Václav Klaus amb Quim Torra a l'Auditori del Palau de la Generalitat (fotografia: Agustí Colomines).

‘Vosaltres parleu massa del referèndum. N’hi ha prou de guanyar unes eleccions i prendre la decisió.’ Amb aquesta contundència s’expressava ahir Václav Klaus, ex-primer ministre txec que va pilotar la creació dels dos estats resultants de la separació de Txecoslovàquia. Klaus va ser més endavant el president de la República Txeca en substitució de Havel. Però ahir era a Barcelona per a explicar com s’havien creat els estats txec i eslovac, que van veure la llum oficialment l’1 de gener de 1993, pocs anys després de la caiguda del comunisme amb la Revolució de Vellut.

Klaus era el convidat d’honor ahir al Palau de la Generalitat. Però Raül Romeva no va presidir finalment la seva conferència i fou el director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Quim Torra, l’encarregat d’acompanyar l’ex-president txec. Tampoc no s’havia fet gaire difusió de l’acte, que no era entre les agendes oficials del govern. Evidentment, l’Auditori del Palau era més buit que ple i s’hi aplegaven poques autoritats pel pes històric i polític del convidat. En qualsevol cas, Klaus portava sota el braç un plec de reflexions que podien servir perfectament per als catalans i, com ell mateix s’ocupava de dir, especialment per als espanyols.

Un interès compartit
‘Parlo a Barcelona de coses que hauria d’anar a explicar a Madrid’, deia una vegada i una altra Klaus en la seva intervenció. Perquè els txecs serien els espanyols i els eslovacs, els catalans, si volguéssim fer un paral·lelisme massa atrevit i simplificador. És a dir, que eren els eslovacs els que volien separar-se dels txecs. Klaus, com a representant dels txecs, expressava ahir la seva sorpresa per la manera com Madrid encarava la voluntat democràtica del poble català. I advertia d’un interès compartit per les parts que se separen en un procés com aquest: la condició per a l’estabilitat i la prosperitat dels dos estats és que es faci una separació amistosa.

Les conseqüències de subestimar
En un repàs històric breu, Klaus recordava que l’any 1939, quan Txecoslovàquia fou ocupada pels nazis, els txecs havien subestimat l’anhel d’independència dels eslovacs que va portar a l’Alçament de 1944 contra les tropes de la Wehrmacht. També recordava que els txecs havien subestimat una altra vegada els eslovacs el 1968 quan en la Primavera de Praga demanaven una reforma de l’estat cap a un model federal. I que els havien tornat a subestimar quan, després de la Revolució de Vellut, s’havia fet el debat per a canviar el nom del país i llevar-ne la referència al socialisme. Els eslovacs demanaven de posar un guionet entre Txèquia i Eslovàquia en el nom compost del país.

Klaus en treia una conclusió evident d’aquesta cadena de menyspreus. I era molt clar quan reconeixia que no li havia passat mai pel cap la possibilitat de la separació dels dos països fins que no va començar la dècada dels noranta i el debat ja sonava amb més força des d’Eslovàquia. D’alguna manera, l’ex-president txec advertia de les conseqüències de subestimar un poble reiteradament. ‘Va ser una separació totalment inesperada. Es va fer en tan sols sis mesos. En aquest temps, n’hi va haver prou per a organitzar la separació. Ni jo ni cap de nosaltres no havia preparat, analitzat, calculat ni propugnat la separació. Ens hi vam trobar.’

Normalització immediata
Una altra bona lliçó de Klaus fa referència a la ràpida normalització de la realitat nascuda de la separació. En aquest sentit explicava que el maig de 1993, tan sols quatre mesos després de la creació dels dos nous estats, ell venia a Catalunya com a primer ministre d’un estat sobirà i visitava la Generalitat de Jordi Pujol. Quan ha cercat ara les cròniques dels mitjans txecs sobre aquell viatge, hi ha trobat referències a la situació econòmica i a diverses qüestions, però no ha trobat cap referència a les explicacions que va fer sobre el procés de separació. Klaus deia que això passava perquè després de quatre mesos les independències ja no eren tema de debat ni d’interès. En aquest mateix sentit, com a pare del procés de separació, ahir explicava que a la República Txeca ningú no li ha demanat mai de fer cap conferència ni cap entrevista sobre la creació del nou estat. ‘Tan sols em demanen que en parli a l’estranger.’

La majoria parlamentària
Com dèiem al principi, Klaus va explicar que el punt de trencament a Txecoslovàquia es va produir en unes eleccions legals i democràtiques el juny del 1992. Els ciutadans van escollir una majoria de diputats favorable a la separació i es va prendre la decisió. És en aquest sentit que Klaus deia que aquí es parla massa del referèndum prescindint de la majoria parlamentària independentista. A més, com si tingués la capacitat de captar els debats i les notícies més recents del nostre país, Klaus explicava que ni els txecs ni els eslovacs no van creure mai en ‘terceres vies, ni utopies, ni nous models de sobirania’. Com si hagués assistit a l’assemblea del nou partit dels comuns, Klaus explicava: ‘No existeixen fórmules estranyes. No existeixen els models de sobirania. La sobirania, la tens o no la tens. Ets sobirà o no ho ets. Això ho vèiem molt clar i no volíem ni experiments ni invents.’

24 tractats en 5 mesos
I allò que dèiem dels missatges que tindrien més sentit a Madrid que a Barcelona: ‘Vam entendre que els eslovacs no volien compartir un estat amb nosaltres. Els txecs no teníem cap dret d’impedir-los aquesta decisió. Ja sé que és una actitud molt diferent de la que té Espanya.’ Klaus demostrava en tot moment un sentit molt pràctic i, evidentment, democràtic: ‘Vam veure clar que havia de ser una decisió ràpida, generosa i amistosa. I que ho havíem de fer entre nosaltres. Que no calia que vingués ningú de fora a dir-nos com ho havíem de fer. Els buròcrates de Brussel·les haurien frenat aquell procés generós i amistós. Vam fer una separació voluntària i ordenada. Els dos nous estats vam preparar i subscriure 24 tractats de tota mena en tan sols 5 mesos.’

Klaus no es va estar de tancar la seva intervenció amb l’expressió de bons desigs. Que els objectius i els afanys dels catalans es fessin realitat. Sort i èxit. I l’última frase adreçada a l’estat espanyol: ‘El germà gran ha d’acceptar que el germà petit vulgui fer les coses d’una manera diferent i pel seu compte.’ Així es va tancar la lliçó txeca per a catalans i (sobretot) per a espanyols.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]