17.10.2025 - 21:40
Avui començo l’article parlant-vos d’un fet de la meva vida, no pas amb la voluntat d’exhibir o mostrar quelcom domèstic sense més ni més, sinó des d’aquella premissa que ens recorda que allò personal és polític.
A finals de setembre va aparèixer a casa una rata o un ratolí (sóc incapaç de distingir-los). Sopava amb uns amics al pati i vam veure passar el fastigós animal, quatre o cinc vegades, per damunt el mur que separa el meu pati del de la meva estimada veïna. Alguns dels presents van incitar-me a tenir un gat que s’ocupés d’aniquilar-ne qualsevol altra que pogués aparèixer. Vaig donar alguna volta a la idea i, aviat me’n vaig oblidar. Però dijous passat, el destí va temptar-me i contra qualsevol pronòstic, vaig adoptar dos felins diminuts que havien estat abandonats al jardí d’uns amics. Des de fa una setmana visc una nova normalitat plena de miols gentilesa d’aquests éssers diminuts. No tenen ni quinze dies, així que se’ls ha d’alimentar cada dues hores, també de nit, i se’ls ha d’ajudar a fer les seves necessitats. Estic ben distreta i ben enamorada, sí.
El cas és que aquesta setmana, servidora tenia l’agenda bastant farcida d’activitats i no comptava amb ningú que es fes càrrec dels felins mentre jo ocupava l’esfera pública, o sigui que vaig decidir d’endur-me els animalons allà on anava. Reconec que tenia certs dubtes de si era correcte o convenient, adequat, pertinent, de fer vida laboral acompanyada de dos animalons; temia que algú es molestés o que em renyés, o bé que prohibissin de dur-los, però no va ser pas així. Dilluns al migdia, van venir amb mi a Catalunya Ràdio; els vam tenir dormint dins la seva caixeta i vam advertir als oients que, tal vegada, podien sentir algun miol. Dimecres a TV3, a La Selva, on van acabar apareixent per pantalla. Els vaig donar el biberó en directe. I també han vingut amb mi a dos actes de la meva novel·la, en una biblioteca i en una llibreria. Una dona del públic va deixar anar: “Això si que no ho havia vist mai, quina sorpresa!”, referint-se al fet de veure un escriptor (escriptora, en aquest cas) fent una ponència mentre tenia cura en directe de dos animals. Aquella frase em va fer rumiar i vam sumar aquella realitat en el debat del club de lectura. Parlàvem justament de criança i de conciliació arran d’un dels temes que viu la protagonista de la novel·la, i aviat vam adonar-nos que aquell era un fet insòlit i vam concloure que anava clarament lligat a un tema de gènere. Ens vam demanar: quantes possibilitats hi ha de veure un home, treballant en l’àmbit públic, alletant uns gatets? S’ha donat mai, aquesta escena? Si fos un home qui hagués adoptat uns felins i s’hagués trobat com jo, amb responsabilitats laborals mediàtiques, s’hauria endut els gats amb ell? Els hauria alletat? Potser, sí, però tendeixo a pensar que no. Sí que hem vist alguns homes acompanyats, a vegades dels seus animals de companyia, de gossos, la majoria de vegades, però amb la voluntat que l’animal els fes companyia o bé per no deixar-los sols a casa. Però alletant-los? Tenint-ne cura més enllà de la companyia mútua? De sobte, se’ns va fer evident el que us comentava a l’inici de l’article, que aquella circumstància meva personal, el fet d’haver de tenir cura d’uns éssers, el fet que hagués decidit de no amagar-los, de fer el gest de normalitzar la situació, generava una imatge pública infreqüent, nova, i que, per tant, dibuixava un nou imaginari col·lectiu i esdevenia, d’alguna manera, un fet polític, una imatge que trenca amb les normes establertes (escrites o no), de la mateixa manera que ho va fer l’eurodiputada danesa Hanne Dahl quan, el 2009, va donar el pit en directe al Parlament Europeu sota la mirada d’estupefacció i d’incredulitat de la sala. Les imatges noves creen precedents i el que un dia és estrany, prohibit i criticable comença a fer-se lloc cap al traç d’una realitat futura possible. Maria Elena Maseras va ser la primera dona que es va matricular a la Universitat de Barcelona per estudiar medicina, l’any 1872, i fins aquell moment, aquella imatge, la d’una dona estudiant, no existia, no es concebia.
No vaig endur-me els gats amb mi com un acte polític reivindicatiu, ni amb cap consciència de donar exemple, d’instruir en res, ni d’obrir camí, sinó per necessitat. Però la reacció dels assistents als actes em va dur a concloure que, sense ser-ne conscient, hi havia en el meu gest quelcom que transcendia la necessitat: una dona, en un acte públic, fa aparèixer un element de l’esfera domèstica. Ja ho havia fet amb les meves criatures, això d’alletar-les en públic, i ara ho feia amb dos animals. Dues imatges que demostren que, per a la dona, és natural i no té res d’estrany barrejar la feina no remunerada de dins la llar amb la feina remunerada fora de les parets de casa seva. Si no hem vist mai aquesta imatge és perquè els homes sempre han viscut la realitat de la seva vida pública sense el pes dels lligams i els deures de la seva vida privada, precisament perquè hi havia una dona, a dins les seves cases, ocupant-se de les criatures i els animals, en cas de tenir-ne, a fi que ell pogués anar a treballar, a liderar, a dirigir sense haver-se d’endur la canalla. I per això mateix és polític que una dona visqui amb desimboltura el fet de no haver-se d’avergonyir de criar o de tenir cura d’algú davant el món. Si la història fos una altra, si les dones haguessin ocupat llocs de poder i mediàtics amb tanta freqüència com els homes, segurament abans s’haurien produït escenes com aquesta i hauríem creat, col·lectivament, un corpus d’imatges, un imaginari col·lectiu en què no fos sorprenent que un fet com cuidar, com ajudar a la vida, estigués mal vist en l’àmbit públic. Perquè és a força d’imatges que creem els records, que creem l’educació, els valors, que establim la manera com ens comportem socialment, què és apropiat de fer i què no.
I encara em resta un element per a comentar: el factor sorpresa. “Això si que no ho havia vist mai, quina sorpresa!”, va exclamar una dona al club de lectura, us deia. Aquella frase em va fer anar a un nou descobriment que fa dies m’explicava un amic: la sorpresa com a sentiment humà, com una emoció evolutiva imprescindible que ens permet predir millor situacions futures per tal de saber com actuar, com adaptar-nos-hi o com sobreviure-hi. Gràcies al fet que una cosa ens sorprengui –i quina sort que en aquest món avorrit i gris encara hi hagi coses que ens sorprenguin– podrem adaptar-nos millor a la vida. Gràcies al fet que reaccionem amb sorpresa davant una nova situació, el nostre cervell registra aquella informació i crea nous cablejats per a no sorprendre’ns en les pròximes ocasions.
Així que, malgrat que em feia una certa vergonya, i una certa por semblar la boja dels gats que va amb els seus felins als actes i feines públiques, ara celebro haver-ho fet, perquè qui sap si aquesta nova imatge sorpresa canviarà positivament els cablejats d’alguns individus. Ja ho sabem, que el que li passi a un sol ésser no és rellevant, però la suma de les realitats individuals acaba per trenar noves realitats socials.
