‘Aquest descobriment ens indica que trobar una segona Terra ja no és una qüestió de si pot ser sinó de quan ho farem.’ Així resumia aquesta setmana Thomas Zurbuchen, responsable de la NASA, el descobriment per part d’un equip europeu d’investigadors de set planetes de característiques semblants a la Terra orbitant Trappist-1, una estrella nana roja relativament propera a nosaltres, a trenta-nou anys llum.

Podem pensar a viatjar-hi mai? No; la distància és insalvable, en termes del temps d’una vida humana, o d’unes quantes. Però aquest descobriment, afegit al del planeta Pròxima b, també semblant a la Terra i que orbita Pròxima del Centaure, l’estrella que tenim més a prop, obre una expectativa enorme, la de poder confirmar la possibilitat de vida en altres mons d’ací a pocs anys.

El científic que ha encapçalat aquest equip d’investigació és Michael Gillon, de la Universitat de Lieja. ‘És la primera vegada que s’han trobat tants planetes d’aquesta mena orbitant una mateixa estrella’, diu. I resulta que tots aquests planetes s’han pogut trobar pel mètode dels trànsits; és a dir, observant la lleu baixada de lluminositat (menor de l’1%)  que produeix el pas d’un planeta per davant del seu estel. Vegeu com ho explica l’astrofísic de la Universitat de València Enric Marco en aquest article al seu bloc ‘Pols d’estels’.

Els planetes descoberts són aquests, batejats amb lletres dins del sistema Trappist-1: b, c, d, e, f, g, h, i posats en comparació amb els quatre planetes rocosos del nostre sistema solar: Mercuri, Venus, la Terra i Mart.

En principi, la presència d’aigua líquida en el sistema planetari seria possible només per als planetes e, f, g, que es troben ben endins de la zona habitable del sistema, és a dir, aquella en què per la distància respecte de l’estrella l’aigua (en cas que n’hi hagi) es mantindria en forma líquida.

‘Per primera vegada no hem d’especular’
Tenint en compte els milions d’estrelles nanes roges que hi ha com Trappist-1 i Pròxima del Centaure, Zurbuchen fa aquesta reflexió: ‘Imagineu-vos quina quantitat de mons hi ha allà a fora on és possible que hi hagi ecosistemes habitables’. El diari The New York Times recollia declaracions de l’astrònoma Sara Seager, del Massachsetts Institute of Technology, que no és membre de l’equip investigador però que és tota una autoritat en aquest camp: ‘El sistema planetari de Trappist-1 fa imminent la cerca de vida en la galàxia. Per primera vegada no hem d’especular. Simplement hem d’esperar i fer les observacions amb molta cura per veure què hi ha a les atmosferes d’aquests planetes.’

Per a poder-ho fer amb més precisió, l’any vinent es llançarà el telescopi espacial James Webb, que permetrà de veure, mitjançant l’observació de les longituds d’ona de la llum infraroja d’aquests planetes, si hi ha aigua, metà, ozó i oxigen, uns gasos que indicarien una atmosfera semblant a la de la Terra.

Dies i nits perpetus
A l’espera de poder fer aquestes comprovacions, els investigadors han fet una estimació de com podrien ser aquests planetes, tenint en compte totes les dades obtingudes de distància respecte de l’estel Trappist-1 i les òrbites que tenen.

I què ens diuen les òrbites? L’astrofísic de l’Institut de Ciències de l’Espau Ignasi Ribas explica a VilaWeb la mena d’òrbites que dibuixen al voltant de l’estel: ‘De cada vuit voltes que fa el planeta més pròxim a l’estrella, el següent més pròxim en fa cinc; de cada cinc voltes que fa aquest planeta, el següent en fa tres; de cada tres d’aquest, el següent dues… Aquest fenomen ens pot ajudar molt a entendre com es formen els planetes i quina dinàmica segueixen un cop s’han format, i per què en aquest cas han quedat capturats en aquestes ressonàncies.’

Enric Marco afegeix: ‘Els planetes interactuen entre si, i a més, com que són tan a prop de l’estel, hi poden estar lligats per efectes de marea, mostrant-li sempre la mateixa cara, tal com passa amb la Lluna respecte de la Terra. D’aquesta manera, tindrien una rotació síncrona: el període de rotació i el de translació de cada planeta serien iguals. Per tant, cada cara dels planetes té dia/nit perpetua. Això determinarà el clima d’aquests cossos, ja que presentaran vents intensos que bufen de l’hemisferi diürn al nocturn.’ En aquesta recreació, es veu com es creu que poden ser els planetes tenint en compte aquesta dualitat de nits i dies perpetus; aigua líquida i aigua gelada en els planetes candidats a tenir-ne…

La NASA ha publicat un vídeo de 360 graus que simula el punt de vista des de la superfície d’un d’aquests planetes, i permet de veure’ls tots en algun punt o altre del cel.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]