Àlex Arenas: “Em preocupa què passarà a la tardor i a l’hivern”

Sembla que l’onada de contagis que ens ha portat la nova subvariant de la covid-19 comença a estar controlada i que, tal com van pronosticar alguns experts, ha arribat al seu pic. Per tant, ens espera un estiu relativament tranquil. Però això no s’ha acabat. “Em preocupa què passarà a la tardor i a l’hivern”, diu Àlex Arenas, doctor en física de la Universitat Rovira i Virgili i membre del Comitè Científic Assessor de la covid-19 de la Generalitat de Catalunya. En aquesta entrevista, Arenas és molt dur amb els governs d’Europa, i els recrimina haver fet veure que tot s’havia acabat i que la covid-19 havia desaparegut de les nostres vides. Diu que no és cert i que els mesos vinents, amb la caiguda de la immunitat, tot es podria tornar a complicar. “Si no fem res, em sembla que haurem de tornar a fer obligatòria la màscara en interiors.” I d’això, precisament, es queixa Arenas, que els governs hagin fet tan poc. Defensa que cal mirar el futur. I que és molt necessari tenir un protocol per a depurar l’aire, tal com vam fer en el seu dia amb l’aigua. Ho analitzem en aquesta entrevista.

—El 25 de juny vau fer un piulet pronosticant que arribaríem al pic de l’onada de contagis aquesta setmana. Hi hem arribat?
—Segons les dades que dóna el Departament de Salut de Catalunya, ja hem arribat al pic, però no tindrem una baixada immediata. Ara s’estancarà unes quantes setmanes, però aquest mes en veurem la baixada, segur.

—I com es calculen aquestes dades?
—Nosaltres fem servir un model matemàtic que, bàsicament, són un conjunt d’equacions diferencials que s’han de resoldre matemàticament. Darrere, tenim un model epidemiològic. En aquest model s’han de posar unes dades com ara la transmissibilitat, la vaccinació i la disminució immunitària que tenim. I amb tot això, veiem com anirà la infecció. En aquest cas de la subvariant BA.5, era important comptar que molts dels casos seran reinfeccions. Per tant, hi ha molta gent que pot contraure la malaltia. Amb tota aquesta informació vam projectar el model i ens sortia que aquesta setmana arribaria el punt on ja ha infectat tanta gent que li comença a costar trobar persones a qui contagiar, i llavors comença la baixada.

—El fet de no tenir les dades de les infeccions, com teníem abans, dificulta de fer aquests càlculs?
—Moltíssim. Ara tenim unes dades molt parcials. Tenim una visió absolutament restringida de la realitat. Però assumint que l’hospitalització i les consultes d’atenció primària són les que són, això té un factor d’escala sobre què passa, i ens ajuda. Així i tot, no tenim una visió com la que teníem abans, llavors podíem ser molt precisos.

—S’ha deixat de comptar casos. En un moment de pic tindria sentit de tornar-hi, o només serviria per a saturar més l’atenció primària?
—Per a mi, sempre té sentit comptar tots els casos que hi ha, perquè tens una fotografia epidemiològica molt realista, i et pot ajudar a prendre mesures. Ara bé, els governs de tot Europa han decidit que volien mirar cap a una altra banda, com si no hi hagués covid. I sabent la quantitat de recursos que representa per a Salut comptar tots els casos, i veient com va el sistema, potser no és la millor solució. El problema d’aquesta onada de BA.5 no és la gent que necessita hospitalització o que està ingressada a l’UCI, el problema és l’atenció. No tenim efectius. Perquè si comptem el personal sanitari que s’ha contagiat, la gent que està de vacances i els professionals que se n’han anat, això fa que qualsevol problema s’amplifiqui. Per això em preocupa què passarà a la tardor i a l’hivern.

—Per què?
—Crec que no ens arribaran a temps els nous vaccins. I si a això hi afegim que el més probable és que hi hagi una nova variant –com la que ha aparegut ara i que seguim de prop per veure com va, la BA2.75–, la situació es pot complicar molt si alguna d’aquestes noves variants té escapament vaccinal. Confio que ara passarem un estiu relativament bé, tot i que hi ha hagut una onada important, encara que les dades no ho detectin. En els nostres estudis ens sortia una infradetecció del 76%, que vol dir que actualment trobem un cas de cada quatre.

—Amb aquesta infradetecció, ara ens hauríem de fixar més en les dades d’hospitalitzacions i UCI, que sí que són reals?
—El sistema de salut intenta de fer això, però no en sóc partidari. Crec que les dades d’hospitalitzacions i UCI són molt complicades, perquè sempre t’arriba la informació amb retard. És a dir, quan t’arriba l’augment d’hospitalitzacions, l’onada d’infeccions que tens darrere és tan important que no hi ha temps a reaccionar.

—I aquestes dades d’hospitalitzacions i UCI no són comparables a les de les altres onades. Ara, per sort, n’hi ha moltes menys.
—Aquestes noves variants tenen un impacte de gravetat molt més baix, però no ens hem d’oblidar que això també passa perquè tenim la població amb una immunitat molt elevada, adquirida per vaccinació o per infecció natural. Per tant, tot això canvia el context. Per això, ja tenim situacions com les que vam viure durant les primeres onades. Nosaltres, a més, tenim un avantatge, que és que la nostra població va respondre d’una manera excel·lent a la vaccinació. En uns altres països, on no va ser així, tenen molts problemes. Si no, mirem què va passar a Hong Kong amb la variant òmicron. Els va passar una cosa molt similar a la que vam viure nosaltres amb variants anteriors. Sense cap mena d’immunitat adquirida, l’òmicron pot causar un desastre immens. Per tant, com deia, la part complicada vindrà aquesta tardor i a l’hivern. En aquesta època, tot el volum important de gent que ja tenia la tercera dosi experimentarà un decaïment immunitari. I quan això passi, estarem menys protegits. En conseqüència, encara que ens arribi una variant d’òmicron, més lleu, es pot complicar. No és que el virus sigui molt més lleu, és que la població està molt més protegida.

—Llavors caldria posar ara aquesta quarta dosi a la gent vulnerable?
—La veritat és que les quatre dosis administrades encara són basades en el coronavirus original. I això dóna una mica d’immunitat, però, com es va veure a Israel, en les quartes dosis dura poques setmanes. És possible que quedi una immunitat que ajudi que no moris a l’UCI. Però potser seria millor que aquestes quatre dosis es posessin en vaccins que ja estan basats en la variant òmicron. Tot i que és complicat. Si es tracta de salvar vides, sóc partidari de posar els que tenim. Però aquesta decisió no l’he de prendre jo. Hauran de mirar molt bé els riscs i els beneficis. Serà feina de les comissions d’immunologia i vaccinació. De moment, la interterritorial de Salut no s’hi ha pronunciat.

—Si no és amb el vaccí, com ens hauríem de preparar per a aquesta tardor que dieu que pot ser complicada?
—Em sembla que haurem de tornar a fer obligatòria la màscara en interiors. I la cosa que em sap més greu és que som al juliol del 2022, dos anys després de la pandèmia, i sabem perfectament els llocs que hauríem de protegir i com. Amb ventilació mecànica i filtratge. I no es fa res! Això hauria de ser una decisió de país. Hauríem d’entendre que aquesta inversió aporta un benefici molt més gran que el cost que tindrà el col·lapse sanitari i l’obligació de tornar a tancar serveis, com ara la restauració. Si vénen temps difícils, aquest serà el panorama. L’única solució possible que hi veig és que hi hagi un protocol d’inversió, unes recomanacions, uns ajuts perquè la gent agafés els interiors de risc i aconseguís de controlar-los perfectament. Hem de controlar la qualitat de l’aire. Som en una altra època.

—Què voleu dir?
—Fa dos segles, era l’aigua, que s’havia de depurar. Perquè portava els bacteris i les infeccions a les llars. La gent, abans d’aprofitar l’aigua, la feia bullir. Això ja és el passat. Ara ningú no dubta que quan obre l’aixeta l’aigua ha de ser potable. La filtrem i la depurem. I així hem aconseguit que la gent visqui més anys. Doncs, en el nostre segle, hauríem de purificar l’aire, de manera que qualsevol virus respiratori, que són els més perillosos per la seva transmissibilitat, pugui ser controlat. Totes les construccions d’arquitectura hauríem de treballar en aquest sentit.

—No es fa res en aquesta direcció.
—Salut ha fet moltíssimes recomanacions, però com que això afecta també uns altres departaments, hauria de ser una decisió de país. Necessitem tenir un protocol per a depurar l’aire, tal com vam fer en el seu dia amb l’aigua. Caldrà aprovar lleis i normatives. Si tens un restaurant, hi ha uns protocols per als aliments, oi? Hauríem de fer igual amb l’aire. El virus és respiratori, no el veiem, però això no vol dir que no sapiguem les conseqüències que té.

—El problema seria que això té un cost molt elevat?
—Segons com t’ho miris. Perquè si analitzem el cost que ha significat la covid-19 per al Departament de Salut… Què vols que et digui, aquestes inversions de què parlem no representarien ni una quarta part de la inversió.

—El Comitè Científic d’Assessors de covid-19 heu presentat aquesta setmana un document en què demanàveu a Salut que parlés clarament de setena onada i reforcés la comunicació. No s’ha fet prou?
—Des del meu punt de vista, anem molt tard. Tot plegat s’ha fet tard. La corba de contagis ara començarà a disminuir, però el nombre d’infectats és descomunal. No pots fer veure que la covid no existeix. Entenc que hi hagi una disminució de la comunicació sobre la covid, perquè no podem estar tot el dia parlant d’això. La població necessita un descans, però això no vol dir que passem per alt una onada, i que no se n’informi. No podem gripalitzar la malaltia, perquè encara és molt lluny de ser una grip, tenint en compte les morts, les hospitalitzacions i els casos de covid persistent que encara hi ha, i que hi haurà. Es pot relaxar, però així i tot, cal mantenir una informació adequada i uns protocols. Això no s’ha acabat. Durant uns quants mesos això ha estat campi qui pugui. I és perjudicial, perquè l’opinió pública ha acabat badant. Els és igual si tenen covid, i així contagien molta gent. N’hi ha algun que acabarà a l’UCI o mort. No ens podem permetre aquest luxe. Ja va bé que perdem certa por del virus, però no li hem de perdre el respecte. I aquests mesos s’han perdut la por i el respecte.

—S’ha dit massa que tornàvem a la normalitat, i potser s’hauria d’entendre que no tornem a la normalitat del 2019, sinó a una de nova?
—Sí, hauria de ser una nova normalitat. Jo ara he tornat a viatjar per feina, després de gairebé dos anys. He hagut d’agafar vols i fer conferències. I sí, es pot mantenir una normalitat, però cal respectar uns mínims. Per exemple, a l’avió, moltes companyies diuen que la màscara hi és obligatòria, i evidentment jo me la poso, però no és l’habitual. O, un altre exemple, he fet una conferència amb cinquanta persones. Érem en una sala que no tenia finestres, sí que tenia ventilació mecànica i filtratge. Érem gent de molts països durant vuit dies, i no hi ha hagut cap brot. Vam prendre mesures. Vam fer una excursió i abans de pujar a l’autobús tots ens vam fer una prova d’antígens. Són mesures necessàries. No entenc com en els avions, tot i que algunes companyies diguin que la màscara és obligatòria, la gent no se la posi. No ho entenc, és una manca d’educació. És normalitat en el sentit que puc tornar a fer la meva activitat acadèmica fora, però hi ha canvis. I de vegades sembla que la gent es pensa que no ha passat res, i que tornem a ser el 2019. I no, han canviat coses. Si això no cala a la població, tenim un problema.

—Ens hem oblidat massa aviat de mesures bàsiques com ara la màscara i la ventilació?
—Aquestes mesures s’han de respectar. Són les úniques mesures que ens poden protegir. No crec que la molèstia de posar-te una estona la màscara sigui per a tant. D’acord que és incòmode, però prefereixo posar-me la màscara i poder continuar volant i que el sistema de salut funcioni. Per descomptat, podem fer vida força normal. A l’exterior podem anar sense màscara sense cap problema. Però encara l’hem de portar. Encara no he baixat cap dia per l’ascensor sense màscara.

—No?
—No, en aquell ascensor, com a mínim, s’han contagiat deu persones. Per què no ho expliquem? Per què no expliquem que això és necessari? Aquesta és la meva queixa. Tothom passa de tot, les institucions han fet una comunicació massa tova. Ni tant ni tan poc. Hem de trobar un punt mitjà.

—Quin seria aquest punt?
—Cal que ens posem la màscara quan detectem que som en una situació de risc, quan hi ha molta gent en llocs tancats, per exemple. Però com deia abans, cal que invertim a fer que la ventilació i, per tant, la depuració de l’aire sigui una realitat.

—Quan ets en un espai amb molta gent sense màscara, la pressió social s’imposa, d’alguna manera. I la sensació de llibertat és molt poderosa. Per exemple, si vas a un concert i ningú no porta màscara i et sents observat, segurament te l’acabaràs traient.
—Ho entenc, no obstant això, no hauria de ser així. També diré que depèn de quin concert potser no cal la màscara. En un concert a l’aire lliure no ha de passar res. Però si tens molta gent a tocar, aleshores sí que passa. És lògica pura. Tots sabem com funciona. No calen dos metres de distància. Per fer-nos una idea, si jo fos al teu costat fumant, sentiries el fum, oi? Doncs això és com el virus. Són coses de sentit comú. Passaria igual al supermercat: si estàs sol, no cal la màscara. Si hi ha cues i cues de gent, posa’t la màscara, que respires l’aire dels altres.

—I com podem saber com és l’aire que respirem?
—Caldria posar mesuradors de CO₂. És la millor manera que tenim per a veure la qualitat de l’aire. No costa gens posar aquest aparell a tots els interiors de risc. I si passa de 700, s’hauran de prendre mesures. Buidar una mica l’espai, posar-nos la màscara, obrir les finestres o depurar l’aire. Però per a aconseguir això caldria que els nostres polítics tinguessin visió de futur, i em sembla que no és així. Només pensen en els dos anys vinents i les següents eleccions. Ens passa amb qüestions relacionades amb la pandèmia, però també amb unes altres. Amb el canvi climàtic i l’energia és exactament igual. Els dirigents polítics tenen una visió a curt termini i populista. És clar que tot plegat requereix una inversió, però els polítics s’haurien de demanar quin país volen. Tenim un país que es gasta moltíssims diners en armament; en lloc d’això, ens els hauríem de gastar en salut, que és el que realment ara toca.

—Heu esmentat l’ascensor com a lloc de risc. Segurament a molta gent li semblarà estrany, perquè la majoria de vegades hi va un de sol.
—En tots aquests espais que són tancats i no tenen gens de ventilació, el virus pot romandre-hi flotant durant hores. Un ascensor és una trampa. Però no és l’ascensor i prou. Els lavabos públics, també. Els hospitals també són de risc. Hi ha molts virus. A banda, la gent que hi acostuma a anar ja té unes altres patologies, i, per tant, si contrau el coronavirus, té més riscs. També hi ha moltes oficines que són espais molt petits, amb molta gent i sense ventilació adequada. En aquests espais s’hauria d’anar amb màscara. I als gimnasos. Allà el problema és que l’exhalació és molt forta, i llavors alliberes més virus si estàs infectat. Per això es van tancar completament durant una època de la pandèmia. I la restauració, que ha estat qui ha suportat totes les restriccions. Fa molt de temps que ho dic. Hi ha una manera de solucionar-ho i que no hagin de tornar a tancar. Cal que tots els restaurants tinguin una normativa de mesuradors de CO₂ i de filtració d’aire. Però ningú no ha fet res. S’han queixat, però no hi han buscat remei.

—S’ha de dir que alguns restauradors ho van provar. Després de la primera onada, el Mordisco de Barcelona va comprar una màquina que filtrava el 99% de les partícules de l’aire. Quan van tornar les restriccions va provar de no tancar, assegurar que era molt difícil d’infectar-s’hi, però no se’n va sortir. Els van multar i els van obligar a tancar.
—Perquè no poden fer diferències. Cal que facin una normativa per a tothom. Però es veu que és més fàcil tancar-ho tot que mirar qui ho fa bé i qui malament. Aquests tancaments indiscriminats no tenien sentit. No hi havia efectius, costava uns diners… Però és més fàcil dir “tanquem-ho tot”.

—Malgrat tot, estem més bé!
—Tot està molt més bé que fa dos anys! No és com estem, sinó l’actitud amb la qual estem. No és veritat que no passi res. Cal que trobem aquest punt mitjà. Tant de bo em truquis al novembre per dir que no tenia raó i que la covid ha desaparegut. Però hem de ser realistes. Cal que ens preparem per a allò que sabem que, molt probablement, acabarà passant.