L’estat no és la seua propietat

«Simplement això: l'estat no és de propietat seua i no poden fer-ne el que vulguen. I nosaltres no podem tolerar ni un segon que s'ho pensen, que ho és»

Vicent Partal
04.04.2017 - 05:36
Actualització: 04.04.2017 - 07:36
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir el grup Drets va portar al Tribunal Suprem espanyol una querella contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional, acusant-los de prevaricació. Els acusen d’aquest delicte per haver permès d’aprovar la llei que reformava el Tribunal Constitucional mateix i que li donava capacitat sancionadora. Els juristes catalans consideren que aquests vuit magistrats ja sabien que aquesta reforma ‘vulnerava l’estat de dret’ quan van ratificar-la i que, per tant, van delinquir.

La denúncia va en la línia de diverses iniciatives recents en les quals partidaris de la independència porten a judici l’estat per les activitats d’aquest contra la independència. I això, l’acumulació de casos com aquest, ha fet que alguns sectors de l’independentisme no acaben d’entendre ni d’acceptar aquesta mena de gests, perquè consideren que a hores d’ara no hauríem ni tan sols de perdre el temps posant plets a l’estat.

Discrepe d’aquesta posició, per tres raons. Dues són, diguem-ho així, instrumentals. En primer lloc perquè per arribar als tribunals europeus cal haver esgotar les possibilitats dels tribunals estatals, i fins i tot després de la independència caldrà continuar defensant la dignitat. Però també, en segon lloc, perquè poques coses tenim a les nostres mans més clares que aquesta podrimenta judicial en què ens volen obligar a viure per a explicar a l’estranger la mena d’estat on som. I l’excepcionalitat d’aquest estat, en el pitjor sentit de la paraula.

Tanmateix, més enllà de les raons instrumentals, vull posar sobre la taula un argument de fons: l’estat no és seu. Simplement això: l’estat no és de propietat seua i no poden fer-ne el que vulguen. I nosaltres no podem tolerar ni un segon que s’ho pensen, que ho és.

Un estat, qualsevol estat, és de tots els ciutadans que hi viuen. I en el mentrestant, en un mentrestant que és més curt per a la gent del Principat que no per a la de la resta del país sotmès a Espanya, aquesta és una regla bàsica que no podem deixar que vulneren. Per dignitat en primer lloc. Perquè fins al minut mateix en què l’estat espanyol deixe de ser l’estat dels catalans cal exigir que es comporte amb decència i de manera democràtica. Per solidaritat també, perquè desmuntar el seu tripijoc és clau per als ciutadans de la resta dels Països Catalans que continuaran formant-ne part i per als espanyols, bascs i gallecs que hauran de continuar enfrontant-s’hi. I fins i tot per prevenció, perquè tan exigents com siguem els ciutadans amb l’estat espanyol d’avui demà ho haurem de ser amb l’estat català.

Però sobretot ho hem de fer per oportunitat política: per desmuntar-los, per despullar-los, per causar el caos. Quan el Constitucional assumeix mesures impròpies hi ha magistrats que s’hi enfronten i parlen de colp d’estat, la Comissió de Venècia emet un dictamen que ho desautoritza i fins i tot el president del tribunal el dia que se’n va diu que això és un error monumental. Quan retiren a Francesc Homs la condició formal de diputat, ni tan sols els magistrats de les corts espanyoles saben què fer ni quin abast pot tenir allò i si Homs tornarà a ser mai diputat o no. Quan a l’Audiència dita ‘nacional’ li arriba la kafkiana acusació contra Joan Coma resulta que no sap ni què fer i torna el cas al jutjat de Vic, rentant-se’n les mans. Són tres exemples molt interessants i significatius que indiquen que l’estat es fa un embolic ell mateix promovent decisions arbitràries, situades fora del joc polític democràtic. I penseu que, vist tot això, tenint una oportunitat com aquesta, nosaltres els hem de regalar el nostre silenci i la nostra abstenció? Jo crec que no.

 

[Bon Dia] –Les declaracions del president Puigdemont a Aljazeera, suggerint tres possibles preguntes sobre el referèndum, han organitzat un cert enrenou per la tercera, que preguntava si ens volíem quedar a Espanya. Alguna gent hi ha volgut veure una mena de globus sonda però jo no l’hi veig ni crec que tinga gens importància. Em sembla que respon més al diàleg amb el periodista i a un intent d’explicar-li com podria negociar-se un acord amb Espanya que no pas a res més. Especialment perquè una pregunta d’aquest estil ha estat desaconsellada sempre per tots els assessors del govern, començant pel Consell de la Transició Nacional ,i no crec que això ho ignore Puigdemont.

N.I. Region Map és un interessant projecte que documenta gràficament sobre un Google Maps els canvis de població al nord d’Irlanda els últims cinquanta anys. Podeu posar-vos sobre una població concreta i veure com ha evolucionat geogràficament la població ‘catòlica’ i ‘protestant’ amb el temps. Observeu, per exemple, ací com ha crescut la població ‘republicana’ a Belfast i entendreu per quin motiu Irlanda és avui més a prop de la reunificació que no fa cinquanta anys.

–La vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, fa temps que té una agenda pròpia, que causa no pocs problemes a Compromís. I, de vegades, diu les coses en un to i una manera que pot ser mal entesa. Especialment tenint en compte que molta gent pensa que ella és una nacionalista valenciana, cosa que no és, com ella sempre s’encarrega de deixar clar. El seu comentari sobre els diners que Rajoy diu que l’estat invertirà al Principat va ser un d’aquests comentaris desafortunats, que podria haver vigilat més com els feia. Però alguna de les reaccions que han arribat des del Principat són encara més desafortunades. I això tampoc no ajuda gens. Rajoy deu riure molt veient com ens barallem en públic…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
03.04.2017  ·  22:28

Tot el sistema judicial espanyol sembla que fa aigües per totes bandes. Sentències a mesura dels personatges, persecució de determinades opinions i impunitat absoluta per altres, o la situació actual del TC que, després de la reforma aprovada en solitari pel PP (però que la resta de partits espanyols encara no han obligat a desfer) és a la vegada, jutge i part. I pot perseguir, i persegueix, càrrecs electes per les seues opinions. Cal denunciar tots aquests abusos, incoherències i injustícies. Perquè cal fer-los públics a tot el món, perquè ja és l’hora en la qual no podem més i per tant ho podem tot i també perquè, en arribar al mes de setembre, cal que no tinguen la possibilitat de llençar tot el seu arsenal de males arts al damunt d’aquells que encara estarem dins del seu estat. Un estat que, efectivament, és de tots i no només dels qui se l’ha apropiat. Resten 179 dies.

Joan Ortí
Joan Ortí
04.04.2017  ·  00:56

Diria que fins hi tot, amb l’experiència i el nivell que tenim a Catalunya amb jurisprudència, veig molt poques querelles contra l’Estat, un Estat que ens maltracta d’una manera barroera en tots els àmbits; idiomàtic, cultural, social, econòmic i polític. Aquests dies ha sorgit una noticia de que un jubilat ha interposat un recurs al Constitucional contra la reforma de les pensions. I he pensat, caram tot un jubilat dona una lliçó a moltíssima gent, sobretot als partits polítics que sembla que els seus gabinets jurídics estiguin sempre de vacances. Tenim un Estat totalment podrit i ningú els hi aixeca la veu. Totalment d’acord amb l’editorial i òbviament amb la iniciativa del grup de juristes, Drets.

Víctor Serra
Víctor Serra
04.04.2017  ·  00:57

Totalment d’acord. Deixar passar aquestes oportunitats per causar-los els caos, és regalar-los, per omisió, un poder que no es mereixen. I al final hem de poder fer-los passar la vergonya de la desautorització per part dels tribunals internacionals. Avui sembla llunyà, però mira, també semblava impossible que els corruptes dels anys 80 i 90 , tots n’haviem conegut, els passés mai res. I avui els tenim en epunt de mira i rendint comptes.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
04.04.2017  ·  00:58

El cas que desenvolupa el Vicent pot anomenar-se sense ser excessiu, de legítima defensa. Si ja hem acceptat que el poder radica en el poble, cal que aquest poble a través del seus democràtics representants i la societat civil organitzada, no en deixi passar ni una a l’estat opressor espanyol. Cal fer servir les seves armes per contrarestar les seves agressions i ho hem de fer tant activament i contundentment com puguem. O potser algú es pensa que quan ens donen una bufetada hem d’ensenyar l’altra cara?
Així, no puc fer altre cosa que donar tot el meu suport per a l’entitat Drets i totes aquelles altres que tenint un sentit de dignitat a dins, creguin que cal contestar i pressionar l’estat espanyol perquè vegin que aquí no acceptem les seves maneres però les utilitzarem fins el dia de la desconnexió. Tenint en compte que si fem això ens acostumarem a fer-ho sempre i arreu i així els nostres drets seran molt més respectats, fins i tot a la nova república. Cap agressió sense resposta!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
04.04.2017  ·  00:59

L’estat espanyol no és un estat, és un koan. O una empanada mental. Bona idea, doncs, la d’augmentar el seu guirigall posant denuncies. I si podem augmentar-lo per altres vies igualment pacífiques i democràtiques, encara millor. Idees?

Alfred Segú
Alfred Segú
04.04.2017  ·  00:59

Totalment d’acord, a la guerra no hi ha febleses

Josep Marc Laporta
Josep Marc Laporta
04.04.2017  ·  01:00

Excel·lent lectura de la conjuntura actual. Una mirada ben ajustada no només a la realitat sociopolítica, sinó al dret internacional i als drets humans. Sense lluita per la raó en tots els àmbits no hi haurà cap guany de remença.

Orestes Mas
Orestes Mas
04.04.2017  ·  08:32

Que ben explicat! I quanta raó!

Res no mostra tan clarament que ells es creuen que l’estat és seu com l’article de El País del 3/4/2017 (ahir) d’un tal Juan Claudio de Ramón Jacob-Ernst, de nom molt castís, com es pot apreciar.

“No necesitamos ofrecer nada a los soberanistas; esta vez, a los nacionalistas, ni agua.”

“¿Qué hacer entonces? Una estrategia nueva, en dos movimientos. El primero, la afirmación desacomplejada del Estado de derecho. Tomando, si persiste el desacato, las medidas coercitivas que la ley democrática dispone.”

“España ha de dialogar, sí, pero consigo misma y tomándose el tiempo necesario (diálogo al que los nacionalistas están invitados, con tal de que renuncien a monopolizar la representación de sus territorios, cosa para ellos difícil).”

I així anar fent: Ells “ofrecen”, ens “invitan” (o no) al diàleg, nosaltres “desacatem” (perquè la nostra funció és acatar). Traspuen imperi per tots els porus.

I clar, els nacionalistes sempre són els altres, perquè Gibraltar és una colònia, però Ceuta i Melilla no, i tantes altres coses.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
04.04.2017  ·  10:07

Això ja sembla l’inici del fragor de la batalla final. La gran embranzida que ha agafat darrerament Catalunya a nivell internacional, amb cada vegada mes simpaties a la nostra causa i més descrèdit d’Espanya. I la sensació latent de que ja hi han bastants estats que ens reconeixeran d’immediat com a estat. La actitud pragmàtica, ja sense dissimular de la U.E. i per l’exaltació amb el breixit que la posat com embogida.

A Catalunya i Espanya ja no s’hi veu cap mena de diàleg ni negociació, ni Deu que ho va fundar… (quan ja tot haurà passat i creada la república catalana independent, hi hauran negociacions pots-unió, si més no, “a cara de gos”). Mentre tant, una lluita aferrissada i descarnada; amb un odi brutal de Espanya envers Catalunya. En els nostres veïns ja nomes s’hi veu un animal ferit i amb un total afany cec de fer tot el mal que li sigui possible; saben ells que tot està ja ‘dat i beneit’. I quina pena d’haver d’acabar així les relacions entre Catalunya i Espanya!

DANI FRANCH
DANI FRANCH
04.04.2017  ·  11:38

Ens agrada perdre el temps als catalans la veritat, quan el que cal és anar per feina i els altres ja s’ho faran, igual els espanyols els agrada ser com són , ho hem pensat? deixem-nos de mirar-nos el melic i d’anar de salvadors del món, nosaltres encara no hem guanyat rés

francesc dorca
francesc dorca
04.04.2017  ·  17:48

Joan Orti: Totalment d’acord. No deixar-los-en passar ni una.
A més de portar-los als tribunals, expandir “urbi et orbe” la manera tramposa i amenaçadora de com es va fer la seva Constitución amb els militars feixistes reunits en el mateix edifici que els redactors l’ella fent dringar l’amenaça dels sabres.
L’argument del % de vots que va tenir la seva Constitución és invalidat per la reflexió de la seva redacció sota l’amenaça i el fet de que aquesta Constitución, amb amenaçes totalitàries sempre és millor que allò tenebrós comandat per l’assassí Franco.
Cal afegir com argument la història començant per les martingales, violències i amenaces de Fernando de Antequera contra el pretendent català Jaume d’Urgell, la revolta dels segadors el 1640, i, sobretot, els crims horrorosos de Felip V, que inclouen assassinats, cremes de poblacions, la demolició del Barri de la Ribera feta pels seus mateixos habitants obligats per Felip V. Després d’ell, els bombardejaments de Barcelona des de la Ciutadella o, des de Montjuïc, l’ús de la política contra els interessos de Catalunya de manera continuada.
Diuen que únicament poden usar el dret d’autodeterminació les colònies contra les seves metròpolis i les regions oprimides contra els seus opressors.
No cal remoure massa la història per veure la catalanofòbia com a eix director de tota la política espanyola, afirmació que avalen totes les decisions econòmiques, les múltiples afirmacions dels governants i la inacció de l’aparell de l’Estat espanyol contra l’ambient crispat contrari a Catalunya: “Oiga, es aquí donde se vota contra Catalunya” “Si, pase usted”
Es pot completar l’argumentari a favor nostre amb tota classe de decisions judicials que anul·len articles de l’Estatut català que són vàlides en altres estatuts.
A més dels suggeriments que recullo aquí, i molts altres que s’hi poden afegir amb la intenció de no deixar-ne passar ni una crec que fóra útil una publicació enciclopèdica que abastés el tema de la opressió des de tots els punts de vista: racisme contra els catalans, explotació econòmica, disseny de les grans infraestructures, balafiament dels recursos construint AVEs, alguns dels qual no van enlloc i s’han de clausurar una vegada inaugurats, realització d’estructures de comunicacions a Madrid esmerçant-hi recursos destinats al Corredor Mediterrani.
Aprofitament de l’edifici del Born, que hostatja les ruïnes del Barri de la Ribera, un crit potent envers l’opressió de la monarquia Borbònica contra Catalu

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
05.04.2017  ·  11:09

Es que fins ara no se’ls havía ocorregut això de tornar-l’hi al estado español la piloteta, ben rasa i enverinada, cada vegada que aquests apoltronats jutges oficials de la caverna, sotmesos covardament a Rajoy i al PP., per por o per interessos a vegades no prou legals, ens organitzen una nova persecució?. Potser és que els que tenen l’obligació de pensar en defensar la nostra honra i en fer avinent la deshonra dels qui ens ataquen no rumíen prou o no són prou llestos?

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes