Aquesta nit passada no hem dormit. Perquè patíem per la vida de Kilian Jornet, perquè passaven les hores i no teníem cap més notícia del seu intent de fer cim a l’Everest des d’ahir a les cinc de la tarda, quan el seu amic Sebastien Montaz-Rosset va informar que l’havia deixat pujar sol des dels 7.500 metres, ‘en bona forma i amb unes bones condicions meteorològiques’. Passaven les hores i no hi havia cap novetat, els rumors sobre el descens al camp base avançat es desmentien i el silenci es feia espès. Passaven les hores, amb els ulls clavats a Twitter, seguint l’etiqueta #oureverest.

De l’esperança i la il·lusió de veure’l culminar una gesta increïble, a la por pel que li pogués haver passat. No hi havia manera de dormir: eren les quatre de la matinada… i res. Patíem, i molt. Què ho fa, que tantíssima gent, d’ací i de l’estranger, hagi vetllat tota la nit amb el cor en un puny per un jove atleta com ell? Què ho fa, que ens el mirem com si fos un extraterrestre, per les seves qualitats extraordinàries i les seves proeses, i alhora el sentim com un amic, gairebé com algú de la família? Què ho fa, que ens l’estimem així?

L’agost del 2008 acabàvem de completar el tour del Montblanc amb uns amics. Més de 160 quilòmetres en nou etapes, nou dies. El mateix dia que acabàvem aquella ruta que ens va deixar baldats, un noi jove de qui ja feia un temps que es parlava entre els (encara no tants com ara) afeccionats a les curses de muntanya era a la línia de sortida de Chamonix en la prestigiosa Ultra Trail del Mont Blanc. Aquells corredors havien de fer, si fa no fa, la mateixa ruta que acabàvem de fer nosaltres en una setmana i mitja. L’endemà al vespre Kilian Jornet era el primer de trepitjar la línia d’arribada, en tan sols 20 hores i 56 minuts, i batia el rècord de la prova. Tenia només vint anys. Ja havia començat un fenomen d’un abast que aleshores no podíem preveure.

Un mes més tard, a VilaWeb fèiem el primer de molts articles i reportatges dedicats a Jornet: amb Roger Cassany, vam anar a veure en Kilian al Cadí (vegeu-ne el vídeo), en un quilòmetre vertical en què va córrer al costat d’un dels seus mestres, l’Agustí Roc. Hi vam anar amb els nervis de qui és a punt de conèixer un ídol, i ens vam trobar un jove espimatxat, tot cames, que no parava de somriure. I ens va captivar la seva proximitat i la seva humilitat. Una cosa que contrastava amb la vanitat i l’arrogància d’algunes figures que s’erigien en gurus de l’autosuperació (‘Where is the limit?’) quan la societat sencera trontollava de dalt a baix per una crisi immensa. Dos referents, dues maneres d’entendre l’esport, que es contraposaven.

I, passats uns quants anys, ha quedat claríssim quina ha estat capaç de transcendir, de passar per sobre d’edats, esports, orígens i professions… A en Kilian el vam arribar a trobar dins el plat d’escudella, era pertot, va esdevenir una llum a l’horitzó enmig del naufragi, era una jugada comercial segura… I això va arribar a desvirtuar-ne la imatge, en certa manera. La seva mare confessava en el primer film del projecte ‘Summits of my life’ (el projecte que anit ha completat) la por que li feia que entre tants nous corredors emmirallats en el seu fill hi hagués gent que prengués mal pel fet de voler ser com en Kilian. ‘Hem de ser capaços de qüestionar-nos a nosaltres mateixos i demanar-nos si tenim les aptituds tècniques i físiques per a fer això que fa aquesta persona. Hem de ser conscients de les coses que fem, els riscos que prenem i les conseqüències que poden tenir’, deia ell mateix en aquesta entrevista a VilaWeb el 2012.

Però l’experiència d’haver viscut de prop la mort del seu amic Stéphane Brosse el 2012, quan feien la travessa del Mont Blanc, el va fer entrar en una fase profunda d’introspecció, de reflexió sobre allò que feia. ‘Després de l’accident que vam tenir vaig fer coses en què ara m’adono que me la vaig jugar. I en aquell moment no ho veia. No veia que afrontava un risc que avui potser no afrontaria’, explicava en aquesta altra entrevista més recent. ‘No pots anar a trobar els teus límits quan fas una activitat tot sol. I en aquell moment vaig fer activitats tot sol molt al límit. Però llavors no ho veia d’aquesta manera.’

D’aquells dies tan durs, en Kilian va enfortir encara més alguns dels trets que el caracteritzaven, com l’esperit d’equip, el propòsit de gaudir per damunt de competir i el respecte a l’entorn. I n’hi afegia un altre, que era la contenció i l’experiència de saber renunciar i fer marxa enrere. ‘La meitat de les vegades que vaig a la muntanya he girat cua, perquè sents que no és el dia o que no hi ha les condicions que hi ha d’haver.’

I així va anar fent realitat un projecte d’anys, pensat i fet per ell mateix per gaudir amb els seus amics, sense desprendre’s de la voluntat de superació constant, de fer cims més alts, els cims de la seva vida.

Aquesta nit passada ha assolit l’Everest. ‘Hi ha molta gent que al cap de l’any ha pujat l’Everest, fins i tot s’hi fa cua!’, he vist que deien. Doncs és una proesa. Qui l’explica millor, en dos piulets és el periodista Albert Jorquera, gran coneixedor d’en Kilian:

Aquest és un dels mèrits d’en Kilian. Fa nou anys trencava una barrera a l’Ultra Trail del Mont Blanc, i avui destaquem que hagi assolit l’Everest amb aquesta rapidesa i aquestes condicions. Però l’altre mèrit, segurament el més important, és que hagi aconseguit formar part de l’imaginari col·lectiu i dels valors d’una societat. I que hagi robat el cor de tanta gent que aquesta nit passada no hem pogut aclucar els ulls.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb