16.01.2014 - 06:00
Pulmons és una de les grans sorpreses de la temporada. “Fresca, natural, rabiosament divertida i per damunt de tot intel·ligent.Fresca perquè Duncan Macmillan s’apropa d’una manera diferent, sense tòpics ni prejudicis, a un dels temes més mastegats de la història de la ficció -l’amor-. Natural perquè Marilia Samper, Carlota Olcina i Pau Roca han aconseguit impregnar de veritat l’escena convertint, així, el públic en vouyer. I, per damunt de tot, intel·ligent perquè tenir fills només és el detonant. Un text que interpel·la a l’espectador fent-lo reflexionar sobre una generació que disposa de tanta informació que es bloqueja i oblida l’essencial. Sabem que cal reciclar, que no es bo desplaçar-nos en cotxe, que és millor la bicicleta, que hem de llegir i veure pel·lícules en versió original i que estem conduint el planeta Terra cap a la destrucció. Però sobre nosaltres, què sabem? Quina és la base de les nostres relacions?”, es pregunta Aída Pallarès a Núvol.
“Duncan MacMillan parteix del que podria semblar un retrat generacional, una altra postcomèdia romàntica sobre la generació nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, per construir un exercici teatral que redueix el fet escènic al seu esquelet: conversa i joc. Dos personatges molt ben escrits, dos intèrprets que broden el registre de la veritat i una direcció subtil i encertadíssima fan possible un espectacle rodó, que fa riure i fa pensar, i que mereix que ompli la platea a cada representació. L’autor centra l’acció en la conversa, i és la conversa la que es mou, la que evoluciona i la que serpenteja, com si els protagonistes intentessin seguir el seu curs. El retrat generacional és precís i molt acurat: una barreja de síndrome de Peter Pan, por al compromís, inseguretat, precarietat laboral i econòmica, desconcert global i futur incert”, afegeix Oriol Puig.
Llegiu l’article complet, aquí.
