Featured Video Play Icon
Conferència de Varufakis subtitulada al català

L’ex-ministre d’Economia grec Ianis Varufakis va impartir una de les conegudes conferències TED Talk a la ciutat suïssa de Ginebra (vídeo) sobre capitalisme i democràcia. Són vint minuts d’una contundència poc habitual en què raona sobre les relacions entre el sistema econòmic i el polític. I arriba a una conclusió ferma: si no parlem clar, el capitalisme es menjarà la democràcia.

En un discurs amè i profund alhora, Varufakis lliga Matrix (la distopia a evitar), Star Trek (la utopia a perseguir), Karl Marx, Stuart Mills, la Xina i la Revolució Industrial anglesa. I avisa que, avui, hom pot estar al govern però no tenir poder, perquè el poder real ja no el tenen els polítics, sinó els financers.

Avui VilaWeb us ofereix aquesta conferència subtitulada en català. La podeu veure al vídeo de dalt. La transcripció de la conferència és la següent:

Transcripció i traducció de la conferència:
Democràcia. A Occident hem comès un error colossal donant-la per feta. No veiem la democràcia com la flor més fràgil, que és el que és. La veiem com una part del nostre mobiliari. Tendim a veure-la com una cosa donada. Creiem erròniament que el capitalisme inevitablement produeix democràcia. Doncs no. Lee Kwan Yew, de Singapur, que té grans imitadors a Pequín, va demostrar, més enllà del dubte raonable, que és perfectament possible un capitalisme florent i un creixement espectacular, i al mateix temps una política sense democràcia. De fet, la democràcia recula en aquest racó de món.

A Europa, a principi d’any, mentre representava Grècia com a ministre d’Economia, algú em va dir, sense dubtar, que no es podia permetre que el nostre procés democràtic nacional, les nostres eleccions, interferissin en les polítiques econòmiques que s’implementaven a Grècia. En aquell instant vaig pensar que no hi havia defensa més gran de Lee Kuan Yew, del Partit Comunista Xinès. O d’alguns amics recalcitrants meus que continuen dient-me que la democràcia es prohibiria si mai amenacés de canviar res.

Vull demanar-vos que m'acompanyeu a creure de nou que Lee Kuan Yew, el Partit Comunista Xinès, i l'Eurogrup, s'equivoquen si creuen que poden deixar de banda la democràcia

Aquest vespre us vull presentar un exemple econòmic per a una democràcia de veritat. Vull demanar-vos que m’acompanyeu a creure de nou que Lee Kuan Yew, el Partit Comunista Xinès i l’Eurogrup, s’equivoquen si creuen que poden deixar de banda la democràcia. Que necessitem una democràcia de veritat, enèrgica. I que sense democràcia les nostres societats seran més desagradables, el nostre futur, negre i les nostres grans i noves tecnologies, desaprofitades.

Parlant de desaprofitar, deixeu que remarqui una paradoxa interessant que amenaça les nostres democràcies en aquest mateix moment. En dic la paradoxa de Twin Peaks (Muntanyes Bessones). Sabeu de què parlo. Un dels cims és una muntanya de deutes. Els deutes que han projectat una llarga ombra damunt els Estats Units, Europa, el món sencer. Tothom la veu, aquesta muntanya de deutes. Però poca gent veu la muntanya bessona. Hi ha una muntanya de diners totalment inactius. Pertany a rics estalviadors i grans multinacionals. Gent massa aterrida per a invertir la muntanya de diners en activitats productives, que poden generar els ingressos amb els quals podem eliminar la muntanya de deute. I que poden produir totes les coses que la humanitat necessita desesperadament. Com l’energia verda.

Ara deixeu que us doni dues xifres. Durant aquests darrers tres mesos els Estats Units i l’Eurozona han invertit en conjunt 3,4 trilions de dòlars en béns de producció, com ara fàbriques industrials, maquinària, edificis d’oficines, escoles, carreteres, trens, etc. Aquests 3,4 milions semblen molts diners fins que els compares amb els 5,13 milions que han xipollejat en els mateixos països, i en institucions financeres. Milions que no han fet absolutament res. Durant el mateix període de temps. Tret d’inflar les accions de la borsa, apujar el preu dels metres quadrats. Per tant: una muntanya de deute i una muntanya de diners totalment aturats conformen les Twin Peaks. I fracassen a l’hora d’anul·lar-se mútuament a través del funcionament normal dels mercats.

Aristòtil va definir la democràcia com la constitució en la qual els homes lliures i els pobres, essent la majoria, controlen el govern. La cosa pertinent aleshores, i ara, era la inclusió dels treballadors pobres.

Els resultats són salaris estancats, i més d’una quarta part dels adults entre 25 i 54 anys als EUA, Europa i el Japó, sense feina. En conseqüència, una demanada baixa que en un cicle etern reforça el pessimisme dels inversors que temen poca demanda. Demanda que no aixeca el cap per la mateixa raó que el pare d’Èdip. El pare, aterrit per la profecia de l’Oracle que deia que el seu fill creixeria i el mataria, va fabricar inconscientment les condicions perquè Èdip, son fill, el matés.

Aquesta és la meva disputa amb el capitalisme. La seva desagradable dilapidació. Tot aquest diner inactiu s’hauria de fer servir per a millorar la vida, desenvolupar els talents de les persones i finançar totes les tecnologies, les tecnologies verdes, que són absolutament essencials per a salvar el planeta terra.

L’encerto si dic que la democràcia podria ser la resposta? Això crec. Però, abans de continuar, deixeu que ens preguntem què volem dir quan diem democràcia.

Aristòtil va definir democràcia com la constitució en la qual els homes lliures i els pobres, essent la majoria, controlen el govern. Evidentment, crec que aquesta democràcia excloïa massa gent: dones, immigrants i esclaus. Però seria un error esbandir el significat antic de democràcia per la gent que excloïa. La cosa pertinent aleshores, i ara, era la inclusió dels treballadors pobres. Que no només van adquirir el dret de lliure expressió, sinó encara més important, i crucial, van adquirir el dret de fer judicis polítics. Judicis que tenien un pes similar en la presa de decisió sobre aspectes d’estat. Evidentment, la democràcia no va durar gaire. Com les espelmes que cremen vives, va cremar-se ràpid.

Efectivament, les democràcies liberals d’avui no tenen les arrels en la Grècia antiga. Tenen les arrels en la Carta Magna i en la Gloriosa Revolució del 1688 i en la constitució americana. Mentre que la democràcia antiga es concentrava a apoderar els treballadors pobres, les nostres democràcies liberals es basen en la tradició de la Carta Magna, que al capdavall era un estatut per als senyors. I les democràcies liberals es van quedar a la superfície quan va ser possible de separar del tot l’esfera política i l’econòmica, per tal de confinar el procés democràtic dins l’esfera econòmica. I deixant així l’esfera política –el món de les multinacionals, si ho preferiu– com una democràcia sense democràcia.

Us heu preguntat mai per què els polítics no són com abans? No és perquè el seu ADN s'hagi degradat. Més aviat és perquè avui pots estar al govern però no tenir poder. Perquè el poder ha migrat de l'esfera política a l'econòmica.

En les nostres democràcies aquesta separació entre l’economia i la política, des del moment que va començar, va menar a una inevitable i inexorable lluita entre les dues esferes: l’esfera econòmica colonitzant l’esfera política, i menjant-se’n poder. Us heu preguntat mai per què els polítics no són com abans? No és perquè el seu ADN s’hagi degradat. Més aviat és perquè avui pots estar al govern però no tenir poder. Perquè el poder ha migrat de l’esfera política a l’econòmica.

Per poc que hi penseu, és com una població de depredadors tan bons devorant la presa amb què s’alimenten, que al final es moren de gana. De manera semblant, l’esfera econòmica ha colonitzat i practicat el canibalisme a l’esfera política fins al punt que es fa mal a si mateixa, perquè origina crisis econòmiques. El poder de les multinacionals creix, els polítics van a la baixa, les diferències a l’alça, la demanda a la baixa, i els directors de les multinacionals tenen massa por d’invertir els diners de les seves empreses.

Per tant, com més èxit tingui el capitalisme eliminant el ‘demos’ de la democràcia, més altes seran les Twin Peaks, més gran l’abandonament de la riquesa humana. Clarament, si això és correcte, hem de reunir l’esfera política i econòmica. I val més fer-ho amb un ‘demos’ sota control. Com a l’antiga Grècia, però sense els esclaus, l’exclusió de les dones i els migrants. Això no és pas cap idea original. Els marxistes ens van deixar fa cent anys i no els va anar gaire bé, oi? I la lliçó que rebem de la desfeta soviètica és que només es pot fer amb una mena de miracle, amb les classes treballadores pobres apoderades, com ho eren a l’antiga Grècia, i que s’ha de fer sense crear noves formes de brutalitat i abandonament.

Però hi ha una solució: eliminem els treballadors pobres. El capitalisme ho fa. Substitueix treballadors de salaris baixos per robots i autòmats. El problema és que mentre l’esfera política i econòmica vagin separades, la robotització fa que les Muntanyes Bessones siguin més altes, i el conflicte social més profund. Fins i tot, crec, en llocs com la Xina.

La pregunta és si una distopia Matrix substituirà el capitalisme, o serà en canvi una societat més propera a la de Star Trek

Per tant hem de reconfigurar i reunir l’esfera política i econòmica. Però val més que ho fem democratitzant l’esfera. Altrament, acabarem amb una autocràcia boja i supervigilant que farà que el film ‘Matrix’ sembli un documentari.

Per tant, la pregunta no és si el capitalisme sobreviurà a les innovacions tecnològiques. La pregunta és si una distopia ‘Matrix’ substituirà el capitalisme, o serà en canvi una societat més propera a la de Star Trek, on les màquines serveixen els humans. On els humans gasten energies explorant l’univers i s’entretenen en llargs debats sobre el significat de la vida en una mena d’àgora grega d’alta tecnologia. Crec que ens podem permetre de ser optimistes. Però què ens fa falta per a tenir la utopia de ‘Star Trek’ en lloc de la bogeria de ‘Matrix’? Què ens fa falta en termes pràctics? Deixeu-me donar un parell d’exemples.

En l’àmbit d’empresa, imagineu-vos un mercat de capitals on guanyes segons de què treballes. I que el teu capital et segueix d’una feina a una altra, d’una empresa a una altra. I que l’empresa on treballes només té uns propietaris: els treballadors de l’empresa en aquell moment. Aleshores tot ingrés prové del capital, dels beneficis. I el concepte mateix de salari queda obsolet. Ja no hi ha separació entre els propietaris que no treballen i els que treballen i no tenen propietats. S’acaba la guerra entre capital i treball. S’elimina la diferència entre estalvis i inversions. I efectivament, desapareixen les Muntanyes Bessones de Twin Peaks.

El món que us proposo és a la vegada llibertari, perquè apodera individus; marxista, perquè enviaria a la paperera de la història la divisió entre capital i treball; i també és un món keynesià globalitzat.

En l’àmbit de la política econòmica global, imagineu-vos per un moment que les nostres monedes nacionals tenen un tipus de canvi flexible amb una moneda electrònica global. Moneda que imprimiria, diguem, l’FMI en nom de tots. Imagineu-vos més: imagineu que tot comerç internacional fa servir aquesta moneda. Diguem-ne cosmos. Unitats de cosmos. I amb tots els governs que s’han posat d’acord per a pagar uns quants cosmos a un fons comú proporcional al dèficit comercial del país, o a l’excedent comercial del país. Imagineu-vos que els fons s’usa per invertir en energies verdes, especialment en indrets del món que els fa falta. No és cap idea nova, aquesta: és el que Keynes va proposar el 1944 a ‘Bretton Woods’. El problema és que aleshores no tenien la tecnologia per a implementar-ho. Però ara, sí. Sobretot si anem a un context d’esfera econòmica i política unificada.

El món que us proposo és a la vegada llibertari, perquè apodera individus; marxista, perquè enviaria a la paperera de la història la divisió entre capital i treball; també és un món keynesià globalitzat. Però sobretot és un món on serem capaços d’imaginar-nos una democràcia de veritat. O fem possible aquest món, o ens encaminem a una distopia pròpia de ‘Matrix’. La resposta rau en la tria política que hauríem de fer entre tots plegats. Depèn de nosaltres. I val més que ho fem de manera democràtica. Gràcies!

[Aplaudiments del públic]

—Presentador: Ianis, us presenteu com un marxista llibertari. Quina importància té l’anàlisi marxista avui dia?


—Si el que he dit té cap mena d’importància, aleshores Marx en té. Perquè aquesta és la idea: reunificar l’esfera política i l’econòmica, perquè si no ho fem, la innovació tecnològica menarà a una enorme caiguda de la demanda (alguns en diuen estagnació secular). I aquesta crisi, que migra d’un racó de món a un altre, desestabilitzarà no només les democràcies, sinó també els països emergents, que no són tan entusiastes de les democràcies liberals. Si aquesta anàlisi s’aguanta, aleshores Marx és totalment important. Però també ho és Hayek. Per alguna cosa sóc marxista llibertari. I també ho és Keynes. I per això estic confós del tot.

—Ha! Nosaltres també.
—Si no estàs confós, no penses.

—Durant la vostra conferència heu esmentat Lee Kuan Yew, de la Xina. I durant el sopar anterior heu expressat una opinió molt contundent sobre com Occident es mira la Xina. Ens en podeu parlar?
—He dit que hi ha una hipocresia molt gran. En les nostres democràcies liberals tenim tot just una mena de democràcia. Perquè, com he dit, hem confinat la democràcia a l’esfera política, i hem deixat l’esfera on realment hi ha l’acció, l’esfera econòmica, sense democràcia. Si em deixeu ser provocador, la Xina d’avui és més a prop de la Gran Bretanya del segle XIX. Recordem-ho: tendim a associar democràcia amb liberalisme i això és un error. Històricament parlant, és un error. Liberals com John Stuart Mill eren especialment escèptics sobre el procés democràtic. Això que veiem ara a la Xina és un procés molt similar al que vam tenir a la Gran Bretanya durant la Revolució Industrial, especialment en la transició entre la primera i la segona. I castigar la Xina pel mateix que va fer Occident al segle XIX fa ferum d’hipocresia.

Aquesta és l'experiència de la Unió Soviètica: si intentes de mantenir viu un sistema econòmic que no pot sobreviure des d'un punt de vista estructural, i ho fas amb voluntat política i amb maneres autoritàries, doncs potser l'allargues, però quan el canvi arribi, arribarà de manera molt brusca. Serà una catàstrofe.

—Estic segur que la gent es pregunta per la vostra experiència com a ministre d’economia de Grècia.


—Sabia que arribaria aquest moment.

—Sis mesos després, com ho veieu?


—Molt excitant des d’un punt de vista personal. I molt decebedor. Perquè teníem l’oportunitat de reiniciar la zona euro. No només Grècia. La zona euro. De deixar enrere la complaença i la negació constant que hi havia, i hi ha. Es nega l’esquerda als fonaments de la zona euro, que amenaça tot el procés europeu. En teníem l’oportunitat, basada en el programa grec. Programa que, per cert, era el primer programa que demostrava aquesta negació, i que volia arranjar-la. Dissortadament, els poders de la zona euro, de l’Eurogrup, van escollir de mantenir la negació. Però saps que? –i aquesta és l’experiència de la Unió Soviètica–: si intentes de mantenir viu un sistema econòmic que no pot sobreviure des d’un punt de vista estructural, i ho fas amb voluntat política i amb maneres autoritàries, doncs potser l’allargues, però quan el canvi arribi, arribarà de manera molt brusca. Serà una catàstrofe.

—Quins canvis preveieu?
—És evident que si no canviem l’arquitectura de la zona euro, no té futur.

—Vau cometre cap error com a ministre d’economia?
—Cada dia.

—Per exemple?
—Qualsevol que miri enrere… Si un ministre d’Economia, després de sis mesos de deixar el càrrec, et diu que no ha comès cap error, sobretot en una situació tan estressant, et dic que és un home perillós.  Evidentment, que vaig cometre errors. L’error més greu va ser signar l’allargament de l’acord del préstec a final de febrer. Creia que hi havia un interès genuí per part dels creditors de trobar un espai comú. I no hi era. Només els interessava fer miques el nostre govern. Simplement perquè no volien encarar-se amb les esquerdes de l’arquitectura que recorren la zona euro. I perquè no volien admetre que durant cinc anys havien implementat un programa catastròfic a Grècia. Vam perdre una tercera part del PIB. Pitjor que la Gran Depressió. I ningú de la troica de creditors, que han imposat aquesta política, no ha admès que l’error va ser monumental.

—Tot i això, resulta que sou força pro-europeu.
—Del tot. La meva crítica a la UE i la zona euro prové d’una persona que respira Europa pels quatre costats. La meva gran por és que la zona euro no sobrevisqui. I si no sobreviu, les forces centrifugadores que s’alliberaran seran demoníaques i faran miques la UE. I serà una catàstrofe, no únicament per a la zona euro, sinó per a l’economia global. Probablement som l’economia més gran del món. Si en permeteu de caure en la derrota postmoderna dels anys trenta, que diria que és el que fem, seria perjudicial per al futur dels països europeus. I dels no europeus, també.

—Espero que en aquest punt us equivoqueu. Ianis Varoufakis: gràcies per haver vingut al TED.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]