Ara que Marilyn Monroe hauria fet cent anys, veig passar per les xarxes una fotografia seua del 1954, una qualsevol de les que sempre hi corren de la malaguanyada estrella. La dona somriu amb els braços oberts, agafada als brancals d’una porta. Cap escot, cap banyador, cap petó –gràcies a Déu– llançat a l’aire. Sota unes faldilles que s’intueixen pesants, els plecs de la roba dibuixen la posició d’un genoll davant de l’altre, d’un peu de punta davant de l’altre. I el primer que penso és que, mig segle i quart més tard, tenim xiquetes de quatre i cinc anys que col·loquen espontàniament la cameta, el peuet, el genoll així per a les fotos sense que, aparentment, les hagi ensinistrat ningú a casa.

Ara que tot ho fotografiem per a una posteritat efímera, ens hem acostumat que les nostres xiquetes es retratin per a l’ull de l’altre fent morrets, o enviant petons amb la mà, o amb els capets decantats, o exagerant una cara de sorpresa, o amb els genollets junts, les puntes dels peus cap endins, infantils, el maluc enfora, adult, el cos retorçat en posats impostats que no els sortirien de dins si no fos a còpia de veure’ls repetits milions de vegades en imatges d’altres nanes, adolescents i també dones fetes i dretes com Monroe mateix, que després ens han hagut d’explicar que aquella imatge que ens n’havíem fet –que ens n’havien fet– no feia justícia a la persona intel·ligent i talentosa que va ser.

Deia un psicòleg de Sant Joan de Déu que les noies d’avui no fan servir el mòbil per relacionar-se amb el món com els seus companys, sinó per saber què espera el món d’elles. Si ho donem per bo, el món n’espera molt de llavi i molts petons voladors i molts peuets de Barbie inhàbils per sortir a la carrera. Però si hi ha una unitat bàsica en allò que s’espera d’una xiqueta, una noia, una dona que es vulgui acceptada, és que somrigui per als altres­­­. Un mandat que és de tot menys implícit, que es verbalitza de mil maneres, que el reclamen des d’àvies, ties, veïnes, els pares mateixos, i, és clar, fins a desconeguts de tot pelatge, perquè ells s’ho valen.

Molt abans dels mòbils, rara era la femella que no havia estat abordada per algú que s’atorgava el dret de despertar-la de les seues cabòries: “On vas, tan seriosa?”; “Somriu, dona, que estaràs més maca”; “Va, antipàtica, fes-me una rialla.” Al carrer, al bar, a les reunions de feina, quan menys hi pensaven, se’ls imposava el desig dels altres. Antropòlegs i psicòlegs socials ens ho han teoritzat: demanar a una dona que somrigui és un acte simbòlic de dominació, des del moment que assumeix que és un ésser més feble a qui hom pot dir-li quina expressió facial ha d’adoptar: alegra’m la vista, nena, que ja tinc prou problemes. En sentit interseccional, és com demanar al català –la llengua, la persona, tant se val– que sigui simpàtic, que si no ningú no el voldrà.

Per la seua banda, la primatologia ha suggerit que el somriure dels humans pot ser l’evolució d’un rictus d’algunes espècies de primats, que els més febles ensenyen les dents als dominants en senyal de submissió, per reduir la tensió i evitar agressions. No és que els surti de dins, és que s’hi forcen per a evitar el conflicte. Vist així, el somriure nerviós que desencadena el desconegut en les mones que hem esdevingut les humanes té tot el sentit.

No sé com anem de teories per a explicar que les dones, estadísticament, acabin somrient més que els homes al llarg del dia, però els estudis sobre aquest desequilibri també revelen dues pistes interessants. La primera, que la diferència entre sexes fa el pic en l’adolescència, i la segona, que en ambients de confiança aquesta distància s’escurça. Els galifardeus ho saben: és social, és cultural, somriure fa de nena, fa de vulnerable, fa de marieta. Pel que fa a les nanes, el manament d’haver d’agradar a tot preu té treva en els entorns on se saben acceptades per les qualitats que no surten a les fotos.

És clar que tothom és més bonic quan somriu, la qüestió és que el fet de no somriure no surt igual de barat a tothom. Això, al món real. A la fantasia del guionista, la dona que no somriu ens és servida com a font de misteri i atracció. En la seua forma exacerbada és la dona dita fatal, que es pot permetre el luxe de fer cara de pomes agres perquè l’amenaça figura que és ella, una Lolita en edat legal que fa perdre l’oremus als senyors. Necessàriament, doncs, la dona que no somriu ha de tindre unes altres armes; si no, se’ns presenta com la Rottenmeier de mala jeia, la funcionària bigotuda, la mamma colèrica, en definitiva, tots aquells arquetips de fora del circuit de la seducció.

Ja ho veus, Marilyn, on hem anat a parar. I tot perquè avui que ja series centenària m’has fet pensar que les xiquetes d’ara ens despisten amb el seu somriure dels posats, postures i compostures amb què imiten de les dones que consideren dignes d’imitar. No en sabíem tant les senyores de mitjana edat quan fórem pre-adolescents, xiquetes de rialla congelada, esdentegada, a la foto de col·legi, de la comunió, de l’aniversari, ertes com estaquirots si ens sentíem observades, així de lluny érem del camí adult de la seducció. Vam tindre temps, tu no.

Tanta lletra per a dir, Marilyn que ja ets eterna, que avui el mateix petó aeri de les nostres menors, el mateix genoll que manté serrades les cuixes i el mateix peuet recomanat a TikTok per a estilitzar les cames, amb un somriure inofensiu sembla que ens resulten més tolerables. El somriure de mico que ha d’evitar el conflicte, deixem-ho així, perquè més enllà d’això ja hauríem de pensar com a pederastes.