Empar Moliner (fotografia: Albert Salamé).

Empar Moliner és Empar Moliner. Arriba al lloc on havíem convingut de fer l’entrevista i diu: ‘Saps què? Si et sembla bé, et puc enviar unes quantes respostes per escrit i tu ja hi posaràs les preguntes.’ Fa broma? És una proposta de debò? Li fa mandra respondre preguntes? Fa tard a algun lloc? Declinem la proposta i decidim d’anar a les tauletes exteriors d’una taverna irlandesa que hi ha a la vora d’on hem quedat.

Acaba de publicar un llibre sobre anar a córrer. De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017) explica les seves experiències de ‘corredora popular’ –una manera de dir ‘no professional’– i algunes aventures més que tenen algun punt de contacte amb aquesta afecció que l’ha portada a disputar maratons, entre les quals la de Nova York. Moliner parla amb la passió que la caracteritza. Fa preguntes, en respon i de vegades s’embranca. Però en unes branques prou interessants i entretingudes. Ací les teniu:

Fem l’entrevista en un bar, però l’hauríem de fer tot corrent…
—Sí, però tu corres?

Ara t’ho explicaré. Però parles mentre corres.
—Sí. Tu, no?

No, perquè em canso massa.
—A quina velocitat corres?

No t’ho sé dir. No ho he mirat pas. Fa uns mesos feia deu quilòmetres en poc més d’una hora.
—Per pla?

En general, sí.
—Això vol dir que fa poc que has començat.

Ja ho he deixat.
—Ah, d’acord. Deu quilòmetres en una hora no és rapidíssim. Per això preguntava si anaves per pla. Però jo m’ho passo bé i ho faig perquè m’agrada. Encara que engreixés, ho faria. Vaig amb amics i xerrem. Quan vaig més de cul, no xerrem tant. Però avui, per exemple, hem parlat de l’escola dels nostres fills, dels mestres…

Jo tan sols he corregut regularment uns mesos d’aquest any. Però amb un canvi de calçat em va començar a fer molt mal un peu, no el podia ni recolzar a terra, i ho vaig deixar estar en lloc d’anar a cal metge.
—Si t’ho passaves bé, vés a un fisioterapeuta. Vés a un fisio… un que corri perquè així t’entendrà. Et dirà què has de fer. Si vas a un metge que no corri segurament et dirà que no corris.

 

Empar Moliner (fotografia: Albert Salamé).

Al principi del llibre expliques que el teu pare surt de la presó i no saps si li presentaràs la teva filla de nou anys…
—Són les històries de cadascú…

—…
—La idea és explicar que quan corres, penses. Em serveix molt per a pensar els articles, ficció, ordenar les idees. Quan he de prendre una decisió important, vaig a córrer. Hi ha dies que vaig a córrer sola i em serveix per a pensar molt millor. Especialment quan vaig per la muntanya. Em va molt bé per a pensar. Quan dic ‘vaig a fer l’article de l’Ara’, em poso les vambes.

Trobes la idea corrent o la madures?
—Totes dues coses. A vegades mentre corro penso: ‘Això pot ser l’Ara d’avui.’ I quan arribo no recordo què era.

Has de portar llibreta.
—O gravadora. Però llavors corro tres minutets més i ja la recupero. Em va molt bé, de veritat.

La mare va morir fa temps. I tenim el pare, que té aquestes peculiaritats

Després de dir això del pare, més endavant, expliques: ‘A casa érem feréstecs i no anàvem a cals companys a berenar, a fer treballs, ni venia a veure’ns ningú. No anàvem d’excursió ni de colònies. Al nostre pare no li agradava gens la companyia. Érem sis germans i la meva mare anava sempre com un escarràs. No anàvem gaire nets i als nostres caps els polls es van morir de vells.’
—Sí, sí, sí, sí. Érem una família així… sis germans. Jo sóc la gran i l’única noia. La resta són nois. La mare va morir fa temps. I tenim el pare, que té aquestes peculiaritats. Ha, ha, ha… Mira.

El títol del llibre, aquest De què fuges, qui et persegueix, no s’acaba resolent.
—Ho pregunta tothom. ‘Tu de què fuges?’ Sol passar que a les parelles n’hi ha un que corre i un altre que no. La gent diu que el que corre fuig de l’altre. Això és d’una simplicitat espaterrant. De què fujo?

També diuen que córrer és de covards…
—Sí! Tenen raó. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tothom. Córrer és de covards? I tant! I tant que sí. Som uns cagats. I tant, sí, sí, sí, sí. És aquella cosa de no parar.

Parles també de la dèria aquesta de posar-se ‘reptes’.
—Jo sóc addictiva i no em poso cap repte. M’agraden les emocions… Córrer em va bé perquè és una droga bona per a mi. És una droga bona. Em va molt bé. M’excita. Em deixa contenta. Tranquil·la. Feliç. Però és cert que a les curses et trobes gent que s’ha posat un repte. I els veus amb la roba nova que s’acaben de comprar, però no s’han entrenat. Hi ha molta gent a qui agradaria córrer, però a qui sorprèn que costi. Que calgui fer un esforç. A la marató en vaig trobar. Gent que al quilòmetre tres ja estaven asfixiats. No s’havien entrenat. Els corredors populars, els que ho volem fer bé, ens entrenem. Perquè entrenar-se és divertit. I quan arribes a casa, aquella dutxa.

Jo corro perquè m'agrada menjar i beure

Això de córrer ha d’anar acompanyat d’una dieta sana?
—No. No, no, no, ni de broma. Per mi, no. Jo corro perquè m’agrada menjar i beure. M’agrada molt menjar i beure. I no penso fer cap marca. Faig la marató i estic contenta d’acabar-la. Però el dia abans, el de la tirada llarga –s’ha de fer una tirada llarga de trenta quilòmetres, saps?– vaig anar a un mexicà i em vaig fotre unes margarites. No és el millor? No. Però a mi m’agrada. No deixaria mai de beure ni menjar. M’agrada molt. És evident que si menges pasta i no beus, deu anar millor. Jo menjo pasta, però bec vi i cervesa. M’agrada aquesta barreja.

Empar Moliner (fotografia: Albert Salamé).

—Ara et poses a escriure a quarts de sis del matí. Has canviat molt, oi? Abans escrivies quan tornaves de fer gresca.
—He fet un canvi molt natural. Vaig fer molt l’animal. M’agradava molt. Quan no teníem la nena, anava a la ràdio al programa de l’Antoni Bassas havent empalmat. Arribava al matí i em fotia un cafè amb llet abans d’entrar pensant a veure si se’m notaria. Allò que fas l’animós perquè no es noti que no has dormit.

—Segur que sí que ho notaven.
—I tant. I l’endemà, un cop ja has dormit, t’adones que segur que s’ha notat. Però després d’això vaig tenir la nena. Durant l’embaràs, fas una vida saníssima com no has fet mai. No beus i menges molt bé, i tot això. És molt estimulant. Estàs al màxim. Jo anava amb una marxa… I el meu cos va canviar. M’encanta menjar i beure, però ara ho faig de dia. Veus? Ara hauria de venir un senyor a portar-nos una cervesa. Però és igual. Ja estem bé.

—El llibre l’has fet per…
—No voldria que semblés que faig un llibre perquè tothom corri. Però m’agrada molt compartir les coses que m’agraden molt. Si conec un bar, ho explico. Hi ha gent que diu que no s’ha d’explicar perquè aleshores s’omple de gent i perd la gràcia. A mi, en canvi, m’agrada recomanar un bar quan és bo. Aneu-hi! Aneu-hi tots que us agradarà molt!

—Al llibre, descrius aquella gent que es molesta quan et recomana una cosa i tu ja la coneixes. Perden la sensació d’exclusivitat…
—N’hi ha que són així. A mi m’agrada compartir les coses que m’agraden i que tothom les aprofiti. Els bars, la música, els llibres… Aquestes coses que m’emocionen sempre les prescric.

—El llibre el vas fer en canvi d’un dorsal de la marató de Nova York. Si no, no l’hauries fet?
—No. Exacte. No l’hauria pas fet. Em deien que fes un llibre de córrer. Jo deia que no. Perquè no cal. Ja n’hi ha molts i de molt bons. Volem un llibre més literari, em deien. I em van oferir el viatge a Nova York amb el dorsal per a la marató. Ostres! I tant! Això és molt bèstia.

—Quan va ser?
—Diria que l’any passat.

—I ara la tornaràs a fer?
—La de Nova York? La cosa va per sorteig. Si t’hi has apuntat cinc vegades seguides i no t’ha tocat, aleshores tens plaça assegurada. Però també hi pots entrar per marca. Ho vaig mirar i amb la meva marca la podria tornar a fer. Per la meva edat, si has fet una marató amb tres cinquanta l’any passat, hi entres. Ei! Això per la meva edat, eh? Tu no podries. Perquè ets home i més jove. Els homes correu més que nosaltres.

M'agrada avançar homes i que m'avancin

—Ja en parlaríem…
—Les carreres mixtes són més divertides. Les carreres de dones no m’agraden. No m’agrada que només m’avancin dones i no m’agrada només avançar dones. M’agrada avançar homes i que m’avancin.

Empar Moliner (fotografia: Albert Salamé).

En aquest moment, el fotògraf Albert Salamé ens interromp. Demana que m’aparti per fer unes fotos amb el cartell que hi ha darrere d’ella. Hi diu ‘Sport’ i ‘Tavern’, som en una mena de taverna irlandesa. I això lliga amb la conversa. ‘Ets un cabró!’ li diu ella. Però quan s’adona del joc que busca l’Albert, se n’alegra: ‘Molt bé, molt bé, molt bé!’, diu repetidament.

Ara has de fer la marató de Dublín.
—Oh! M’encantaria! Deu ser força plana. La de Nova York té molt desnivell.

Els ponts… amb l’entrada a Manhattan…
—És molt bèstia, eh! Les curses exciten. Quan fas una cursa, t’excites molt. Hi ha gent… i tal… i la música… T’excites i acabes anant una mica més de pressa. És molt divertit. Has fet mai cap cursa? Pots fer la dels bombers, que és tota de baixada.

Dius que et deixa molt tranquil·la que no sigui la teva professió.
—Sí, és clar. Pensa ara en la Florence Kiplagat. Havia de fer rècord a la mitja marató de Barcelona. I dies abans li van prendre el rècord que ja tenia. L’any anterior, parlant amb el seu mànager, m’explicava que es limitaria a guanyar la cursa perquè havia vingut amb malària. ‘Es limitarà a guanyar perquè ha vingut amb malària’, em va dir el malparit. Són gent que els veus córrer… Buf! Quan veus aquells kenyans… són d’un altre món. No són humans. És que és molt bèstia. Quina bellesa. Quina flipada! I és al·lucinant poder córrer a la mateixa cursa i al mateix lloc que els cracs. Jo vaig córrer pel mateix circuit que la Kiplagat, però una hora enrere! És com si t’agrada el futbol i et deixen sortir a jugar al Camp Nou. És molt divertit.

No has fet un llibre de motivació ni d’autoajuda… però hi ha un aprenentatge?
—Sí, córrer, com passa amb tot, té el seu aprenentatge. Però, saps què? La diferència de córrer amb tantes altres coses que fas en aquesta vida és que si t’hi esforces, segur que te’n surts. Vull dir que potser vols escriure i no tens talent. O potser vols aconseguir una feina i no te la donen. Gairebé tot sempre té factors externs que t’ho poden espatllar. Però si t’esforces a córrer, ho aconsegueixes. Només depèn de tu. Pots mirar d’educar molt bé el teu fill, però et pot sortir malament. T’hi pots esforçar molt i et pot sortir malament. Pots tenir moltes ganes de ser escriptor, però que ningú no vulgui publicar allò que escrius. Fer una marató popular, si t’has entrenat, és cosa teva. Entenc molt bé que els amics regalin unes vambes per anar a córrer a qui s’ha quedat sense feina. És un missatge positiu.

Ara tot són runners
—No m’agrada gens, aquesta paraula. Entenc per què es fa servir. Si dius ‘jugo a futbol’, ja s’entén que no ets professional. Perquè diries ‘sóc futbolista’. Si dius ‘sóc corredor’, sembla que siguis professional. Si dius ‘corro’, no s’entén bé. I tothom corre. Ens passem el dia corrent.

Però per què hi ha tanta gent corrent, aquests últims anys?
—Diuen que és perquè és un esport barat. Però és mentida. Et gastes una pasta en vambes… També diuen que no té horaris. No ho sé. Jo crec que la crisi també hi ha ajudat. Ens ha portat a voler trobar aquest punt de moment personal. Jo quan mirava pel·lícules com Rambo i Rocky i tot allò, i veia aquella gent corrent amb xandall pel Central Park… ho trobava molt impostat. Aquí no ho vèiem, això. Ara, en canvi, vas per la carretera de les Aigües i trobes un munt de gent corrent amunt i avall. Em sembla molt divertit. Ho trobo fantàstic. Tindrem més curses…

També es parla de l’efecte Kilian Jornet… Núria Picas…
—Però diries que hi ha més catalans que corren que francesos? Potser sí. No ho sé. Són persones a qui veus córrer i saltar amb aquella lleugeresa i tens ganes de ser com ells.

Empar Moliner (fotografia: Albert Salamé).

I també les ganes de fugir.
—Sí, és clar. Tots fotem el camp. Tots volem fugir d’alguna cosa. La metàfora és tan directa que és una ximpleria. Però segurament té raó. Potser sí que correm perquè fugim de la nostra vida.

El que corre pot fugir, però també pot empaitar. Cadascú deu saber de quina mena és…
—Sí. És veritat. Suposo que tinc dies de tot. Tant fujo com persegueixo.

I penses córrer gaire més temps?
—No ho deixaré pas estar. Mentre pugui, correré.

Potser te’n cansaràs i plegaràs. Un dia també vas començar.
—No… Per què ho dius? No crec que ho deixi. Les iaies que em trobo al tramvia em diuen: ‘No t’arruguis que ja m’arrugo jo.’ I algun dia seré jo aquesta iaia que dirà això a una dona més jove.

En algun moment del llibre sembla que et queixis de com ha canviat la comunicació, amb les xarxes socials i la immediatesa de tot… i l’impacte sobre allò que escrivim.
—Crec que no hem d’escriure allò que escrivíem abans. Tot ha canviat. Hi ha qui encara continua d’aquella manera. Però ara és tan important de què escrius com de què no escrius. Vivim un moment a Catalunya que és molt difícil de no parlar de la situació política. Si no en parles, es fa estrany. I això ja et situa i et marca. La gent diu ‘som el que mengem’. Mentida! Som el que no mengem. Sobretot. Som el que no escrivim.

Vols dir?
—Jo ho veig així. La crisi ho ha canviat tot. No sé si ara és millor o pitjor. Recordo quan estava embarassada, l’any 2007, que anava als restaurants xinesos i les xineses em deien: ‘Ostres! És l’any del porc daurat! Tindràs molt bona sort! És un any boníssim!’ Havia de ser un any perfecte. I va començar la crisi. Amb el porc daurat! Aquests nens que han nascut aquest temps, ja no han conegut res més. I ara hem pres consciència de moltes coses.

Ser independentista ja no és una divagació; ara s'ha de concretar

No sé si n’haurem après cap lliçó…
—Hi havia una època no llunyana en què esquerres, dretes, l’independentisme i l’unionisme eren posicions teòriques. Ser d’esquerres era teòric. Ser socialista, també. Ara tothom que vol votar un partit comunista demana que aquest partit actuï com a comunista. I això és bo. S’ha acabat la teoria i ha començat la pràctica. ERC ha estat un partit republicà i sobiranista molt de temps, però ara ha de ser conseqüent. S’ha acabat la teoria. Ara ser independentista ja no és una divagació. Ara s’ha de concretar.

Ara la divagació és el federalisme, potser.
—És clar. Ara la teoria és el federalisme. És una cosa que alguns voldrien que hi fos, però que no esperen pas que arribi demà. En canvi, jo tinc pressa. Un corredor ho ha d’entendre. Tinc molta pressa. Vull que es concreti la independència d’una vegada per totes.

N’estàs cansada o et fa molta il·lusió?
—No. No n’estic cansada. Els que estan cansats són els unionistes: els que no volen que se’n parli. Els unionistes voldrien que no hi hagués debat. Si l’unionista no vol que votem, de què hem de parlar? És normal que no en vulgui parlar. Algú va dir que el dret de decidir no existia. No existeix. La negació total. En fi.

M'exciten poques coses però, les que m'exciten, m'exciten molt

Empar Moliner (fotografia: Albert Salamé).

Tot et fascina?
—No, no, no! I ara! Hi ha coses que no m’agraden gens. Anar a fer compres. O a la platja… Amb el temps, m’agraden coses que abans no atenia. La sortida del sol. La cabana que vam fer ahir amb la meva filla. La paia va escriure en una fusta ‘aquesta cabana va ser construïda el dia tal, tal, tal’… i va voler que firméssim. Vaig fer una fotografia a la fusta. Quan sigui vella, la recordaré. Aquell dia, que tot era bonic i vam fer una cabana. Aquestes coses, com més va més petites, són les que trobo més grans. M’exciten poques coses però, les que m’exciten, m’exciten molt.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]