Així doncs, és molt probable que Alain Juppé o François Fillon sigui el nou president de la República francesa. La setmana que ve sabrem quin dels dos serà el candidat oficial dels Republicans, és a dir de la dreta convencional, que se les haurà a la primavera amb el candidat del Partit Socialista i amb Marine Le Pen. L’afluència d’electors, ahir –uns quatre milions–, demostrava l’interès popular per aquestes primeres primàries de la dreta (a l’esquerra, faran, aquest hivern, les terceres primàries de la seva història), un interès que, també, pot semblar desconcertant. Un antic president de la República i dos antics primers ministres com a candidats favorits: no es pot dir que la dreta pequi per atreviment i sentit de la renovació. Tres candidats que tenien com a punt comú de voler que França es girés d’una vegada per totes cap al liberalisme econòmic i social desacomplexat, com si el govern Hollande-Valls hagués fet altra cosa aquests darrers anys. Els tres homes, en particular, semblaven pensar que la culpa de tots els mals eren els avenços socials fets pels socialistes –i per socialistes entenc aquí el govern de Lionel Jospin (1997-2002)–, perquè les reformes anunciades van totes en el sentit de fer més dura la vida de les classes baixes i mitjanes, amb una ullada, aquests darrers dies, cap a Donald Trump. Una mirada de disgust educat per part d’Alain Juppé, de gormanderia discreta per part de Nicolas Sarkozy i d’interès cada vegada més evident per part de François Fillon.

Fillon, el nouvingut entre els favorits d’aquesta campanya, que ha aconseguit en les darreres tres setmanes una remuntada que ningú no havia previst, va ser el primer ministre de Nicolas Sarkozy durant la totalitat del mandat de l’antic president, entre el 2007 i el 2012. O sigui que no és un personatge nou. I és probablement el més conservador dels tres candidats principals, el que havia militat amb més constància, per exemple, contra el casament homosexual. Alain Juppé tampoc no és nouvingut, perquè va ser primer ministre de Jacques Chirac entre el 1995 i el 1997 i va liderar en aquell moment unes reformes que van provocar les més grans manifestacions populars des del maig del 1968.

El duel previst i ultracomentat fins fa poc entre Juppé i Sarkozy deixava veure clarament una dicotomia, sobretot en l’estil, entre un Juppé moderat i llis, i mirant lleument cap al centre, i un Sarkozy sempre elèctric i excessiu, i picant l’ullet a l’extrema dreta. En canvi, el combat Juppé-Fillon serà una mica somort, si bé tindrà l’avantatge de durar només una setmana. Al final, guanyarà aquell que sabrà recuperar els vots dels altres cinc candidats d’aquestes primàries. I és ben clar que l’excel·lent resultat de Fillon, sobre el qual fa ben poc ningú hauria apostat ni mig euro, dóna ara un avantatge psicològic enorme. A més, l’hostilitat oberta entre Juppé i Sarkozy durant la campanya farà que els fanàtics de Sarkozy, frustrats, tinguin tendència a decantar-se més aviat per Fillon. El lema de tants electors de dreta fins ara: ‘Qualsevol excepte Sarkozy’ esdevindrà, per als electors decebuts de Sarkozy: ‘Qualsevol excepte Juppé’, és a dir, Fillon. Si aquest guanya les  primàries, ja tindré l’ocasió d’explicar-vos amb pèls i badalls com podria ser d’avorrida França sota la seva presidència. Avorrida i socialment regressiva.

Una de les preguntes a les quals no és gaire fàcil de tenir una resposta és la influència en aquesta primera volta de les primàries d’electors d’esquerra. Els instituts de sondatge deien que aquests electors podien representar entre el 5% i el 10% dels votants. Un vot vingut de l’esquerra motivat gairebé sempre pel desig d’eliminar Sarkozy. En principi, un candidat d’esquerra hauria pogut tenir més esperances de guanyar contra Sarkozy, que reuneix contra ells moltes aversions, que contra Juppé o Fillon i, per tant, hauria semblat lògic que els electors d’esquerra infiltrats haguessin privilegiat l’antic president. Però l’esquerra francesa està tan atomitzada, tan deprimida i tan desproveïda d’idees noves que electors socialistes, comunistes o ecologistes han volgut provar d’incidir en les primàries de la dreta votant d’entrada per aquell que pensaven que seria el president menys ultradretà. O sigui, Alain Juppé. I que Juppé sigui el menys ultradretà de tots tres permet d’entendre fins a quin punt el paisatge polític francès es decanta cap a la dreta dura. Gràcies també, és clar, a Marine Le Pen.

Des de fa dos anys no hi ha cap sondatge que no prevegi la presència de la presidenta del Front National a la segona volta de l’elecció presidencial. Com tampoc no n’hi ha cap que doni cap possibilitat a un candidat d’esquerra de ser present en aquesta segona volta. Hi ha doncs moltes possibilitats que el duel final vegi com s’enfronten Marine Le Pen i el guanyador de les primàries de dreta. Sabrem diumenge vinent qui serà. Mentrestant, i ja que bé cal trobar alguna virtut en aquesta primera volta: adéu, Sarkozy.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb