Albert Pla (1966) ha debutat com a novel.lista amb l’obra ‘Espanya de merda‘ (Ara Llibres). El músic, actor i ara novel.lista explica en 200 planes una gira per l’estat espanyol d’un músic i el seu mànager. Visiten clubs nocturns, es perden per la carretera, coneixen gent de la nit. L’obra, escrita originàriament en castellà, ha estat traduïda al català per Martí Sales, també músic. Amb aquest llibre Pla, amb més de vint anys de carrera, segueix ampliant el seu repartiment artístic, que inclou actualment l’espectacle ‘Guerra‘. Aquests dies es pot veure al Teatre Victòria de Barcelona, amb Refree i Fermín Muguruza. Però aquesta entrevista se centra, sobretot, en la primera novel.la d’Albert Pla. Una novel.la on la política té força protagonisme.

—Jo volia saber el mètode que feu servir per a escriure.
—Jo escric dret i tot el dia. Dret, amb una barra alta. I tot el dia vol dir, ara escric una estona, ara paro, ara una altra.

—En plena crisi, i aquí un llibre on els protagonistes, vinga a fer sexe i vinga drogues
—

Eren altres temps. Parlo dels 2000 i escaig, jo. Quan es va enfonsar tot això de la indústria de la música. Aquí crec que és quan es va trencar tot, no? A finals de segle.

—La indústria va caure també per culpa seva, sembla ser llegint el llibre.

—Sí. Jo per exemple sóc molt mal gestor. Però crec que no estava ben gestionat, no. No sóc un expert en números, però hi havia malgasto. I, com en tots els oficis, existia la llei del tiquet: no cobrem res però ens fotrem un dinar de puta mare. No tinc cotxe,  però el Mercedes és de l’empresa. No tinc pasta però volo a Madrid en primera. Sempre va ser un negoci molt de lladres. Molt ‘cutre’.

—M’agradaria comentar frases del  llibre, força polític. Per exemple dieu que els guardaespatlles de Podemos i Ciutadans fotran les hòsties més actualitzades. Més subtils, però hòsties iguals.

—Sí, ho dic. Ho dic perquè són els que veig més visibles que tenen ganes d’estar allà, tocant els ous com els altres. És un mal que es reprodueix, tu. Suposo que s’han d’actualitzar.

—La CUP, en canvi, no surt al llibre. Què en penseu?
—Jo, si som cinc paios a l’habitació, i què fem, i surt un i diu ‘mireu, jo tinc la idea que…’. Jo ja em poso nerviós. A veure, no necessitem res d’això. Si som cinc i es diu d’anar a dinar, inclús pot guanyar la minoria. No necessito fer les coses democràticament. No necessito organitzar-ho políticament, quan em vull organitzar socialment. Quan vull organitzar unes persones no necessito fer política. No necessito un líder, ni una organització, ni una plataforma. Crec que les persones si tenen consciència social, doncs ja està. Tot és més fàcil. I mentre no la tinguin, és inútil. I si a més a més t’ho ha de dir un paio, que si tu agafes això, tu fes allò, doncs dius ‘i un cuerno!’. Això és un paio dins de la gàbia envoltat d’assassins. Conforma’t que no em matin, no?

—Com t’organitzes socialment, fora de la política?

Jo crec que les persones han de canviar. Per aconseguir totes les ximpleries aquestes que volen, crec que les persones han de canviar. Totes les persones. I a més a més m’importa una ‘mè’. Que fotin el vulguin. Més igual. Això és com si es mor tothom. Una cosa inevitable.

—Al llibre els protagonistes entren a Catalunya i es troben un virus mortal. Només el salves ‘callant o parlant castellà’.


És l’acudit, no? No sé com no se’ls hi ha ocorregut fer un virus que depèn de quin idioma parlis puguis palmar-la. Tant ordinador i tanta cosa. Tant d’invent, i en canvi això no ho havien pensat.

Albert Pla (Foto: Clàudia Rius)
(Foto: Clàudia Rius)

—

Escriviu que en la guerra entra Catalunya i Espanya, l’ONU ajuda els espanyols.
No és difícil eh. No és difícil que Catalunya s’emprenyi amb Espanya. Espanya s’emprenyi amb Catalunya, denunciï a Catalunya, i Europa es posi a favor d’Espanya. Qui ataca Catalunya? L’ONU. L’OTAN. Els americans. Pum! A Sitges un ‘paraca’ baixant. Pot ser qüestió de sis mesos. No és una idea tan desgavellada. Ja veuràs quina gràcia ens fotrà la Coca-Cola i el Brad Pitt.

—Ha! Ningú no ens ajudarà?

Pactarem amb la Jihad i Corea del Nord.

 O Putin. Perquè els americans sembla que tinguin molts amics. És un país poderós. Però en realitat només que coixegi una mica se li tiraren a sobre com corbs. No perquè siguin americans. Si no perquè és així. És llei de vida. Vull dir que potser no té tants amics.

—’He llegit en un llibre revolucionari que l’home ve del mico’. Aquesta frase li feu dir a un rector de la universitat.
—
Crec que al món universitari espanyol li falta una mica d’allò de ‘Vinga nanos, som-hi!’ Com ho diuen, ara? No són les més competitives del món, oi?, sembla ser. Jo això de llegir ho pots associar a cultura, i està demostradíssim. Però mai ho he associat a que sigui una virtut que et garanteixi no ser un fill de puta. Llegir et pot fer un paio molt culte. Però no la resta.

—Frase del llibre: ‘
La seva felicitat era més important que el seu públic’.

—A quin tros ho dic això? Perquè això és una evidència.

—Teoritzeu sobre ‘la lluita entre la barra i el cantant’ que es viu durant els concerts.
—Això passa molt. Hi ha gèneres i gèneres. Però molta de la gent que vaig a veure, que van amb una guitarra, on la gent no va a ballar, doncs moltes vegades no posen ni cadires. És molt incòmode per la gent, i fa que et dispersis. No ajuda que puguis escoltar el cantant. I si la gent es va aixecant a demanar cerveses, doncs quan puges allà dalt, cago’m Déu, és una guerra amb la barra. I en algunes sales, a sobre, els tens a tocar però amagats. I no els veus. I sents un soroll i no pots arribar ni a mirar-los.

—Canviem de tema. Esteu fent ‘Guerra’ amb Fermín Muguruza i Refree. Parleu sobre els conflictes bèlics. Fareu gira?
—Sí. Fem gira. Però hi ha molts teatres on no podem anar. Ni amb aquesta obra, ni mai. El Muguruza i jo hi ha ciutat on no podem anar-hi. No et contracten. I sí se li ocorris a algú de fer-ho que no sigui l’ajuntament, li poden ‘liar un marrón’ de collons. A les ciutats on mana el PP. Que són totes. Ha ha!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb