Ahir el grup Drets va portar al Tribunal Suprem espanyol una querella contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional, acusant-los de prevaricació. Els acusen d’aquest delicte per haver permès d’aprovar la llei que reformava el Tribunal Constitucional mateix i que li donava capacitat sancionadora. Els juristes catalans consideren que aquests vuit magistrats ja sabien que aquesta reforma ‘vulnerava l’estat de dret’ quan van ratificar-la i que, per tant, van delinquir.

La denúncia va en la línia de diverses iniciatives recents en les quals partidaris de la independència porten a judici l’estat per les activitats d’aquest contra la independència. I això, l’acumulació de casos com aquest, ha fet que alguns sectors de l’independentisme no acaben d’entendre ni d’acceptar aquesta mena de gests, perquè consideren que a hores d’ara no hauríem ni tan sols de perdre el temps posant plets a l’estat.

Discrepe d’aquesta posició, per tres raons. Dues són, diguem-ho així, instrumentals. En primer lloc perquè per arribar als tribunals europeus cal haver esgotar les possibilitats dels tribunals estatals, i fins i tot després de la independència caldrà continuar defensant la dignitat. Però també, en segon lloc, perquè poques coses tenim a les nostres mans més clares que aquesta podrimenta judicial en què ens volen obligar a viure per a explicar a l’estranger la mena d’estat on som. I l’excepcionalitat d’aquest estat, en el pitjor sentit de la paraula.

Tanmateix, més enllà de les raons instrumentals, vull posar sobre la taula un argument de fons: l’estat no és seu. Simplement això: l’estat no és de propietat seua i no poden fer-ne el que vulguen. I nosaltres no podem tolerar ni un segon que s’ho pensen, que ho és.

Un estat, qualsevol estat, és de tots els ciutadans que hi viuen. I en el mentrestant, en un mentrestant que és més curt per a la gent del Principat que no per a la de la resta del país sotmès a Espanya, aquesta és una regla bàsica que no podem deixar que vulneren. Per dignitat en primer lloc. Perquè fins al minut mateix en què l’estat espanyol deixe de ser l’estat dels catalans cal exigir que es comporte amb decència i de manera democràtica. Per solidaritat també, perquè desmuntar el seu tripijoc és clau per als ciutadans de la resta dels Països Catalans que continuaran formant-ne part i per als espanyols, bascs i gallecs que hauran de continuar enfrontant-s’hi. I fins i tot per prevenció, perquè tan exigents com siguem els ciutadans amb l’estat espanyol d’avui demà ho haurem de ser amb l’estat català.

Però sobretot ho hem de fer per oportunitat política: per desmuntar-los, per despullar-los, per causar el caos. Quan el Constitucional assumeix mesures impròpies hi ha magistrats que s’hi enfronten i parlen de colp d’estat, la Comissió de Venècia emet un dictamen que ho desautoritza i fins i tot el president del tribunal el dia que se’n va diu que això és un error monumental. Quan retiren a Francesc Homs la condició formal de diputat, ni tan sols els magistrats de les corts espanyoles saben què fer ni quin abast pot tenir allò i si Homs tornarà a ser mai diputat o no. Quan a l’Audiència dita ‘nacional’ li arriba la kafkiana acusació contra Joan Coma resulta que no sap ni què fer i torna el cas al jutjat de Vic, rentant-se’n les mans. Són tres exemples molt interessants i significatius que indiquen que l’estat es fa un embolic ell mateix promovent decisions arbitràries, situades fora del joc polític democràtic. I penseu que, vist tot això, tenint una oportunitat com aquesta, nosaltres els hem de regalar el nostre silenci i la nostra abstenció? Jo crec que no.

 

[Bon Dia] –Les declaracions del president Puigdemont a Aljazeera, suggerint tres possibles preguntes sobre el referèndum, han organitzat un cert enrenou per la tercera, que preguntava si ens volíem quedar a Espanya. Alguna gent hi ha volgut veure una mena de globus sonda però jo no l’hi veig ni crec que tinga gens importància. Em sembla que respon més al diàleg amb el periodista i a un intent d’explicar-li com podria negociar-se un acord amb Espanya que no pas a res més. Especialment perquè una pregunta d’aquest estil ha estat desaconsellada sempre per tots els assessors del govern, començant pel Consell de la Transició Nacional ,i no crec que això ho ignore Puigdemont.

N.I. Region Map és un interessant projecte que documenta gràficament sobre un Google Maps els canvis de població al nord d’Irlanda els últims cinquanta anys. Podeu posar-vos sobre una població concreta i veure com ha evolucionat geogràficament la població ‘catòlica’ i ‘protestant’ amb el temps. Observeu, per exemple, ací com ha crescut la població ‘republicana’ a Belfast i entendreu per quin motiu Irlanda és avui més a prop de la reunificació que no fa cinquanta anys.

–La vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, fa temps que té una agenda pròpia, que causa no pocs problemes a Compromís. I, de vegades, diu les coses en un to i una manera que pot ser mal entesa. Especialment tenint en compte que molta gent pensa que ella és una nacionalista valenciana, cosa que no és, com ella sempre s’encarrega de deixar clar. El seu comentari sobre els diners que Rajoy diu que l’estat invertirà al Principat va ser un d’aquests comentaris desafortunats, que podria haver vigilat més com els feia. Però alguna de les reaccions que han arribat des del Principat són encara més desafortunades. I això tampoc no ajuda gens. Rajoy deu riure molt veient com ens barallem en públic…

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]