniu una llista de mesures per a fer front a l’emergència lingüística?
—Parla en valencià des que t’alces fins que et gites. Digues bon dia, encara que et contesten buenos días. Demana al teu ajuntament que els rètols, els anuncis, tot el que faça, siga en valencià, també. Sigues exigent com a família, i quan arribe un professor a classe i pregunte si volen les classes en valencià o en castellà, i tu ja havies triat, vés a la direcció del centre, i si no quedes satisfet, vés a la inspecció. L’administració té pocs mitjans per l’infrafinançament, però amb els que té, ha de prioritzar la llengua, que és una prioritat tan gran com la sostenibilitat. I saben fer-ho. Saben fer front a les prioritats. Una cosa molt positiva del conseller Marzà és que en la pandèmia va respondre de manera exemplar. Al cap d’una setmana, les persones més vulnerables ja tenien les tauletes i la wi-fi a casa, i el bo menjador. Això és per a traure’s el barret.

Amb el conseller Marzà, molta gent d’Escola Valenciana va passar a ocupar càrrecs a la conselleria.
—Alguns, sí, però fixa’t, molta gent que tenia comissió de serveis, que no eren funcionaris, i que eren de l’època del PP, es va quedar a la conselleria, cosa que jo no puc entendre. Som tan tolerants!

Us referiu al cas de la inspecció?
—[Fa el gest de cosir-se la boca.]

Us ho demanava per saber si és complicat d’articular accions i reclamar millores quan hi ha tants amics a la conselleria.
—Els meus amics. A la conselleria no diria que tenim molts amics. Tenim gent que ha estat d’Escola Valenciana, com Marzà, com Jaume Fullana. Complicat? Evidentment, però no perquè no pugues ser crític, sinó perquè esperes que facen allò en què creies que ells també creien. Però després arribes allà i et trobes tot aquell vaixell, a més, conseller de Compromís, un secretari autonòmic d’un altre partit… És complicat.

Això us fa ser comprensius?
—No, no.

Em referia a si teniu intacta la capacitat de ser crítics o és més fàcil contra el PP.
—Intacta, no. Però tampoc no crec que contra el PP ho féssem millor, ni m’agrada quan la gent diu: “Recordeu com estàvem quan manava la dreta?” No és això.

Us ho recorden?
—A mi, molt. Últimament m’ho recorden moltíssim. Sí. Esperem que la dreta al govern continue essent el passat d’aquest territori, que la gent siga intel·ligent. Però això no vol dir que hàgem de viure amb eixa por. S’ha de ser dinàmic i constructiu. Fa quatre dies va esclatar allò del Consell Social de les Llengües. Com vols que siguem comprensius amb això? No ho som, de comprensius. Què vols? Per què després de tant de temps d’haver-se constituït eixe consell, que es formà a petició d’Escola Valenciana, tan sols s’han reunit dues vegades? A això em referia abans quan deia que hi havia d’haver intencionalitat en les polítiques.

A què l’atribuïu, aquest silenci tan sols trencat per Alfons Esteve?
—Quan pertanys a un grup social, a vegades fer el primer pas té diferents contestacions. Una és que de sobte et diguen: “Si jo ja ho deia…” Però no és cert, no ho deia ningú. O que de sobte et diguen: “Aquest, què diu?” Pam! Fins que no isqué la notícia d’Alfons, ningú no deia res.

Com qualifiqueu la política lingüística del govern valencià?
—Com a Alexandra Usó, docent, no em convenç. S’han de fer més coses. No n’hi ha prou.

La llei d’ús i ensenyament del valencià farà quaranta anys l’any vinent i ha estat vigent en governs del PSOE, del PP i, ara, del Botànic. És útil, encara?
—Si penses que és del 1983, quan ni fèiem part de l’Europa comunitària, ni hi havia les noves tecnologies i, almenys en la meua experiència, vivíem en una societat agrícola i en què el valencià era la llengua que es parlava a tot arreu i la família era el lloc on es transmetia… Això ha canviat completament. Ja no som aquella societat, aquella època en què l’escola era el motor del valencià. No hi havia mitjans, no hi havia premsa… Cal canviar la llei. S’ha de fer una llei valenta. Si llegeixes l’estatut, veus que parla de dues llengües cooficials, però no és el mateix el que nosaltres entenem com a cooficial i el que entenen a Madrid o entenen els jutges.

Alexandra Usó

Un dels vostres objectius és que l’entitat siga autosuficient econòmicament. Ara quines són les principals fonts de finançament?
—La principal són les subvencions públiques. Generalitat, diputacions, ajuntaments. No és que tinguem una partida fixa de cap institució. Ens presentem en concurrència a les convocatòries que pensem que s’ajusten als nostres programes. Això ens permet de fer les activitats que fem. Ens agradaria de rebaixar el percentatge de subvencions i augmentar el que ens arriba dels socis i sòcies, a qui nosaltres diem amics i amigues d’Escola Valenciana.

Heu parlat de les trobades, que són el vostre vaixell insígnia, que mou milers i milers de persones per tot el país. Què hi aportarà, el vostre mandat?
—Volem dinamitzar molt la comissió d’educació, volem que siga el gran rebost d’activitats i de projectes innovadors. Aprofundirem en les activitats de Foguera, per a un públic més major. I continuarem amb els projectes que tenim en marxa, com el cinema en valencià, que va acompanyat de guies didàctiques elaborades per nosaltres i que permet de treballar la temàtica del film que es veu a l’aula de manera transversal. Tenim els projectes de voluntariat lingüístic, que ara també es pot fer telemàticament, cosa que facilita molt l’activitat. El Feslloc. Continuarem impulsant projectes cent per cent en valencià que ens arriben per l’Escola Lab. No hi guanyem res, però hi guanya la llengua. Tenim la comissió d’igualtat, els drets lingüístics.

Sou la segona dona que presideix Escola Valenciana. Al primer discurs que vàreu fer com a presidenta, vàreu recordar que agafeu el relleu d’aquells que us han precedit.
—El primer, Josep Chaqués, que té un do de gents… Després, Carme Miquel, que dius el seu nom i t’arranca un somriure, perquè era una dona impressionant en tots els nivells. Vicent Romans, inquiet com ell sol. Diego Gómez, que és tan pràctic i que sap arribar allà on vol. L’entusiasme de Vicent Moreno, o l’honestedat de Natxo Badenes, que és impressionant com a persona.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes