11.04.2015 - 12:23
Arribe al tanatori i em trobe de cara amb Xavier Montanyà, l’amic de Vinader que va perpetrar aquest magnífic reportatge de TV3 sobre el periodista sabadellenc que anem a acomiadar. Somriu divertit, dins el dolor. Diu que la gent de La Directa, els més preuats hereus de l’obra i l’ètica de Vinader, han penjat una pancarta i que els mossos els han aplaudit. Supose que és una metàfora això de l’aplaudiment però em gire i efectivament hi ha una gran pancarta a la porta del tanatori ‘Amb V de Vinader, tu per nosaltres, nosaltres per tu’ i uns mossos que se la miren amb ullets tendres, encara que porten les armilles antibala, que el nivell de seguretat segueix sent el quatre.
Dins del tanatori, durant la cerimònia, en parlarà d’això un emocionat Jordi Évole. Évole relata anècdotes fantàstiques del passat comú d’ells dos en la mateixa redacció -de com li robava habilment títols per les seues editorials- i afirma que Vinader encara ha fet l’últim miracle. Es gira cap a la seua dreta on destaquen el cap de la policia Albert Batlle i dos alts càrrecs d’uniforme i el descriu: ‘ací s’han juntat tots els moviments socials i la poli i sembla que ningú no dissoldrà ningú’. Rialla generalitzada, dels mossos també.
Els funerals poden ser de moltes classes però si estan fets amb el cor solen reflectir bé la vida del finat. Aquest ha estat així. Han parlat familiars, amics, companys i el metge que el tractava, que era molt més que un metge. Tots amb un nivell i una exigència amb les formes digna de Vinader. Tots amb una emoció i un sentiment digne de Vinader, tots amb un humor i unes ganes de viure dignes de Vinader. Al final fins i tot ens han demanat un aplaudiment que ha estat balsàmic. Dir adéu no és fàcil i aplaudir al final, en aquest cas, era dir gràcies al mateix temps que adéu.
Sortosament no hi havia massa indecents en la sala. La major part del periodisme oficial de la ciutat i el país va optar per abstenir-se. Millor. La hipocresia resulta particularment desagradable en moments com aquest. Hi havia companys seus de molts anys i gent que ha vist en Vinader el mestre que era i n’ha après molt d’ell. I molta gent que recordava els seus articles dels anys difícils, la llum que desprenia entre les poques escletxes que primer la dictadura i després l’escarransida democràcia permetien. Musicalment Lluís Llach prenia rellevància, amb una versió abreujada però completa del Viatge a Ítaca i el ‘Si em dius adéu’. I flors les justes. Tres. Sobre el taüt.
Des del micro els seus amics de Sabadell, aquells que havien de cantar cada matí ‘Isabel y Fernando’ formats militarment al patí infantil van recordar una anècdota estremidora. Diuen que un dia, encara parlant amb Manuel Vázquez Montalban, Vinader li va dir que la situació era tan dolenta que començava a pensar en passar-se de nou a la clandestinitat. ‘Calla!’ li va repondre Montalban, ‘si tu no n’has sortit mai de la clandestinitat!’.
I a la porta del tanatori, mentre la gent eixia, allà hi havia la gran pancarta, encara al vent, acomiadant l’etern clandestí, un periodista imprescindible.
Informació relacionada:
A TV3:
Xavier Vinader, periodista contra la guerra bruta
A La Directa:
A VilaWeb:
L’entrevista de Puyal a Xavier Vinader a l’exili de París
Nombroses mostres de condol a la xarxa per la mort de Xavier Vinader
Xavier Montanyà: Xavier Vinader i la immodèlica transició (16-12-2010)
Vicent Partal: No era tan ideal, no (19-2-2015)
Martí Estruch: Les bales de Xavier Vinader (17-2-2015)
Xavier Vinader: ‘Em preocupa la mediocritat de les elits’ (17-2-2015)
Xavier Vinader: L’extrema dreta arriba allà on la gent d’uniforme no pot arribar‘ (27-2-2014)
Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta de l’estat (15-10-2012)
La carrera periodística de Xavier Vinader, en un vídeo de 5 minuts
