Avui fa vuitanta anys del colp d’estat fracassat contra la segona república espanyola. Tot i fracassar, aquell moviment militar va obrir la porta a una insurrecció de tres anys, a una guerra contra el poder democràtic i, al final, a l’establiment de la llarga dictadura de Francisco Franco. La dictadura es va extingir amb la mort del dictador en un llit, però al mateix temps el poder que representava va evolucionar a través de la monarquia de qui Franco mateix havia anomenat successor. Vuitanta anys després, les conseqüències de tot plegat continuen essent dramàtiques per al nostre país.

Ho són per allò que hauríem pogut ser i mai no vam ser.

Ho són per allò que som avui però no seríem si no hagués estat per la força.

Ho són pel pòsit antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la societat espanyola.

Allò que en diuen la Segona República no era un règim perfecte. Però és evident que, en un context indiscutible de riscs, va acomplir uns canvis que van propulsar l’estat espanyol dècades endavant. Des del sufragi universal i els drets de les dones, a l’autonomia de les nacions que en formàvem part, passant per un impuls notable a l’ensenyament i les infrastructures civils, la república va alimentar unes grans esperances de progrés que el colp d’estat d’avui fa vuitanta anys va tallar de soca-rel.

Amb un afegit especialment cruel. En la guerra mataren desenes de milers dels nostres millors joves. I, en acabat, les execucions sumàries van eliminar encara molts dels nostres millors. El nostres país avui seria molt millor, no en tingueu cap dubte, si no haguessen mort injustament el rector de la Universitat de València Joan Baptista Peset, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, el batlle de Palma, Emili Darder i com ells tants i tants altres fins a arribar al militant llibertari Salvador Puig Antich.

El franquisme va matar, literalment, bona part del millor que érem com a país. I amb la voluntat de mantenir el terror viu dins nostre no ens ha deixat ni tan sols recuperar-ne els cossos, dignificar-ne la mort. Que 115.000 cossos humans de republicans antifranquistes continuen ignorats a les carreteres, sense poder ser desenterrats amb els honors que mereixen i recordats amb l’agraïment que els devem és una de les proves més rotundes que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.

Les conseqüències d’aquell 18 de juliol continuen essent amargues per a nosaltres, també per les coses que som avui i que molt probablement no seríem si no fos perquè en algun moment ens foren imposades a la força. Per aquelles coses que ens diuen que hem triat però que ni han deixat triar ni ens deixaran mai triar. Començant per la república i l’autodeterminació, però continuant per tants i tants tics antidemocràtics que l’estat espanyol perpetra amb la força d’unes lleis i d’un règim que van ser instaurats amb el vessament de tanta sang.

Per quin motiu és Felipe VI rei d’Espanya si no perquè Franco va voler que Juan Carlos fos el seu successor? Que els borbons continuen avui asseguts en el tron que els va fabricar a mida el sàtrapa és una altra de les proves més concloents que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.

La pervivència de la monarquia nascuda de Franco és certament l’escàndol més gran, però no podem passar per alt tampoc que en el dia a dia ens trobem sovint enfrontats a un estat on la casta d’alts funcionaris que va estructurar el franquisme, les seues tradicions, la seua manera de veure el món, la seua manera de tractar els ciutadans, les seues famílies, es reprodueix en els detalls més petits sense que ningú faça res per aturar-ho. L’Íbex 35 és a les mans dels qui es van enriquir il·legalment durant la dictadura. El servei diplomàtic és regit per fills i néts de franquistes. La justícia continua negant-se a reparar els judicis de la dictadura i a declarar-los nuls! La crua realitat és que la descontaminació del franquisme no es va fer mai i aquest és un dels preus més cars que paguem avui com a societat. Patim les conseqüències d’una dictadura que no existeix però que continua manant en tantes i tantes coses…

Finalment, hi ha el pòsit antidemocràtic que ha impregnat i impregna encara bona part de la societat espanyola, com una de les herències fonamentals de la dictadura.

Quan els polítics espanyols, allunyant-se de la tradició europea, invoquen la llei i l’ordre com a preceptes superiors a la democràcia, en realitat –ho faça qui ho faça–, nosaltres escoltem l’eco d’aquell terrible ban signat a Melilla el 18 de juliol de 1936: ‘L’energia en el sosteniment de l’ordre estarà en proporció a la magnitud de la resistència que se’ns oferesca.’

Un ordre immutable? Una llei que val més que la voluntat popular? Una constitució que no es pot canviar? Són conceptes estranys i repulsius per a qualsevol demòcrata i que tanmateix a Espanya passen per acceptables i plens de raó. Enfront d’una crisi constitucional com la que significa la independència de Catalunya, els governs democràtics, al Quebec el Canadà, a Escòcia el Regne Unit i al Regne Unit la Unió Europea, hi anteposen el respecte a la democràcia i la necessitat de trobar solucions escoltant la voluntat del poble. A Espanya la reacció és la contrària.

Per això, que es negue el dret de decidir dels ciutadans i es perseguesca l’expressió de la voluntat popular a les urnes, arribant fins i tot a processar els polítics escollits democràticament que les posen, és una altra també de les proves més rotundes que els efectes d’aquella insurrecció ens continuen marcant la vida. Vuitanta anys després.

Vuitanta anys després, doncs, estem obligats a continuar defensant allò que hauríem pogut ser per poder defensar sobretot allò que volem ser. Vuitanta anys després hem d’honorar els nostres millors negant-nos a acceptar les conseqüències de totes les batalles que ells van perdre. Vuitanta anys després hem de conjurar-nos encara a guanyar.

Així que Visca la República!

 

 

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui us recomane especialment el comentari de Vicent Iborra que explica com la plaça que Alacant dedicà a Catalunya, la principal de la ciutat, ha acabat sent la plaça dedicada a un himne falangista. Encara avui!

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb