Pàgina de quadern d’artista de Pep Carrió

La visió d’una dona mirant-se les mans, els palmells, d’esquerra a dreta, dibuixant-hi línies amb la mirada, una línia sota l’altra, no gaire separades, fent petites pauses a mitja línia de tant en tant, els llavis movent-se molt mínimament, com si remugués o xiuxiuegés un discurs que no es pot sentir. La visió, després, d’aquelles mans que passats uns minuts s’uneixen un moment, palmell contra palmell, per tot seguit tornar-se a obrir de bat a bat com abans, i els ulls de la dona que tornen a dibuixar-hi línies d’esquerra a dreta, ordenades, de dalt a baix, amb petites pauses a mitja línia de tant en tant i els llavis movent-se, etcètera. Aquesta visió quan un dia algú em demana: «Et puc fer una pregunta estranya? On viuries, en un món on només es pogués llegir, o en un món on només es pogués escriure?» I adonar-me que estava esperant aquesta pregunta per dir, reconec que amb una certa prepotència, que el segon món és impossible.

De sobte visc atrapada entre la visió de la dona que es llegeix les mans i la del segon món impossible. Imagino una sala immensa, una taula llarga, tot de gent asseguda omplint fulls i fulls de lletres sense saber què escriuen, i els veig sense ulls, les conques buides i fosques com monyons cap endins, atrapats en una falsa concentració infinita, encadenant grafies sense pauses, perquè si no saps què escrius, deus poder escriure sense fi, quan no hi ha discurs tampoc hi ha fre, que es parla més quan no se sap què es vol dir. En una sala contigua hi podria haver una taula igual de llarga però ocupada per tot de gent llegint sense poder prendre nota de res, confiant tan sols en la seva memòria lectora, si volen retenir res del que llegeixen. Perquè si no poden escriure, que potser poden subratllar? Compliquem-ho i posem que no. Aquests sí que tenen ulls, però me’ls imagino sense dits, les mans com uns punys tancats passant les pàgines amb dificultats, aquest cop els monyons es veuen, i el soroll que fan quan es barallen amb els fulls per passar pàgina és escruixidor.

Tinc la dona que es llegeix les mans, tinc la gent que omple fulls i fulls sense ulls, tinc els que llegeixen sense dits, tinc la pregunta estranya que esperava aquí davant dient-me «respon-me, va, sóc un laberint». Tots em miren mentre em perdo pensant on viuria, en quin dels dos mons terribles. Me’ls miro a tots, agafo aire i dic: en cap. El segon món és tan impossible com el primer. On viuries, en un món sense ulls o en un món sense mans?: seria la meva pregunta bumerang.

Un món de gent que només escriu, seria un lloc ple de fulls que ningú es miraria, no se sabria si aquells gargots són lletres o dibuixos, ningú hi entendria d’alfabets, i ja no parlem d’ortografia, gramàtica, estil, etcètera. Com sabríem que allò és escriure, que el que hi ha dibuixat són lletres? Els escrits fets en aquell món no serien escrits, serien fulls tacats, bruts de tinta o carbó, poca cosa més. Els escrivents, a més, com sabrien quan han de parar d’escriure, quan han de posar el punt final? Perquè, digueu-me, que potser puntuarien? Els signes tan sols serien taques, petites, allargades, rodones, però taques i res més, petits cops amb la punta del bolígraf per aturar un moment el gest, que descansi un moment el canell i para de comptar.

I un món de gent que només llegeix…, com pot ser un món de gent que només llegeix? I què llegeix, si es pot saber? Algú ha d’escriure perquè puguem llegir, i això no vol dir que es pugui escriure sense llegir, i no entrem ara en el dilema de què va ser abans, si l’ou o la gallina. Però d’on sortirien els escrits, en aquest món? Que els hauria deixat una civilització perduda, anterior? I aquesta gent, en tindria prou de desxifrar els gargots, no tindrien mai la temptació, el desig, l’interès, un cop deduït el missatge, d’escriure ells també?

I tot això si ens atenem a la definició més bàsica de l’escriure, a la més física, la de tacar papers, la de guixar grafies. Però escriure també es pot fer sense paper, sense bolígrafs, sense teclats, per escriure només et cal pensar. Llavors, la gent d’aquest món no pensaria? I si no pensés, de debò que llegiria, o només passaria la vista per una colla de petits dibuixos organitzats en línies? Llavors no seria llegir, que llegir no és només l’acte físic de mirar lletres impreses en un paper o en una pantalla, és desxifrar el missatge un cop el tens capturat dins del cap, i això torna a ser pensar. Tant si els monyons els tinguéssim endins, als ulls, o enfora, al punys, en ambdós mons hauríem de deixar de pensar, doncs?

Ets un laberint, pregunta estranya: no poden existir aquests dos mons que planteges, són impossibles l’un sense l’altre. Hi ha dos mons, en un es llegeix i s’escriu, i en l’altre no. I el segon món és impossible.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]