El cel que perdrem

VilaWeb
Pepe Chambó (cometografia.es)
Enric Marco i Soler
09.11.2021 - 04:01
Actualització: 08.11.2021 - 10:25

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

– No me n’havia adonat que ací teniu un cel.

– És el mateix que teniu a Nova York.

– Oh, no hi ha cel a Nova York. Els llums brillants l’han destruït.

En The Strange Affair of Uncle Harry (“L’estrany afer del tiet Harry”, 1945), film de Robert Siodmak, l’elegant i nouvinguda Deborah Brown (Ella Raines) se sorprèn del cel nocturn del petit poble de Corinth i li ho comenta al seu company Harry Quincy (George Sanders).

Al segle XX es generalitzà l’enllumenat públic fins i tot a les poblacions més menudes. En aquestes, els llums instal·lats eren només una senzilla bombeta en l’encreuament dels carrers. Així que, com s’assenyala en la pel·lícula, a diferència de les grans ciutats, encara s’hi podia gaudir de la visió del cel estrellat.

Avui els pobles també han adoptat el tipus d’enllumenat abusiu, agressiu i contaminant de les grans ciutats i el cel nocturn va esvaint-se a cada millora tecnològica. Però en eixir dels pobles al medi rural de les comarques d’interior, encara tenim aquesta sensació d’adonar-nos de sobte que el cel és realment ben diferent del de la ciutat, més negre, més profund i ple d’estrelles. És per això que molts considerem que aquest cel de qualitat s’ha de preservar no només com a bé cultural, sinó també com a recurs mediambiental, científic i fins i tot turístic. Les certificacions de Reserva Starlight i Destinació Turística Starlight de la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre i d’alguns municipis valencians dels Serrans són el resultat d’anys de treball per preservar el territori i el paisatge nocturn. Visiteu Ares dels Oms i gaudiu de l’omnipresència de la Via Làctia. D’altres comarques d’interior tracten ara també de conservar el seu cel i de promoure l’astroturisme.

Les estrelles, però, es van apagant de mica en mica al món sencer. Cada any la superfície enllumenada del planeta augmenta un 2 %. La «meravellosa» tecnologia led ho ha fet possible. Un clar exemple de la paradoxa de Jevons: a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs, és més probable un augment del consum d’aquest.

Ara encara tenim cels ben foscos a prop de casa, com al Racó d’Ademús, als Serrans, a l’illa de Menorca, a la Tinença de Benifassà, al Montsec, al Pirineu… zones ara preservades o encara no massa exposades a la influència lumínica antròpica. Però el gaudi d’aquests cels immaculats pot tindre els dies comptats, ja que una nova amenaça, potser definitiva, podria acabar de colp amb tots els cels nocturns de qualitat del planeta. Elon Musk, director general de SpaceX i de Tesla Motors, amb el propòsit de fer arribar internet a qualsevol racó del món, fa tres anys que envia regularment a l’espai desenes de satèl·lits de comunicacions per formar la constel·lació Starlink amb uns 12.000 satèl·lits. Amb el vistiplau únicament de la Comissió Federal de Comunicacions nord-americana, el firmament, un bé públic pertanyent a la humanitat, quedarà maculat per sempre per traces brillants de milers de naus privades. La Unió Astronòmica Internacional ha començat a fer estudis del seu impacte, però de moment no ha anat més enllà. I això que s’estan construint grans telescopis a Xile, les capacitats dels quals quedaran malmeses.

En Let them all talk (“Deixa’ls parlar”, 2020), de Steven Soderbergh, Susan (Dianne Wiest) recrimina a Alice (Meryl Streep) les seues insignificants disputes quan «Elon Musk ha llançat molts satèl·lits al cel que semblen iguals que les estrelles i ara, quan els humans mirem el cel a la nit, no sabrem si mirem una estrella o una màquina. I nosaltres som els últims del món que han vist l’autèntic cel nocturn. Hem vist estrelles, només estrelles.»

Pepe Chambó, caçador de cometes, ens mostra el cometa C/2020 S3 Erasmus travessat per diversos satèl·lits Starlink. El món potser estarà més connectat en un futur, però serà més lleig. A cada bugada perdem un llençol.

Descobreix els altres articles de la secció «Anatomia de trinxera», de la revista Mètode.

Enric Marco i Soler és membre del departament d’ Astronomia i Astrofísica a la Universitat de València.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies