Aquest és un Mail Obert al nostre jo de vint anys. Al jo tendre i esperançat que comença a tenir a l’abast totes les coses que li han prohibit per infant. Al que s’ha passat quatre o cinc anys d’adolescència esperant entrar a la lliga d’adults per la porta gran. Per tenir accés a totes les possibilitats. Escric un mail al jo del passat, perquè sí, hem tingut vint anys, encara que ara se’ns hagi oblidat.

El nostre jo de vint anys és el que ha començat a votar i ja fa dos anys que és major d’edat. El jo de vint anys és el que té llicència per a tornar al niu, però no vol, perquè ja s’ha muntat el refugi sol. El jo de vint anys és el que té una habitació pròpia amb un ordinador connectat i algun pòster de l’ídol enganxat a la paret. El jo de vint anys és l’ésser que se sent singular, i es fa un pírcing o es tatua el braç, perquè la pell és seva i en té sobirania plena. És el jo que ha estat persuadit per anar a la universitat, i s’ha passat dies estudiant per a la selectivitat. El jo de vint anys és el que demana cervesa en una taula d’un bar a rebentar, i ha presentat la sol·licitud per a fer l’Erasmus i marxar. El jo de vint anys és el que ja espera un sou a final de mes, per comprar-se una bici o un cotxe de segona mà. El jo de vint anys és el que vol sortir de l’ou. El que creu que pot canviar-ho tot. El que s’inventa poemes de llibertat. El que es projecta més enllà de les herències passades, perquè el moment és seu i no vol receptes gastades. El jo de vint anys té al cap tots els mites del món i vol reescriure’ls, un per un, tot sol. És el que té més futur que passat, i vol arribar-hi aviat. És impacient perquè sap que mai vol perdre el tren. Sap que les ganes són fugaces i se les ha d’atrapar. El jo de vint anys surt de nit, dijous, divendres i dissabte i mai té hora per a tornar al llit. És el que canta i balla a tota hormona i llueix agosarat tota la bioquímica de l’edat. El jo de vint anys vol provar totes les llepolies del món, banyar-se en les platges desertes i fer els millors petons. El jo de vint anys té un àlbum dels millors records perquè sap que la vida adulta arribarà i aquells anys no els podrà recuperar.

El jo de vint anys és el que està fart i se sent estafat. Potser està més fotut que mai i diu sentir-se molt i molt cansat. Passa les tardes a casa i surt de l’habitació quan el criden per sopar o per recollir la correspondència que li acaba d’arribar. S’ha acostumat a portar la màscara i no pot sortir ni a comprar un kebab, ni una bossa de patates, ni cap caprici inventat. El meu jo de vint anys no fa nous amics ni a la plaça ni a la universitat, perquè no pot viure cap moment de lleure improvisat. El meu jo de vint anys sempre és massa atrevit, o massa covard, o massa rebel, o massa aturat. Mai no troba l’equilibri perfecte i molts cops sent que està a punt d’explotar. Té insomni a les nits i al matí ningú el pot sostovar. El meu jo de vint anys sent la fatiga dels mesos tancat. Netflix l’ha atipat, i ja no sap si l’escenari és de sèrie o de realitat. El meu jo de vint anys ha continuat pencant de becari fins que el conveni s’ha acabat. Ha estudiat i fins i tot s’ha graduat. Passa les tardes capficat, sense amics a la vora, o espai per a fer volar el cap. El meu jo de vint anys està sol, i el màxim que fa és complir amb les assignatures o sortir a fer un tomb.

Els neurocientífics asseguren que el cervell li ha quedat afectat. Sí, de tanta soledat. Que té menys connectivitat neuronal, i menys agilitat en les zones que gestionen la memòria, a l’hipocamp, on es prenen totes les decisions. Fins i tot la ciència està ben alarmada, de com aquesta generació pot quedar tocada. El nostre jo de vint anys ja ha assumit que no hi ha correlació entre recompensa i acció. I comença a sentir-se frustrat. Dubta si ser obedient li valdrà la pena i ho escriu en lletres grans a les pancartes que penja a les façanes dels bancs: ens han ensenyat que ser pacífics és inútil. El meu jo de vint anys ja ha passat la setena nit al carrer. Demana la llibertat de Hasel, i mentre demana la del raper, demana la de l’univers sencer. El meu jo de vint respira l’asfíxia i condemna la borsa que no li guarda cap reserva de monedes i gestiona sempre finances alienes. El meu jo de vint anys rumia si també hauria de llançar senyals, contenidors o cadires. Si fer barricades i calar-hi foc és ser incívic o forma part del joc que pot fer-ho trontollar tot. El meu jo de vint anys encara no entén les paradoxes. Al meu jo de vint li surt la ràbia com a impuls de vida, i desconfia dels que, ben instal·lats, els critiquen des dels terrats. El jo de vint anys tem que tot això ja no sigui reversible i la generació covid sigui motiu d’estudi neurològic.

El meu jo de vint anys és una filla, alumna, veïna o neboda que ens passa cada dia per la vora i ni tan sols veiem com plora. El meu jo de vint anys vol sobreviure a l’edat i per això surt cada nit a cridar “Hasel per tota la ciutat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.