Les tres possibles eixides de la negociació Junts pel Sí – CUP

Sóc radicalment contrari als xantatges polítics. Però a tots, no solament als que no m’agraden a mi. De manera que crec que cal explicar el debat sobre el possible acord entre independentistes en els termes més freds i racionals possibles, deixant a banda les emocions. I per tant cal començar dient què passa a tot arreu en un context com el que tenim. En qualsevol país, si el govern no té majoria per a governar convoca eleccions. En tot cas, pot passar, i passa sovint, que el partit gran que no té prou vots faça un acord amb un altre grup menor que decideix que pot canviar la seua posició inicial. Això sol passar quan el partit menor obté molt benefici de l’acord o quan considera que la manca d’acord té un preu molt alt bé per a ell, bé per al país.

Ho torne a dir per no crear confusions: crec que l’entesa entre Junts pel Sí i la CUP és senzilla. Els programes de totes dues candidatures es poden casar en un tant per cent molt alt, no tan sols pel que fa al programa institucional i nacional, sinó també pel que fa al programa social. I aquest és el punt principal. Queda a banda,  encrespada sense necessitat, la qüestió dels noms, concretament la qüestió de la posició que ha d’ocupar Artur Mas en la nova situació.

Sobre això crec que l’entesa és possible però més difícil. Només més difícil. La CUP ha dit que no farà president Mas de cap manera. Per tant, la primera eixida possible seria que Junts pel Sí acceptàs la proposta de la CUP. Però en la situació actual em sembla que Junts pel Sí no podrà acceptar-la. Més i tot: crec que no l’acceptaria tampoc una bona part de la societat.

Quan es parla de negociacions es poden negociar moltes coses, però no pots humiliar l’altre, i la CUP ha de saber que segons quines demandes fan incomprensible el relat i no deixen marge de maniobra. En plena ofensiva contra Mas i havent guanyat les eleccions Junts pel Sí, ara resultarà que qui mata políticament Mas no és Madrid? Seria tan difícil d’explicar… En tot cas, i malgrat això, és evident que si la CUP posa per condició el cap de Mas, Junts pel Sí té una primera decisió a prendre: són ells i només ells que han de decidir si accepten que la CUP condicione qui és el president de la Generalitat i qui no. Amb les conseqüències que això tindria per al procés.

La situació serà complicada, doncs, perquè hi ha un punt mort evident. Lògic, per una altra banda. Ningú no pot obligar Junts pel Sí a acceptar una proposta com la que fa la CUP, és a dir, que hi haja un president diferent del que ells portaven de líder. Però tampoc ningú no pot obligar la CUP a votar Mas, tenint en compte que aquest partit ha basat la campanya, en bona part, a dir als votants que no l’investirien. I això especialment encara perquè, en tot cas, és Mas, Junts pel Sí, qui ha fet curt en el nombre de diputats. No és just, doncs, fer recaure la responsabilitat de la situació en què ens trobem sobre la CUP. Ells no tenen la culpa que Junts pel Sí no haja arribat als 63 escons.

Vist el dilema, la qüestió és si hi ha cap solució. Més enllà del partidisme és obvi que la posició és la mateixa i en això no hi ha trampes que valguen. Els uns posen arrisquen qualsevol acord per tenir el president que consideren que és el millor i els altres arrisquen qualsevol acord per impedir que siga president qui ells no volen. És evident que no parlem de dues posicions iguals. El nombre de vots és incomparable. Però la qüestió, al capdavall, no és aquesta. La cosa és si hi ha cap solució. I a part de la que ja he explicat, que Mas renuncie, jo crec que n’hi ha dues més.

La segona solució és que Junts pel Sí faça com ha fet Tsipras. El líder de Syriza, en veient que no podia governar, va tornar a convocar eleccions i el resultat li ha anat francament bé. És evident que avui governa amb més comoditat que no abans de les eleccions. La jugada és arriscada, és clar que sí. Però ben probablement la situació actual, aritmètica, es resoldria perquè o bé Junts pel Sí o bé la CUP tindrien un desgast electoral important i perdrien molts diputats. Eleccions a principi de març i que decidesquen els electors. Com a solució tècnica és impecable. Com a solució política no és gens atractiva per a ningú.

L’altra, la tercera possibilitat, és un entremig de la posició de Junts pel Sí i la de la CUP: que cedesquen un poc tots i a jugar a la via italiana, que en podríem dir la via Renzi.

A Itàlia el càrrec de president del consell de ministres era una figura gairebé tècnica, de coordinació del govern, una mica a l’estil del conseller en cap. Però amb el pas dels anys, sobretot per l’augment de la polarització partidista i pels canvis de les lleis electorals, la figura del president del consell ha anat guanyant més pes polític i avui és la principal, amb més impacte sobre el dia a dia que la del president. Alerta: insistesc que això va passar primer de fet i després, però només després, també legalment. Que això és un precedent.

Itàlia ha trobat, amb això, una solució que no és tan complicada i que em sembla que es podria aplicar amb una relativa facilitat en aquest país que Josep Pla considerava la Itàlia occidental: modificar les funcions dels càrrecs.

De fet, es podria aplicar de maneres diverses, car depèn de la inventiva dels negociadors i de la flexibilitat que tinguen els partits. Per seguir l’exemple italià, i només com a exemple d’una de les moltes coses que es podrien fer, Mas podria ser investit president de Catalunya, encara millor que president de la Generalitat, i Junts pel Sí i la CUP podrien negociar un govern presidit, si calgués, per un independent que ni fos diputat necessàriament. El president de Catalunya seria la màxima figura institucional i es reservaria parcel·les polítiques de pes, com ara la supervisió de la tasca de govern o la internacionalització, mentre que el president del Consell governaria amb molt de marge el dia a dia amb els seus ministres. Legalment, no seria gens difícil d’adequar-se a la via Renzi.

Ara, la pregunta, de nou, és política: Junts pel Sí, amb la seua pluralitat interna, podria assumir una proposta com aquesta? I la CUP s’hi podria adaptar, o Mas ha de desaparèixer de totes passades, com a condició absoluta?

Tinc la sensació que per a Junts pel Sí aquesta seria una via difícil, però que s’hi podria acomodar. Però, sincerament, no sé ni ho intuesc si la CUP podria arribar a acceptar un pacte com aquest. Sobretot perquè dins la CUP hi ha ànimes molt diverses i només a ells, i a ningú més que a ells, els toca d’aclarir el seu futur i decidir què fan. Que en parlen entre ells, doncs, que valoren els pros i contres i que ens anuncien la decisió quan ja siga pressa. Si pot haver-hi acord serà fantàstic. El país està absolutament preparat per a avançar de pressa cap a la independència i el món sap que ara és el nostre moment. Seria un moment immensament important i estic convençut que faríem tots plegats una feina magnífica i ràpida. Però si al final no pot haver-hi acord tampoc no cal que ens posem dramàtics.  L’única solució possible, en eixe cas, serien unes eleccions a principi de març i que ningú no s’espante amb la perspectiva, ni es desanime ni es pose trist. Que no passarà res greu.

Una cosa és clara, però. Per la via de l’extremisme, el xantatge emocional, els titulars escandalosos i les grans declaracions pomposes no anem ni anirem enlloc. Ara cal calma, cal discreció perquè negocien bé i cal el màxim respecte a les posicions de tots dos grups. Això és la política en majúscules.

PD. En els comentaris dels subscriptors, Octavi Monsonís apunta una altra via: que només dos diputats de la CUP voten a favor de Mas. Això va fer l’esquerra abertzale amb Ibarretxe quan va entendre que l’enfrontament amb l’estat era més important i positiu per a tot el país que no pas la seua discrepància eterna amb el PNB. Uns altres subscriptors apunten també la via Tarradellas, o siga, un doble govern. Hi ha debat.