L'escriptora Imma Monsó.

El motor del llibre ‘L’aniversari’ (Columna), l’última novel·la d’Imma Monsó, és una crisi de parella. Ell i ella voregen la cinquantena. Després de vint-i-cinc anys de vida conjugal satisfactòria, entre ells les paraules prenen un valor i un significat diferent i els separen. I la solució que troben és sumir-se en el silenci. Alhora, i mantenint la intriga sobre quina connexió té amb la parella, trobem una segona trama: la d’un nen singular, en Guillem, el seu amic Mateu i la Carmina, la mare d’en Guillem, que viuen en una casa enmig del bosc, on els llibres són molt importants per a la formació del noi, per a la seva imaginació desbordant, com a ressort de la memòria.

Comencem per la crisi de parella, el motor de la novel·la.
—Sí, aquesta parella ha viscut molts anys de benestar conjugal i de sobte apareix un ingredient que ho dinamita tot. El ‘terror conjugal’ que diu el meu editor, i que trobo molt encertat. El moment que abandonen les paraules i adopten el silenci, queda clar d’una manera implícita en la narració, que la parella ha passat per una etapa prèvia de discussions fortes, amb una gran pèrdua d’energia, amb el desgast que provoquen les coses que es diuen. Es tracta d’una parella de caràcters molt contraposats: ella necessita emocions fortes, acció, necessita l’esdeveniment en la seva quotidianitat. Ell, en canvi, té la capacitat de viure una quotidianitat tranquil·la amb eficàcia. I en aquesta contraposició, ella li demana que la sorprengui.

En aquest joc de caràcters contraposats, les paraules són molt importants. La tria de les paraules, les paraules dites, les paraules que no surten d’un mateix, les paraules com a antídot… Darrerament sou uns quants escriptors que us interrogueu sobre el valor i la força de la paraula i la presenteu gairebé com un objecte. Deu tenir una raó de ser contemporània.
—D’entrada, la paraula és la matèria de l’escriptor. I aquest fet potser ve de l’enorme saturació a què estem sotmesos. Potser cal resituar la paraula al lloc que li correspon, si és que li’n correspon cap.

‘…si és que li’n correspon cap’. Ho feu sovint això de posar en dubte l’afirmació que heu fet prèviament.
—Ah, doncs sí. El dubte és molt present en la literatura. Crear provoca molts més interrogants que no pas respostes.

I tornant al valor de la paraula?
—Patim una allau de paraules i també patim un nou món d’imatges, que ens aclaparen. És lògic que aquesta situació porti els escriptors a explorar aquest territori.

Però vós què n’exploreu, de la paraula?
—El poder de la paraula dins la parella. La paraula en aquest àmbit es mostra tremendament important. I allò que és important no és el contingut, sinó la forma. L’escriptura també és forma. En la vida quotidiana és fonamental la paraula, per evitar el conflicte o no. Per què a una parella amb molts anys de convivència satisfactòria, de cop les paraules no li flueixen, les paraules ja no li serveixen?

Potser les renúncies han estat importants per a adaptar-se a una situació que en un moment determinat canvia.
—Potser sí que hi ha un moment que vols recuperar les coses a les quals has renunciat. Les parelles travessen moltes fases. Ara, per què aquesta parella de la novel·la s’obstina a continuar? Per què no se separa, que potser serà més fàcil?

La vostra habilitat narrativa fa que primer el lector es posi al costat d’ella, però després el personatge d’ell creix i el lector ja no dóna tot el suport a la dona.
—Com a narrador, amb l’edat manifestes una tolerància cada vegada més alta a totes les maneres de ser dels personatges. Per una altra banda, a la part del cotxe, la veu és la d’ella sobretot. És ella qui explica la història. En canvi, a la part dels nens, el que realment explica què va passar és ell.

Com heu viscut el procés de treball d’aquesta novel·la?
—L’he viscut com una evasió. Feia temps que estava blocada i quan em van encarregar una petita peça de teatre que passava dins un cotxe va ser molt inspirador.

La novel·la té per punt de partida ‘Carroussel’!? Caram, l’altre dia en Màrius Serra també explicava que participar en aquest ‘Carroussel’ li havia obert les ganes d’escriure teatre.
—Sí. A mi em va quedar la imatge incrustada al cervell d’una parella al bosc i també d’aquesta condició de tenir dos personatges dins un cotxe. M’agrada molt. Dins el cotxe, sempre hi passen moltes coses. Jo hi viuria, dins un cotxe. No sóc claustrofòbica. Deu ser l’única fòbia que no tinc. Després, en el procés de creació, van aparèixer els nens, que potser es van acabar convertint en la part més emotiva.

Com va aparèixer aquest segon fil argumental?
—Home, quan tens una parella tancada en un cotxe… Necessites respirar. I van aparèixer els dos nens jugant. I a partir d’aquí la història del Guillem, un nen ben singular, que viu d’una manera prou salvatge al bosc, amb la seva mare, i l’amic que hi fa estades, es va anar formant.

En la part dels nens, tenen importància els llibres, la ficció, la lectura afamada…
—El tema de la ficció és bàsic, en aquest novel·la. Pel que fa a la parella, perquè ella té una autosuficiència extrema a l’hora de viure, i pot fer que tot passi dins el seu cap. I en el cas dels nens, perquè en Guillem fa un aprenentatge memorístic dels llibres que llegeix, sobretot de ‘Moby Dick’. La memòria s’ha devaluat moltíssim. Ara sembla que no la necessitem. Però en l’època en què situo el llibre, als anys seixanta, i que corresponen a la meva infantesa, la memòria era important: no hi havia més entreteniment que la lectura i dos canals de televisió en blanc i negre. Els aprenentatges memorístics eren importants. I quan ets infant, la capacitat de memòria és increïble. Jo, que no tinc gaire memòria, quan era petita memoritzava fragments sencers de llibres que llegia. Sembla una metàfora, això de la devaluació de la memòria, amb la quantitat de malalties mentals que apareixen actualment. Ho tinc a prop. La meva mare pateix una demència que fa que no em conegui.

Heu comentat que aquesta novel·la es presenta com un final d’etapa. A què us referiu?
—És una intuïció. Potser perquè aquesta novel·la m’ha transportat molt als orígens, a la primera novel·la que vaig escriure, ‘No se sap mai’. En el sentit de sentir-te manipulada pel que escrius i que això fa que tu també manipulis al lector. Tens grans sorpreses, com si fossis un espectador més de la història. És una sensació alegre que penso que es transmet al lector, també. I ‘L’aniversari’ és molt diferent de novel·les anteriors meves, com ‘Un home de paraula’ o ‘La dona veloç’.

Però si tanqueu una etapa, s’ha de suposar que n’obrireu una altra.
—Home, no necessàriament. És un final d’etapa que es pot allargar molt. Suposo que això deu tenir a veure amb l’edat. Ara en tinc cinquanta-cinc o cinquanta-sis (no ho sé mai del cert, perquè fa temps que me’n trec un a favor meu) i és aquell moment en què tot fa vint o trenta anys que ha passat, i ha passat com una exhalació. És una sensació d’acabament. Que és una sensació falsa, és clar, perquè d’aquí a vint anys pensaré: ‘Quina bajanada, pensar que s’acabava alguna cosa.’ Però la meva edat és una edat brutal de pèrdues i no és veritat que se superin les pèrdues. És difícil. Es fa feixuc, de viure amb això. Veus les coses diferents. Les mateixes emocions també s’envelleixen. Potser és el caràcter i hi ha gent més resistent, però és un tema recurrent, en aquesta edat.

Tant com us agraden les formes rodones, potser es tracta d’un fet circular més que de final, ja que vinculeu aquest últim llibre amb el primer de la vostra trajectòria.
—Sí, potser sí. Perquè he escrit ‘L’aniversari’ amb la mateixa il·lusió que vaig escriure ‘No se sap mai’. L’aniversari és un llibre una mica terrorífic, però també és divertit. En la primera novel·la hi ha el plaer de la intriga per la intriga i això a ‘L’aniversari’ també hi és i potser en els altres llibres que he escrit no ho trobarem. Aquesta novel·la gaudeix d’una lleugeresa, que no vol dir superficialitat. Amb els anys intentes alleugerir, perquè sempre he tingut complex de pesada. Per altra banda, en aquest llibre hi ha el tema de la perversitat, que és molt important. Sempre l’havia volgut tractar, però no ho havia fet fins ara. En altres llibres tenia unes altres urgències que em van dirigir cap a uns altres interessos.

Per què és tan important el tema de la perversitat?
—M’interessava la perversitat entesa com l’entén Poe, de portar les coses una mica més enllà per generar l’esdeveniment. Aquí la perversitat es posa en acció amb la parella. Ella necessita generar accions de risc i perill i ell es troba forçat a jugar-hi. I també hi ha la perversitat dels nens. La perversitat d’acostar-se al cotxe en un moment determinat. El ‘pervers polimorf’ és el nen per a Freud. La curiositat que té el nen el porta a investigar fins al límit de la perversitat.

Utilitzeu la literatura com a antídot?
—Certament, si hi ha cap antídot, és la literatura. Però amb els anys vas perdent la confiança en els recursos. L’acció per l’acció és una de les coses que més et salva de la crisi existencial.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]