Marta Roqueta i Isabel Muntanté, impuslores de 'On són les dones?'

On són les dones?‘ és la campanya a les xarxes socials que denuncia la poca presència de dones als espais d’opinió dels mitjans de comunicació catalans. La iniciativa va sorgir a través de Twitter i s’hi hn sumat dones de diferents perfils: activistes feministes i LGTBI, periodistes i fins i tot metgesses. La majoria de professions liberals i vinculades a les xarxes socials. A través de la seva pàgina web publiquen cada dia quin és el nombre d’homes i dones en els espais d’opinió dels mitjans. Amb només un mes de vida la seva anàlisi quantitativa s’ha fet visible però de moment, diuen, res ha canviat. Parlem amb dues impulsores d’aquesta campanya 2.0, la periodista i professora del  Màster Gènere i Comunicació de la UAB  Isabel Muntané, i la columnista i periodista Marta Roqueta.

-Segons vosaltres, on són les dones quan no les trobem als espais d’opinió?
– Els mitjans de comunicació són el reflex de la societat i vivim en una societat patriarcal. Hi ha raons que expliquen perquè hi ha poques dones als espais d’opinió. D’entrada el mateix sistema de rols, el sistema sexe-gènere, fa que hi hagi un repartiment de responsabilitats desigual a casa. Les dones tenen menys disponibilitat per anar a tertúlies, per exemple. En segon lloc, es valoren de diferent manera. Per exemple, ara a propòsit dels jocs olímpics ha sortit un estudi en el qual s’analitza com el periodisme esportiu retrata als homes i les dones.  Dels homes es diu que guanyen i de les dones que competeixen i s’esforcen. Així, a l’hora de triar experts fa que hi hagi certa predilecció pels homes perquè els estàndards de valoració moltes vegades són diferents. A més, és fàcil veure homes opinant sobre política i economia i dones opinant sobre concil·liació familiar o temes socials. Les facultats d’economia i polítiques, per exemple, són plenes de dones, és evident que hi ha expertes en aquests temes.

-És veritat, les universitats són plenes de dones. Què passa entre la facultat i els espais d’opinió?
-Per una banda és la inèrcia de la societat patriarcal, per l’altra és important preguntar-nos: qui arriba als càrrecs directius? Per exemple, les dones arribem a ser deganes de facultat però de catedràtiques en som minoria. Es considera que l’home té més autoritat. Si totes les direccions són en mans d’homes, és difícil que aquest home que ha estat educat en un sistema patriarcal i masclista pensi que hi ha dones que poden accedir aquí. És una roda que volem canviar. És important que les dones puguem tenir més espais en l’opinió, tenim una altra manera de veure la vida i som el 52% de la població. No ho defensem perquè siguem feministes sinó perquè és la diversitat i la pluralitat de la societat.

-Pel què comenteu, les dones no són als espais d’opinió perquè són a casa o bé els homes no els hi han donat l’oportunitat de ser-hi.
-A vegades es pregunta on són les dones però també s’ha d’analitzar perquè no hi són. A mesura que les dones han anat ocupant la part pública també han tingut un grau d’hostilitat major. Per exemple, la paraula manaire es considera un mot pejoratiu per a les dones. De fet, als Estats Units hi ha una campanya que es diu ‘Prohibiu la paraula manaire’. Des de petita, com a dona, has rebut una educació que fa que hagis pogut considerar aquests espais no desitjables perquè no fan pel teu gènere, i per altra banda les dones que ho han fet han tingut un grau de penalització major que els homes. Fixa’t amb el grau d’hostilitat cap a les dones polítiques com Anna Gabriel, Inés Arrimades, Andrea Levi, etc. A més, hi segueix havent una compensació econòmica menor per a les dones. Així, si hi ha menys compensació i molt probablement una resposta hostil, les dones no hi van.

-Què en penseu de l’afirmació ‘a les dones no ens agrada donar la nostra opinió i per això no hi som’.
-És el concepte de les penalitzacions també. Si ens fixem en la cultura popular els homes se’ls relaciona amb la genialitat pura, com Harry Potter o Sherlock Holmes, en canvi altres personatges femenins se’ls relaciona amb l’esforç. També ho veiem als premis Pulitzer, es va demostrar que les dones havien de tenir més mèrits per aconseguir-lo. Tot això crea una idea que les dones han de ser ‘super expertes’ o ‘super bones’ per a poder opinar. Les dones encara tenim la mentalitat de que el què els homes tenen com un dret, les dones ho veiem com un privilegi. Això és habitual en grups oprimits. Pensem que no en sabem prou. A més, moltes vegades les condicions amb les que t’ho demanen no són les adequades pel tema de la concil·liació. Les feines de casa encara recauen molt sobre la dona. Es podrien establir uns mecanismes que ho permetessin, a vegades t’avisen dues hores abans i això només ho pot fer un home. Les xifres demostren que les dones tenen més tasques a casa, amb dues hores una dona ha de fer una gran organització familiar i acabes dient: Doncs no hi vaig.

-Publiqueu diàriament un marcador per a cadascun dels mitjans catalans en el que indiqueu quants homes i quantes dones hi ha als espais d’opinió. Vivim en competència amb els homes?
No és una guerra entre homes i dones. Utilitzem un marcador perquè és una manera de ser objectives. Ja no ens posem amb els continguts. Només mostrem la realitat dels nombres que no es pot qüestionar. També cal plantejar a quin tipus d’homes demanen l’opinió, sempre és el mateix estereotip: edat mitjana, classe mitjana, blanc… Quantes persones d’altres orígens apareixen als mitjans de comunicació? Podríem fer altres recomptes i visualitzar altres discriminacions, nosaltres ens centrem en aquesta però som conscients que n’hi ha moltes d’altres.

-Voldríeu imposar una quota?
-A vegades ens acusen d’això i ens diuen que els homes no ens oprimeixen específicament. Fixa’t que quan les dones surten a parlar les actituds acostumen a ser hostils per part de molts homes. Hi ha una guerra? Hi ha actituds força violentes. Aquí el tema de les dones polítiques és molt semblant a què passa a Estats Units amb el Gamergate, les dones que es començaven a introduir al món dels vídeojocs van començar a rebre amenaces, primer per internet i després a la vida real. El concepte de guerra de sexes és un concepte que es pot fer servir per deslegitimar la causa d’un col·lectiu que està en clara situació d’opressió, que no té les eines que té l’altre col·lectiu per plantar-li cara, ni discursives, ni simbòliques, ni econòmiques i ni molt menys polítiques. En aquest sentit, contem les dones que hi ha als mitjans no com una guerra contra els homes si no per fer evident una posició d’inferioritat. A Catalunya som experts en comptar: hem contat el nombre d’escriptors en català al pregó de la Mercè, quantes hores de català hi ha els espais públics, en comptar quants tertulians independentistes hi ha a les tertúlies de televisions espanyoles, i en comptar si TV3 a l’hora de fer les eleccions dóna una representació coral, i amb tot això no estem parlant de guerra entre cultures sinó que es parla d’intentar assegurar aquesta diversitat i realitat, tan cultural en el cas del català, o ideològica en el cas dels mitjans de comunicació.

– A les xarxes socials, heu rebut atacs?
Ens han atacat als nostres perfils personals, al de la campanya no. Les dones periodistes feministes que som a les xarxes ens enfrontem a amenaces, coaccions… Algunes deixen les xarxes durant temps. Volen fer callar les dones, fer-les invisibles. És habitual que si parles sobre qüestions de gènere t’amenacin. Ens han dit coses com ‘que et violin’ o ‘tan debò el teu fill et maltracti una dona’. Hi ha dones que tenen perfils anònims precisament per evitar això, com la Barbie Hija Puta o la Brigitte Vasallo. Són molt hàbils, quan publiques un article de caire feminista al cap de dos minuts ja els tens tots fent comenaris. Deuen tenir avisadors.

-Esteu fent una anàlisi quantitativa, quin és el pròxim pas?
-Farem el recompte durant tres mesos, fins al setembre. Hem d’aprofitar tota aquesta feina feta i l’impuls que tenim i la voluntat de continuar treballant. Som un col·lectiu horitzontal i a finals de setembre farem una trobada amb propostes per veure què més podem fer per continuar interpel·lant. Continuarem fent això però hi ha moltes més coses a fer i cal fer-les. És necessari canviar la mirada dels mitjans de comunicació.

-Què s’ha aconseguit fins al moment?
-S’ha obert debat i hem començat a parlar amb els responsables dels mitjans de comunicació. Hem rebut el suport de polítics i mitjans de comunicació però això s’ha de traduir en fets. No pot quedar en una piulada.

-No us preocupa més la qualitat que la quantitat?
-Evidentment si en una tertúlia tens dos homes i dues dones però sempre li dónes la paraula a l’home, els homes parlen més estona. Passa el mateix amb les columnes d’opinió, si la dona està relegada a la pàgina trenta i l’home a la pàgina central. Però vaja, de moment hi ha mitjans que sembla que s’han compromès a donar millors espais a les dones.

-Teniu contacte amb els mitjans de comunicació?
-A través de les xarxes sí, i hem parlat també amb un parell de directors i una directora. Veuen que realment el què estem fent té una lògica, si no tingués un sentit ningú no ens faria cas. Alguns ens retreuen que no hem explicat coses que fan positivament, és cert, però nosaltres vam néixer amb un objectiu, de contabilitzar, i de moment és el què estem fent.

-Què els hi dieu?
-Els proposem que el mitjà respongui davant dels atacs a les xarxes socials, ja que són simplement per ser dona. The Guardian va fer un estudi molt interessant sobre quins eren els articles pitjor comentats i les xifres anaven per aquí, la majoria eren dones i homes que no fossin blancs. Si tu com a dona veus que la teva opinió generarà aquesta resposta negativa no voldràs sortir. Els mitjans podrien comprometre’s, que la dona sabés qu eel mitjà estarà al seu costat en aquests casos. També a les tertúlies, si hi ha alguns comentari saber que el mitjà respondrà.  També interpel·lem els homes, els hi proposem que si els conviden a una tertúlia on només hi ha homes que no hi vagin. Ells també s’han de posicionar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]