Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en una imatge del documentari '20-S'

Avui a les 22.05 TV3 estrena 20-S, el documentari que reconstrueix, minut a minut, l’operació en què el 20 de setembre de l’any passat la policia i la Guàrdia Civil espanyoles van escorcollar el Departament d’Economia de Generalitat de Catalunya i van envoltar, sense ordre judicial, la seu de la CUP. Aquell dia van detenir càrrecs del govern català acusats d’haver organitzat el referèndum, i la gent, indignada, es va manifestar davant la seu de la conselleria. El documentari explica la protesta pacífica per mitjà d’un seguiment constant de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. És una peça important perquè desmunta la versió oficial dels fets, que els acusa de sedició i violència. Al vídeo es demostra la contrària: tos dos van captenir-se com a homes de pau i van mitjançar entre la Guàrdia Civil, els manifestants i els Mossos.

‘Si enviem el documental al jutge [Llarena], veurà que les qualificacions jurídiques que s’han fet no es corresponen amb els fets’, va dir Jaume Roures, director i productor de 20-S, en la presentació del documentari, dimarts a la nit als cinemes Aribau de Barcelona. El film, fet per Mediapro, es podrà veure avui al programa ‘Sense ficció‘ de TV3, i després per internet. No pas al cinema. Ací en teniu el vídeo de promoció:

La premsa
Molts membres de la premsa aquell dia vam ser testimonis dels fets narrats damunt el cotxe que la Guàrdia Civil havia deixat aparcat davant. Era la nostra tarima, on fèiem fotografies. I, efectivament, el documentari serveix per a tornar a demostrar que Sànchez i Cuixart van enfilar-se al cotxe de la Guàrdia Civil moltíssimes hores més tard que la premsa, i per fer una crida a la calma. No són ells que van fer malbé el cotxe, ni de bon tros. Però aquest no és l’únic aspecte que il·lumina el documentari.

Una llista reveladora
La peça comença amb els noms dels qui no han volgut parlar davant les càmeres. Una llista reveladora. Han refusat d’explicar-se el coronel Mariano Martinez, cap de l’operatiu aquell dia a Barcelona; el tinent Coronel Baena, autor de l’informe en què es basa la judicatura per empresonar Sànchez i Cuixart, conegut amb el nom de Tácito a Twitter, on engegava amenaces a independentistes; l’ex-ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido; l’ex-delegat del govern espanyol Enric Millo; i l’ex-vice-presidenta Soraya Sáez de Santamaria. No han volgut parlar.

Les armes
Un aspecte que explica amb detall el documentari, gràcies al testimoni d’un mosso d’esquadra que parla sense identificar-se, per seguretat, és que la Guàrdia Civil va deixar armes llargues abandonades dins el cotxe. Armes que van estar hores sense custòdia. Va ser la guàrdia civil mateix que va avisar. Aquelles armes no es van tocar gràcies a la feina dels Mossos –que tenien un helicòpter filmant en tot moment–, membres de l’ANC que ho sabien i policia de paisà. ‘Això és important, perquè s’ha dit que s’havien robat les armes. Les armes no es van tocar. Sí que va desaparèixer, de dins el cotxe, una bossa amb cartutxos. Va ser trobada l’endemà a Montjuïc. Tenir armes abandonades és un acte d’imprudència per part de la Guàrdia Civil, que les havien de custodiar’, diu Lluís Alcarazo, guionista del documentari. De fet, mirant el film, hom es demana si va ser imprudència o alguna cosa més. ‘A mi em queda el dubte, de debò. Ho van fer expressament per provocar incidents? Doncs no ho sé. Ni idea. Al documental al final no surt, però sabem que els Mossos van oferir a la Guàrdia Civil d’aparcar el cotxe lluny de la gent, i dins el pàrquing de la conselleria. Era més segur. No ho van voler’, diu Lluís Alcarazo.

Sànchez i Cuixart, minut a minut
Entre 30 i 50 hores d’imatges de vídeo enregistrades durant aquelles hores per productores, televisions i particulars amb mòbils. Això han editat els autors de 20-S, que han acabat seleccionant-ne 57 minuts. I això els ha servit per a fer un seguiment de Sànchez i Cuixart gairebé minut a minut. Gràcies a la feina dels equips de so, que han netejat el so ambient, es poden sentir nítidament converses entre tots dos, amb Lluís Llach, amb més membres de l’ANC; o bé els seus discursos improvisats. Són més de dotze hores de seguiment. I, gràcies a aquesta feina ingent, es veu Jordi Sánchez deprimit, primer, arran de la negativa de la Guàrdia Civil a negociar; i la seva alegria gairebé eufòrica a partir de migdia quan la policia espanyola els reconeix com a negociadors, s’estableix diàleg i hi ha bona sintonia. ‘Hem quedat per fer unes canyes’, diu Sànchez i tot. Gràcies a aquest seguiment ens assabentem que l’ANC els va preparar un passadís de sortida segura, però que la Guàrdia Civil, durant hores, va refusar de sortir a peu, perquè se’n volien anar amb cotxe, cosa impossible per la quantitat de gent. Sabem que els van oferir aigua i aliments. I aprenem que a última hora la secretària judicial sí que va acceptar d’anar-se’n discretament pels terrats, gràcies als Mossos, i amb aquesta frase final, que traduïm: ‘Companys, aquí us quedeu. Me’n vaig amb els Mossos.’

El major Trapero, davant la jutgessa Lamela
La peça, seriosa i periodística, va fer arrencar la rialla del públic dimarts a la nit en dos moments. Primer, quan a les imatges es veu com un policia espanyol balla al ritme de la música, que algú ha engegat per fer baixar la tensió. El seu peuet, dins la botassa, seguia el ritme. I, en segon lloc, quan es passen els àudios de la declaració del major Trapero davant el fiscal i jutgessa Lamela. Trapero assegura davant el fiscal que en tot moment va haver-hi dos guàrdies civils custodiant el Departament d’Economia per fora, i que no els va agredir ningú. Les imatges ho ensenyen clarament: dos guàrdies civils davant la porta, per fora. Doncs sentir el fiscal negant aquesta evidència va fer esclatar la rialla de la gent. Segons el fiscal, la tensió era tal que els guàrdies civils s’havien tancat dins. ‘És un riure amarg, però. Fa feredat el grau de desinformació que té el fiscal. Només que hagués mirat imatges penjades a internet hauria vist que sempre, en tot moment, va haver-hi dos guàrdies civils a la porta. I a tot estirar els van llançar…. clavells’, diu Alcarazo.

La intendenta Teresa Laplana
Un dels personatges secundaris de la jornada que apareix citada amb tota la potència és la intendenta Laplana. Una mossa d’esquadra que aquell dia estava malalta i no havia d’anar a treballar. Però quan va sentir a la ràdio què passava es va plantar davant Economia de bon matí. No va parar de treballar fins a les dotze de la nit. I ara és acusada… de pertinença a organització criminal. Li poden imposar anys de presó. Laplana va fer també feina de mediació. ‘I la mediació és important. A Catalunya ara és el mètode tradicional i natural. Fa uns quants anys no era així’, diu el guionista Lluís Alcarazo. ‘Ara s’intenta tractar amb els assistents i mirar que no passi res greu. Això ve de Suècia, i a Alemanya i a França ho fan. Però ni la Guàrdia Civil ni la policia no ho practiquen. De fet, a Espanya els jutges poden veure-ho com una mostra de feblesa o connivència amb l’adversari.’ Al documentari, de fet, es pot veure perfectament el paper de mediadors de Sànchez i Cuixart i dels Mossos, i com la justícia, pels mateixos fets, els acusa de sediciosos i pertinença a organització criminal.

Militants i simpatitzants de la CUP, davant la seu del partit el 20-S.

El setge a la CUP
El documentari relata un segon cas molt menys explicat: el setge policíac que va rebre la CUP, i sense ordre judicial. I aquí es destaquen les explicacions de David Fernàndez, que hi era present: la policia espanyola va rellevar el comandament amb qui negociava David Fernàndez per un comandament molt més agressiu i negatiu. El primer el van rellevar quan havia acceptat de retirar el dispositiu uns quants metres fins que no aparegués l’ordre judicial. No va aparèixer mai. El segon va ser sempre molt més agressiu. Però, al cap de vuit hores de setge, se’n vana anar. ‘Qui la va donar, l’ordre d’anar a la CUP? I sense ordre judicial! Aquesta pregunta també se l’hauria de fer el jutge. Perquè algú la devia donar, aquella ordre. I si no, també seria molt greu. Vuit hores assetjant un partit polític sense ordres de ningú? –diu Alcarazo–. Això va més enllà d’un partit polític. Va ser un atac flagrant al dret d’associació. D’aquella jornada, nosaltres n’hem volgut destacar aquest fet perquè se n’ha parlat molt menys’, deia Jaume Roures.

Conseqüències legals
Lluís Alcarazo diu: ‘Sé que els advocats tenen interès a fer sevir algunes imatges del documental per a presentar davant la justícia. No sé quin abast tindria del punt de vista legal. Però el documental sí que pot servir per a prendre consciència que s’ha fet una construcció fictícia d’un relat que ha volgut presentar els fets del 20 de setembre com una jornada violenta encapçalada per una mena de feres que eren els Jordis, amb la connivència dels Mossos. El documental hi posa una mica de seny i reconstrueix allò que realment va passar: els Jordis van fer de mediadors. Van estar en contacte permanent amb la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra. I la seva missió va ser que allò no sortís de mare i que no hi hagués cap acte violent. I així va ser. Fins que no es va desconvocar, cap problema, no va haver-hi.’ Només a la matinada, i amb la manifestació desconvocada, els Mossos van actuar.

‘Llibertat presos polítics!’
Avui el documentari es podrà veure a TV3. Ja es veurà quines audiències aconsegueix. De moment, el dia de l’estrena, va aconseguir minuts llargs d’aplaudiments i crits de llibertat presos polítics, com es pot veure en aquest vídeo:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb