No m’agrada la tele. No m’agrada així, en general i per definició. No és una qüestió meditada, una postura ideològica, aquell toc d’esnobisme que de vegades ens salva de sentir-nos part ínfima i repetida d’humanitat escampada pel món des de fa mil·lennis. És, simplement, que m’avorreix i no m’agrada. I que (això ja deu ser l’edat que s’acumula) cada vegada em fa més la sensació de temps comptat, escolat i perdut.

No m’agrada la tele i, amb tot, ja fa uns dies que no me la trec del cap. A ella, la tele, la nova, la recomençada, i a l’alegria que l’acompanya. I que s’encomana. Se m’encomana. No ho puc evitar. I és aleshores quan deixo de banda la tendència a fer la repatània que tinc de natural i que se m’accentua quan parlo de televisió, la deixo de banda, deia, i directament em rendeixo a l’evidència: que feia tant de temps que l’esperàvem (tant com tot, ben mirat: allò que hi havia, i el que en van fer, era tan una altra cosa que ara sembla una mala pel·lícula de terror) que ara ja fa goig només de saber que hi és.

Demà, segurament, ja podrem dedicar-nos a escodrinyar-li defectes i tot plegat, però avui, què voleu que us digui, avui ens podem deixar endur per la joia, que bé ens fa prou falta, i provar aviam què se sent trobant-te, patapam, un parell de músics de l’alçada de Miquel Gil i Pep Gimeno, Botifarra, passejant amb bicicleta elèctrica i tranquil·lament per la pantalla, anant cap a Morella, o un senyor poeta com és Marc Granell obrint el primer capítol d’un programa de literatura (de literatura! Quina bella declaració de principis!), o els informatius amb vocació professional i no propagandística ni directament manipuladora i mentidera (és que hi ha episodis d’aquell Canal 9 que es poden ben guardar en l’arxiu de la ignomínia), o les píndoles d’humor amb intencions i capes que ofereixen els esquetxos de ‘Açò és un destarifo’. O la música. O etcètera.

És interessant de veure, i potser també digne d’anàlisi, quants programes hi ha, d’entrada, dedicats a discernir o esgratinyar o reconèixer què o com són això que en general anomenem ‘els valencians’ (‘Esmorzar a mig matí, / abans una cassalleta, / la paella, els cacaus / i torrada a la caseta. / Sempre de categoria, / sóc de traca i processó, / jo no tinc el cor normal, / el meu cor és garrofó’, canten a ‘Assumptes interns’). Potser és que feia falta una repassada col·lectiva, mirar-se els uns als altres i recuperar l’autoestima. Amb aquell humor que sempre fa més digestiva la imprescindible mirada crítica.

Ja he esmentat ‘Açò és un destarifo’. Però és que, de veritat, si no ho heu fet encara, mireu-lo tan aviat com pugueu. De fet, encara que sigui llançar-me pedres a la teulada, us diré que deixeu això que feu ara i que correu a cercar l’À Punt a la carta, perquè és boníssim. Aquelles converses entre el pare, llaurador, i el fill, millennial i eixidor (‘S’ha acabat la mandanga del pistatxo!’ és una frase mítica que no puc provar d’explicar perquè perdria consistència i gràcia; però deixeu-m’hi insistir: mireu-ho i ja m’ho sabreu dir); aquell esquetx destarifat amb la concentració irada de pares i mares davant de l’escola i explicant-se: ‘Ens han llevat la Copa de l’Amèrica, les caixes d’estalvis, la fórmula 1… Si ens lleven els barracons, què ens queda, als valencians?’; o aquella esplèndida obertura del segon episodi:

Un home que surt de casa, seu a la cadira que hi ha al carrer, obre el diari, i de seguida passa un conegut que li fa:
—Ieeeeeeeh…!

I ell:
—Eeeee, jònec!

I continuen:
—I això?
—Xe, mira.
—No, home, no.
—No, home, no? No, home, no? Tiiira.
—Uei!
—He!
—Ei.
—Ha.
—Anem anant.
—Au.

I mentre l’altre s’allunya, una dona que els observava comenta a l’altra, com aclarint i amb intenció:
—Açò és català.

De veritat. Aquesta encara no mitja horeta d’esquetxos frescos i mal-lletosos pot ser un bon remei contra l’estultícia o l’anquilosament, un tast refrescant d’humor sudista. I sí, s’agraeix.

I avui, que celebrem que per fi ha engegat À Punt, i que ho ha fet amb més que dignitat, que ja té programes molt bons, que ajuda a autoreferenciar i a prestigiar la cultura i la terra i la llengua pròpies, hem de recordar també que és urgent complir amb els compromisos i recuperar la reciprocitat amb TV3 i IB3. Perquè és una aberració mantenir aquesta censura ridícula, perquè centenars de milers de persones així ho van reclamar, per justícia i fortalesa i normalitat. Perquè al sud volem la TV3 que ens van tallar. I també perquè al nord us mereixeu engegar el televisor i poder-hi trobar els paisatges i els accents i les músiques i les gosadies d’aquesta À Punt que us és més propera del que, potser, alguns tòpics o apriorismes o el que sigui us fan pensar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]