Bon any, Gonzalo Boye

Ningú com l’advocat Gonzalo Boye i Tuset m’ha il·lustrat en l’art de la política. I poca gent com ell m’ha ensenyat a llegir l’estat espanyol (potser, i encara, Joan Fuster el supera al llibre Contra el nacionalisme espanyol). No descobreixo res si dic que les millors victòries independentistes d’aquests darrers anys porten el segell Boye. Ha estat una lliçó veure com gràcies a ell l’estat espanyol s’estimbava a Europa, amb euroordres que no anaven enlloc, ajagut allà a terra. L’estat també ho ha vist, i ara es venja.

En aquests moments, Boye seu la banqueta en un judici que acabarà el 2025, acusat d’emblanquir diners a un dels seus clients, el narcotraficant Sito Miñanco. No tinc cap dubte que això no té res a veure amb Miñanco, sinó amb el fet que ha estat l’advocat de Puigdemont, Comín, Ponsatí, Valtònyc i tants més. El persegueixen. A Boye, fixa’t tu, l’acusa un narcotraficant pres que després d’haver-lo acusat ha aconseguit la llibertat.

Si l’estat vol una cosa, pot fer servir el dret per aconseguir-la. Això et diu Boye. I ell ho ha viscut en carn pròpia. Boye va estar vuit anys a la presó, acusat el 1992 d’haver ajudat ETA en el segrest de Revilla, tot i que Revilla ho negués, ETA també, i el testimoni que l’acusava, Ramiro Silva, ex-amic seu, no s’hagués presentat ni al judici. Segons Boye, Silva els va confessar que l’acusació era falsa. A l’estat, li era igual. Volia demolir ETA, i Boye en va ser una víctima col·lateral. No és que el perseguissin. És que ell passava per allà. Boye va decidir d’estudiar dret dins la presó, convençut que tècnicament podria haver estat més ben defensat. I l’home té la decència de no dir mai el nom del mal advocat que va tenir.

És amb Boye que s’aprèn que si un estat et cau a sobre, per motius polítics, no solament has de saber si fan servir l’article 3.2 o l’article 3.1 per tancar-te. El que també has d’entendre és que si el dret no els va bé, faran servir el revés, la guerra bruta o la mediàtica. Tu t’has de saber defensar no solament tècnicament, sinó políticament. Has de saber llegir el rival.

Que Boye no fos un dels advocats del procés dins el Tribunal Suprem espanyol, com ell hauria volgut, és una vergonya per a tots nosaltres. Cap pres independentista no el va voler d’advocat, tu. Els catalans, i la nostra misèria, i les nostres gelosies, i la nostra incompetència. Boye hauria tombat Marchena? No ho sé. Sí que sé que cap advocat no llegeix l’estat com ell. Viu a Madrid, els coneix per dins la força, i la feblesa. Aquest país, i aquest procés, no seria on és amb Boye dins el Suprem.

La valentia del senyor Boye es basa en la seva intel·ligència, i no en cap buidor suïcida. L’home fa el pas quan es veu capaç de guanyar. Si ho recordem, els primers dies d’exili la majoria del govern Puigdemont va ser mal aconsellada sota aquesta premissa: si us quedeu a l’estat espanyol, segurament no entrareu a la presó. Si us n’aneu a l’exili, segurament no hi haurà perdó. Els polítics que se’n van anar no van ser els covards, van ser els valents. I van ser valents, en part, gràcies a la intel·ligència de Boye, que va entendre les esquerdes legals espanyoles dins el marc europeu. I tenia raó: quedar-se va significar presó, marxar a l’exili, no. Però també val la pena ser caut: encara el recordo, Boye, ben emprenyat amb els qui volien que el president Quim Torra obrís les presons catalanes i que Cuixart i companyia poguessin fugir. Segons ell, això no hauria servit per a alliberar els presos. Hauria servit per a empresonar Torra. Val la pena ser caut.

Una altra cosa que m’admira de Boye és que ara que pot acabar tancat, per segon cop, et repeteix que la justícia espanyola no és podrida. Ho és la seva cúpula, si de cas, però no els milers de jutges i jutgesses que fan molt bona feina.

Perfecte, el senyor Boye? No. Ha perdut batalles a Europa, també. I Puigdemont encara no ha tornat de l’exili gràcies a la victòria als tribunals europeus, que és la seva tesi. Perfectes, els catalans? Tampoc. Que jo sàpiga només hem estat capaços d’agrair-li la feina en un premi de la Comissió de la Dignitat. Aquest 2025, però, tenim una nova oportunitat. L’home que ens ha ensenyat, millor que ningú, a llegir el rival, i l’art de la política, serà jutjat per l’equip rival. Per tant, si desitjo bon any a algú, des de l’agraïment del meu cervell, és a Gonzalo Boye.