14.05.2026 - 17:45
|
Actualització: 14.05.2026 - 17:58
Aina Clotet presenta avui al Festival de Canes Viva, el seu primer llargmetratge com a directora. Després d’haver-se estrenat en aquest paper a la sèrie de 3Cat Això no és Suècia, ara ha fet el salt al cinema. I de quina manera: el film ha estat seleccionat, entre més d’un miler de propostes, per a competir en la prestigiosa secció paral·lela del festival provençal, la Setmana de la Crítica. Es dóna la circumstància que, just fa dos anys, Clotet va aconseguir aquí mateix el premi a millor actuació femenina al festival Canneseries per Això no és Suècia.
Amb la projecció a la Setmana de la Crítica, Clotet segueix els passos de cineastes com ara Clara Roquet i Oliver Laxe, que també van presentar les seves primeres propostes a la secció paral·lela de Canes, que cerca de descobrir noves veus del cinema internacional. Precisament per això, l’actriu i directora és conscient d’allò que significa debutar-hi. “Tot plegat fa que el film tingui més possibilitats a escala internacional.” I confessa: “No ens ho esperàvem. Per a totes les persones que m’han acompanyat en aquest camí durant molts i molts anys, arribar a Canes representa molt. És com un somni.”
La història d’una dona que intenta de refer la vida després d’un càncer
Viva s’endinsa en la història de la Nora, una dona a la quarantena que intenta de refer la vida després d’haver superat un càncer de pit. Però els plans no li surten com s’esperava perquè coneix en Max, un noi de poc més de vint anys que fa trontollar la seva estabilitat fràgil. Clotet, que també protagonitza el film, explora a partir de la tragicomèdia qüestions com ara la por de la mort, la dependència de l’amor romàntic i el desig de viure.
Clotet ha definit l’estrena rere les càmeres com un acte de resiliència absoluta que sorgeix d’un lloc molt íntim i profund. I diu que, ja d’entrada, tenia ben clar que volia que Viva parlés de l’amor, la passió, l’amor romàntic i la por d’estar sol i de morir-se, que és la més profunda de totes. “Aquestes dues forces contraposades donen a la Nora unes ganes ferotges de viure que l’empenyen a un carpe diem molt bèstia”, sosté.
Clotet, protagonista també del film
No entrava en els plans de Clotet protagonitzar el film. Recorda que va començar a escriure’n el guió quan tenia trenta-cinc anys i, inconscientment, situava els personatges en aquella edat. Quan va començar a cercar la protagonista per a encapçalar el repartiment, cinc anys més tard, es va adonar que era més interessant que la Nora fos una noia més madura, perquè la distanciava més del personatge masculí. “El film és una ficció, però evidentment que comparteixo moltes coses amb la Nora i vaig veure que, en el fons, tenia el meu to.” I va decidir de llançar-s’hi.
Per a la Nora, la relació amb el Max representa un trencament amb totes les estructures i una crida a viure el present, un moment en què es reapropia del seu cos i del desig després d’una mastectomia. Això fa que la protagonista reneixi, en paraules de la directora i actriu.
Una història universal concebuda en català
“La veritat és que mai no em vaig qüestionar no fer el film en català. No va entrar mai en el meu marc de pensament no fer-lo en català”, diu Clotet. Com en la temàtica i el gènere, la directora tampoc no va dubtar de la llengua en què volia rodar-lo. Refusa les fronteres lingüístiques, considera que Viva s’havia de fer en la llengua en què pensa, sent i s’expressa. I explica que, malgrat que és veritat que el film, precisament, podria passar en una altra ciutat del món i en una altra llengua, va decidir de rodar-lo en el seu idioma: “L’explico jo i l’explico jo des de casa. I parlem català.”
“Miro pel·lícules en tots els idiomes. Per a mi no hi ha cap mena de frontera lingüística. No ho entenc”, diu a aquells que es pregunten per què l’ha rodat en català. “És com penso, com sento i com m’expresso. M’encanta la barreja lingüística, també, perquè la vida ho té, això, i el film també. Hi ha anglès, hi ha una miqueta de castellà, hi ha francès, fins i tot, però sentia que el català havia de ser la llengua vehicular, sens dubte.” A més, diu que ara els cineastes tenen molta sort de disposar d’unes institucions que hi donen molt de suport: “Gràcies a això, ens és possible de fer-ho.”
En aquest sentit, celebra que cada projecte es faci en la seva llengua perquè cal defensar-les totes, i destaca la importància que un idioma com el català pugui viatjar pel món per mitjà de l’audiovisual.
Un projecte de llarg recorregut
Aina Clotet va començar a gestar el film fa anys. Amb el primer llargmetratge a l’esquena, constata les dificultats d’aixecar propostes cinematogràfiques. Se sent probablement més privilegiada que no pas un director novell que no ve d’una carrera d’interpretació, però assegura que també ha rebut molts nos i moltes denegacions d’ajuts a què s’havia presentat. “Tot és molt lent”, descriu.
Alhora, diu que no tenia pressa a dirigir i volia cuidar fins a l’últim detall del film: “Hem estat molts anys cuidant el guió fins que vaig sentir que era el moment, que estava preparat.”
