07.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.02.2025 - 21:45
“He après a prioritzar d’una altra manera, però també a prioritzar-me a mi”. El mes d’abril, l’ex-vice-presidenta del Consell i diputada de Compromís Aitana Mas va fer públic que tenia càncer de pit. Després de passar per la quimioteràpia, la cirurgia i la radioteràpia, i en ple tractament d’immunoteràpia, diu que està preparada per a tornar a les Corts. Seran unes Corts diferents de les que va deixar fa uns quants mesos. Després del 29 d’octubre res no és igual. Ella també és diferent, segons que diu en aquesta entrevista que vam fer dimarts a Alacant. L’atzar que guia les agendes va fer que la trobada coincidís amb el Dia Mundial de la Lluita Contra el Càncer.
Assegudes a la sala d’actes de l’acollidora llibreria Pynchon, Mas s’obri a parlar de sentiments, de por i d’esperança. Té una mica de fred i demana un got de Colacao calent que no tocarà fins que no acabem de parlar. Malgrat la duresa del tractament, aquests mesos no ha perdut el to alegre i reivindicatiu de la seua expressió. Parla i gesticula per a accentuar i subratllar tot allò que diu. Ho fa a consciència. Sap que aquesta entrevista, com tantes que ha fet i que farà, és una finestra oberta per a parlar del càncer, amb totes sis lletres i l’accent. Sense amagar res, sense giragonses ni edulcorants lingüístics. El càncer és una malaltia molt comuna i ningú no és millor ni pitjor perquè s’haja guarit o perquè s’haja mort, diu. En un moment determinat ens regala el titular que encapçala l’entrevista, arran del dilema de parlar-ne o no en termes bèl·lics.
Ja amb el micròfon apagat, i mentre posa pacient per a les fotografies, comentem la importància de l’empatia i el tracte dels oncòlegs amb els seus pacients. Parla d’abraçades i de llàgrimes compartides amb el seu metge, i de la confiança que li professa.
—Com esteu?
—Bé. Estic molt bé. Continue el tractament i tinc efectes secundaris però són menors. A poc a poc em sent amb més força i vaig eixint del pou.
—Avui [Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer] molta gent té la malaltia present, però també hi ha algú que rebrà un diagnòstic. Com el vàreu viure eixe dia?
—Era el dia de la Santa Faç. Férem la romeria i vaig arribar a casa a l’hora de dinar. El meu marit treballa a Alacant i tenia festa. Quan dinàvem em va telefonar la radiòloga. I, és clar, ja despenges el telèfon, una setmana després d’haver-te fet la biòpsia… Ho vaig veure clar.
—En la publicació que féreu, dèieu que feia anys que esperàveu el càncer. Per què? Quina mena de càncer teníeu?
—Perquè tenia molts bonyets en el pit. El primer me’l vaig notar a divuit anys. Després vaig estar molts anys que no em trobava res, però el 2019 o 2020, va començar a ser molt recurrent. Cada any, cada mig any. L’any que vaig ser vice-presidenta del Consell, em feren dues biòpsies, perquè tenia un tipus de pit que no es deixa veure en les proves radiològiques. Aleshores, per a mi, una mamografia, una ressonància, un contrast, no és concloent. Sempre acabava en la biòpsia. De fet, la que finalment eixí positiva era la sisena que em feia en quatre anys. M’ho esperava. Tenia un pressentiment.
—En eixe moment teníeu dos fills molt menudets, el petit era un nadó de mesos. Imagine que el primer pensament va ser per a ells.
—Sí. El xicotet tenia cinc mesos i el major, dos anys. En eixe moment només penses en ells. I en tu, egoistament, perquè dius: no els podré veure créixer? És possible que no supere la malaltia i que no els veja en els seus primers dies de moltes coses? Eixe dijous a migdia, quan em cridaren, va ser dur. Després vaig adonar-me que no podia controlar-ho, que no depenia de mi, i que ho faria tan fàcil com fora possible per a tots. També per als xiquets. Igualment, vaig decidir de no anticipar-me als fets. L’endemà, quan vaig parlar amb l’oncòleg, li vaig demanar el full de ruta. M’ho explicà i em va tranquil·litzar amb una frase: “De moment, fins que tinguem els resultats del PET-TAC, tens un càncer curable i no és un tractament pal·liatiu. Per tant, intentem tirar endavant.” I així ha estat.
—Heu pensat molt en la mort, aquests mesos?
—No. Hi he pensat de tant en tant, molt esporàdicament, quan m’he trobat malament. Però durant el procés de la quimioteràpia he tingut molts dies en què no he pensat en el càncer. I això em sorprenia. Però és que quan em trobava bé, em trobava tan bé! Quan em van donar el diagnòstic no em trobava malament. No tenia res. Anava al gimnàs, tenia els xiquets, seguia el seu ritme. De fet, a mi em va salvar el bagatge que tenia per a saber on m’havia de palpar per veure si tenia res.
—Una de les decisions que vau prendre de seguida va ser fer-ho públic. Per què?
—És molt respectable la gent que no vol fer-ho públic. No vull edulcorar res, però a mi m’ajudava dir-ho en veu alta. Dir la paraula “càncer” per a mi era important. A més, també volia controlar la informació. Jo visc en un poble on ens coneixem tots, sóc una persona coneguda, i sé com funcionen les coses. Comences amb “Aitana té càncer” i el joc del telèfon trencat fa que s’acabe dient que li queden tres dies de vida. Volia protegir la meua família. També em semblava una oportunitat per a canalitzar els meus sentiments. Igual que en les xarxes contes la vida política o la faena, volia també poder contar com em sentia.
—Parleu del llenguatge i de controlar la informació, de dir la paraula “càncer”. Hi ha una certa tendència a parlar-ne en termes bèl·lics. Tal persona ha guanyat la batalla contra el càncer, tal persona l’ha perduda. Hi esteu d’acord?
—No he parlat en eixos termes. Lluitar sí que s’expressa més, però no depèn de mi. Una de les lliçons, té a veure amb el fet que jo sempre he intentat anticipar-me al que havia de passar, controlar-ho tot. El càncer m’ha desmuntat tot això. No depèn ni tan sols del fet que jo somriga o que estiga contenta. Depèn de la medicina i dels avanços mèdics, de res més. Crec que si s’ha de parlar de lluita, evidentment, ha de ser amb un somriure, almenys en els moments en què et trobes bé. Perquè jo, quan em trobava malament, ni tenia ganes de somriure ni de res. Plorava o estava en el llit i dient: “Per favor, que això passe, que acabarà amb mi. Entenc que la gent que utilitza eixe llenguatge no coneix el càncer en primera persona. En les primeres publicacions que vaig fer hi havia gent que en els comentaris es contestaven entre ells: no parles en eixos termes, deien. Crec que ningú no s’ha parat a pensar si algú se sent guanyador o perdedor d’un càncer. Jo considere que una persona que s’ha mort de càncer ha contribuït a fer que jo avui siga viva. I ha guanyat, en certa manera. Per tant, no hi ha guanyadors ni perdedors de cap batalla.
—Us tracteu el càncer en la sanitat pública. Com funciona?
—M’he tractat en la sanitat pública gestionada per una empresa privada. Això vol dir haver vist que sí, que hi ha una atenció prioritària als malalts oncològics, no em puc imaginar una altra cosa. Però he vist els oncòlegs desbordats. He vist urgències sense poder atendre com toca, i crec que això no pot passar. En general, a la sanitat pública falta molt de personal, he vist que no es cobreixen les baixes i això fa que les sales d’espera de l’hospital de dia de les consultes dels oncòlegs estiguen abarrotades. No pots ni respirar. Crec que tenim un greu problema estructural en la sanitat que s’accentua en llocs com l’Hospital del Vinalopó, de gestió privada, i on sempre hi ha hagut un dèficit de personal. Tornem a tenir una assignatura pendent en l’atenció sanitària. Hi ha governs que poden ser més sensibles a eixa atenció i governs als quals ja els van bé aquestes saturacions per a tenir l’excusa de poder derivar encara més a la privada.
—Un dels llocs comuns entre la gent que ha tingut un càncer és que la malaltia els canvia la vida. Alguns se la prenen d’una altra manera, o amb més calma. És el vostre cas?
—M’han canviat les prioritats. Pensava que em canviaria més la vida. Sents la gent dir això, però la vida és la mateixa. Continue tenint dos fills, continue tenint una hipoteca, continue tenint unes obligacions, però a mi m’ha canviat la manera de ser. Crec que comence a ser menys controladora, relativitze més. Sempre he sigut molt racional, i crec que ara ho sóc més. No tot el pas per un càncer superat és motivacional… També eres molt més conscient de la teua vulnerabilitat. Jo abans d’aquell dijous a les dues del migdia tenia molts problemes, i a les tres només en tenia un. I això sí que ha canviat. La por que tinc és que si va tot bé, tot anirà tornant al mateix lloc. Oblidem massa prompte certes coses.
—Mostreu fotografies de l’abans i el després, de l’operació. Ho feu amb la intenció d’encoratjar les altres dones?
—Totalment, però també per a fer pedagogia amb la gent que no està malalta. M’he trobat amb companyes que no han volgut eixir al carrer sense cabells o sense un gorro o una perruca. Algunes altres que necessiten, en certa manera, amagar que no tenen un pit. Jo he intentat que la gent veiés de manera natural el meu trànsit pel càncer. No tinc cabells perquè em faig un tractament que em cura i n’és un dels efectes, però no passa res. No vull sentir-me menys dona perquè no tinga cabells o perquè no tinga un pit. En aquest cas, un pit i mig, perquè l’altre també me’l llevaren. Hi ha moltes pressions de molts llocs. Recorde que tres o quatre dies després d’operar-me jo anava amb els drenatges i volia eixir al carrer, i ma mare em deia: “Però que no se’t vegen.” Què passa? Tinc tres drenatges que pengen del meu cos, tres tubs on es veu que corre la sang o les restes de l’operació. Vaig eixir amb cadira de rodes perquè necessitava aire pur. A mi no em fa vergonya. Mai no me n’ha fet ni m’he sentit menys que ningú perquè intente superar una malaltia que té o tindrà una persona de cada tres. Jo no era una cosa rara. Recorde el 2 de juliol, el dia del meu aniversari, que vaig venir a Alacant per a dinar amb el meu marit per a celebrar-ho i anava sense “un pèl de ximple”, amb el meu vestit llarg, els meus tacons, per Maisonave, l’avinguda principal, supercontenta, acabava de fer trenta-quatre anys. I la gent em mirava amb cara de, ai pobreta… I quan vaig arribar a dinar li vaig dir al meu marit: “No sé si celebre el meu aniversari o la meua mort.” Per això parle de fer pedagogia. Perquè la gent entenga que hi ha molta empenta i molta força darrere una persona que intenta curar-se. Acompanyem-la amb una mirada positiva, va, que pots, en comptes de “ai, pobreta”.
—Els vostres fills com viuen el procés?
—Per al menut va ser molt traumàtic quan em vaig rapar els cabells. Em mirava i em feia carassetes, com si a sa mare li faltara alguna cosa. A Aimar, el major, li vaig donar la màquina d’afaitar perquè me la passara, i ell estava supercontent. I li feia un poc d’impressió, però férem bromes perquè se sentira còmode. I em desagradava que la gent em mirava pel carrer amb eixa cara perquè no volia que li transmeteren el contrari del que jo li expressava.
—Durant aquest procés, heu rebut cap sorpresa en bé o en mal del món polític?
—Sí. Per a mi, el contacte de la gent ha estat important. En algun moment trobes a faltar algú que creus que t’hauria d’escriure i no ho fa, però hi ha hagut moltes més persones que no m’esperava i que sí que m’han escrit o han estat pendents de mi, que no al contrari. Eixe afecte, eixa estima, que facen eixe seguiment de saber com evoluciones a mi m’ha omplert molt. Això vol dir que has deixat una xicoteta empremta en moltes persones i que volen que estigues bé. M’ha passat amb companys de la política de diversos partits, amb periodistes i també amb funcionaris de la Generalitat que han treballat amb mi i que se n’han preocupat.
—Un dia anàreu al ple de les Corts i la presidenta va demanar un aplaudiment per a vós. Va ser un moment d’unanimitat difícil de veure en la política valenciana.
—Sí, i va durar molt poc. Els cinc minuts de l’aplaudiment. Quan van començar a debatre una altra volta, va ser un desastre. Però jo crec que aquestes qüestions ens han de fer veure que en les coses importants estem molt més d’acord i molt més units. I no vull fer un discurs que podem posar-nos d’acord i tot això. Evidentment, ens podem posar d’acord en qüestions bàsiques, però òbviament, cadascú té una ideologia i una manera d’encarar-les. Per a tots és important la sanitat pública? Sí, ho és, però hi ha qui vol una sanitat pública 100% i qui vol fer negoci amb les empreses privades a través de la sanitat pública. Són dos models molt diferents. Però podem debatre de manera tranquil·la sobre això. Sí, aquell moment el vaig viure intentat reprimir-me les llàgrimes, perquè va ser un viatge molt complicat pels efectes de la químio.
—Per què anàreu a eixe ple, hi havia res important?
—No hi havia res! Vaig voler anar-hi perquè jo pensava que amb la quimioteràpia no n’hi hauria per a tant. Me la posaren un dilluns, jo estava bé, dimarts estava bé, dimecres em notava rara, però estava bé, i dijous vaig dir: per què no? I vaig dir al meu marit: “Agafem el cotxe que marxem a València i els dies que em trobe bé hi aniré i ja està.” [Riu] Això és no tenir l’experiència del trànsit per la quimioteràpia. Ja no hi vaig tornar més, perquè no estava ni per a eixir de ma casa.
—Ara hi tornareu prompte. Sereu la mateixa Aitana Mas d’abans?
—No. De cap manera!
—Per què?
—Hi tornaré molt a poc a poc. L’Aitana d’abans hi hauria tornat com si no passara res, però sí que passa. Passen moltes coses. I necessite no normalitzar l’ambient que hi ha. No he estat capaç de seguir un ple sencer de casa estant quan he estat en tractament, i no sé si estic preparada per a aguantar certes coses. Parle de la tensió. Torne ara sense haver acabat el tractament, molt conscient de les meues vulnerabilitats i de les meues necessitats. He après a prioritzar d’una altra manera, però també a prioritzar-me a mi i la meua salut mental. He tingut un trànsit per aquesta malaltia més o menys positiu, però necessite assimilar. I també necessite escalonar: per mi, pels meus fills. Jo ara sóc incapaç de seguir el ritme que portava a la vice-presidència, per exemple. Ara, per exemple, l’esport és el meu salvavides, i no prioritzaré una reunió a la meua hora de gimnàs perquè fent esport reduesc la possibilitat de tenir metàstasi.
—A més, les Corts on tornareu ara no són les mateixes de quan vàreu marxar. El 29 d’octubre va trencar alguna cosa que sembla impossible de cosir.
—És un ambient igual que el que s’ha de respirar en molts pobles de València.
—En la distància física, com heu viscut la gota freda?
—Fatal! Imagina, jo vaig començar la radioteràpia el 30 d’octubre. T’ho explique i se’m posen els pèls de punta. Jo pensava: I la gent que té càncer i és en sa casa fugint del fang? O la gent que demà ha d’anar a fer químio i no té manera d’arribar a l’hospital? I potser no sap ni si la seua família és viva. Primer vaig empatitzar amb les persones que estaven com jo, i amb la crueltat de la situació. En veure com es vivien aquells dies i la resposta del govern, ja hi vaig empatitzar des d’un altre punt de vista. Jo tenia clar que no em volia incorporar a la política fins que no acabara el tractament, i passara l’estiu i em trobara amb més forces, però vaig decidir que hi tornaria abans. Perquè la gestió ha estat tan nefasta, tan poc diligent… És que no sé ni com dir-ho. A mi em va remoure per dins. I em va activar políticament. Vaig tornar a fer clic i potser em va tornar eixa energia i eixa il·lusió per a tornar al parlament i poder ajudar a intentar refer tots els ponts que s’han dinamitat. Sobretot pel que fa a la relació entre política i ciutadania. Crec que acaba d’esclatar la confiança en la política, i això em fa molta por i molta pena i m’agradaria poder contribuir a reconstruir eixa relació.
—Les sessions de control al Consell a les Corts, són molt dures perquè es veu que no n’hi ha cap, de pont. Sembla una patida de ping-pong, i en algun lloc hi ha 227 persones mortes. A moments que sembla que no existeixen.
—És que jo encara no entenc ni em cap en el cap la manera d’actuar de Mazón. No l’entenc! En el ple de gener, Mazón tornava a ser el mateix del 28 d’octubre. En el to burlesc, fatxenda, amb una superioritat moral que no sé d’on ix. Com pot ser que després d’haver-la cagat d’una manera monumental tingues encara la poca humilitat o la molta vergonya de voler establir càtedra amb burles, amb rialletes? Hauries de tenir el cap baix de terra! Hauries d’estar en ta casa! Però si tens la poca dignitat de quedar-te, tingues la molta dignitat de respectar les víctimes, les famílies, les persones que ho han passat malament. És que ho han perdut tot, no? Crec que eixa manera d’actuar és impròpia d’un president de la Generalitat. Per a mi l’invalida com a president de la Generalitat. L’invalida allò que fera aquell dia, que no és el que ens ha contat, i l’invaliden les actuacions que ha fet després.
—I en vista d’això, els ciutadans responen amb manifestacions multitudinàries, però això sembla que no afecta gens el president.
—Què més ha de passar? Va anunciar que després de la reconstrucció, si no ho feia bé, se n’aniria, però això quina excusa és? La reconstrucció no eixirà bé. Això ja li ho dic ara. Però no pot eixir bé des d’una perspectiva neoliberal tradicional que té el Partit Popular actual. Amb la connivència de Vox. A les Corts s’hauria de parlar de la reconstrucció que volem. Si hi havia un barranc i una casa al costat, la reconstrucció no pot ser tornar a construir eixa casa. Això no és la política. La política ha d’anar molt més enllà. La política és preguntar-se què hi feia allí una casa? No podem cometre els mateixos errors. Per què la política, per què el president Mazón, per què el PP, no vol parlar del rerefons d’un episodi com el que hem patit, que és el canvi climàtic i és la vulnerabilitat que tenim com a població. Això es repetirà. Només fa cinc anys que vam tenir la del Baix Segura. Jo sóc a casa i no puc veure eixes sessions de control perquè m’agafe al sofà i dic: “Per què no ho diu ningú?” Ningú planteja un debat molt més ampli.
—Us veig en forma.
—[Riu] Bé. En tinc ganes.
—No us ha passat pel cap deixar la política?
—No, ara no. Al principi sí que ho vaig pensar. No deixar la política, sinó pensar si podria tornar algun dia a les Corts. Potser no pensava tant en la mort, que em preguntaves abans, però sí que pensava, quines coses potser no tornaràs a fer.
—Heu llegit molt sobre la vostra malaltia, heu fet allò de buscar a internet?
—No. Mai! Ho vaig fer una volta i vaig dir: prou. M’ho va recomanar l’oncòleg. Em va dir: cada volta que tingues una pregunta em pots escriure. Vine, en parlem, però no ho busques per internet. I jo també necessitava tenir eixa fe cega en el meu oncòleg. Confiava en ell plenament per moltes raons, també per la part més humana. A l’oncòleg li deia: Ara què toca? Químio? Sis sessions? Sis sessions. Anem pas a pas… Jo he tingut un càncer de mama ocult i les proves radiològiques no m’han servit de res, no hem vist mai el tumor, no l’hem vist mai. L’únic moment que vaig buscar per internet és quan vaig anar a operar-me, per la incertesa. Vaig buscar el tema de llevar-me el pit. Vaig decidir finalment llevar-me’ls tots dos. I veure imatges de dones amb el pit tallat a mi em va ajudar. Per això jo també vaig decidir de publicar la meua foto, perquè crec que veure casos tangibles, reals, t’ajuda moltíssim el dia que t’has de mirar i dir: aquesta sóc jo ara. Com tantes altres que he vist.
—Teniu una mena de comunitat de dones de la quimioteràpia?
—Tenim un grup i seguim l’evolució de totes. Jo n’he eixit molt més ràpida que elles dues. Som persones que ens entenem, que passem pel mateix tràngol, que ens fem costat, que els dies durs hi som. I els dies que són més durs, si una demana: no em digueu res, la respectem. I ara comence a fer un altre grup que és el de l’esport. El de les dones que hem tingut un càncer i que intentem eixir-ne i que intentem guanyar la massa muscular que és la que ens garanteixen que ajudarà a millorar futurs pronòstics. A mi m’ajuda moltíssim. Jo he tingut molt d’humor negre durant la malaltia. He tingut companys de les Corts, com Carles Esteve, que em deia: “Per favor, Aitana, ja està bé.” I jo li deia: “És que a mi m’ajuda.” Amb les meues companyes hem fet les mateixes bromes. Hem jugat a cartes en l’hospital de dia, hem intentat passar les hores mortes, i ens fèiem la vida tan senzilla com fos possible.
—Voleu afegir-hi res?
—Potser a les persones que estan malaltes de càncer a les comarques d’Alacant els pot venir bé de saber que hi ha la fundació UAPO, que és un lloc on poden anar a entrenar-se, per exemple. Jo hi vaig i em va molt bé. Crec que a la sanitat hi ha una mancança a l’hora de tractar el càncer holísticament. En referesc a la psicologia, la fisioteràpia, l’entrenament, la nutrició. Convide tot el món, amb càncer o sense, a unir-se a la fundació perquè els pacients puguen continuar anant-hi. Espere que s’aprove a les Corts una iniciativa d’algú que vulga presentar-la que puguem tenir eixa atenció en la sanitat pública.
