Ara fa deu anys, em van convidar a inaugurar un congrés internacional de periodisme a la Universitat Capodistriana i Nacional d’Atenes, la principal universitat grega. Hi vam parlar gent de diversos països, tots en anglès, i el rector, que ho va fer de cap a peus en grec. Quan li vaig demanar com era que no havia fet servir l’anglès, em va dir que tenia l’obligació de recordar-nos l’existència de la llengua grega i de la cultura que vehicula. I que en un acte com aquell no podia ser que no se sentís el dring de la llengua que al final era la mare de les cultures d’Europa. No vaig trobar cap argument per a replicar-li.

Ahir vam publicar a VilaWeb un reportatge de Bel Zaballa que va causar un impacte notable. Explica que l’ús del català ha caigut en picat a les universitats de tot el país, però molt especialment a les del Principat. I retrata això que passa tantes vegades quan un jove alça la mà dient que ell no l’entén i la classe automàticament canvia de llengua. Fins i tot si és un de sol i fins i tot si s’ha previst de fer la classe en català, informació que es publica obligatòriament abans de començar el curs i que, per tant, l’estudiant que alça el dit sap perfectament.

No parle per parlar. Jo mateix vaig deixar de fer classes a la Universitat Pompeu Fabra. No per l’actitud dels alumnes, sinó per la de la universitat. Fa vint anys d’això. Em vaig trobar que en el màster en què participava, la gran majoria dels alumnes parlaven català, però n’hi havia uns quants que no. Em vaig oferir a fer-los mitja hora de classe prèvia a banda, perquè poguessen entendre la classe completa en català. I així ho vam fer. Els alumnes s’hi avingueren i a mi em semblava una solució amb trellat. Com que eren europeus, em vaig oferir a fer la classe en anglès perquè el seu castellà era d’un nivell ínfim. Vaig fer mans i mànegues per resoldre el problema sense que se’n ressentissen els drets dels alumnes catalanoparlants. Però arran de la pressió constant de la universitat perquè no fes la classe en català vaig renunciar-hi. Perquè vaig descobrir que a la facultat, simplement, no volien que fes la classe en català. Deien que això els creava un problema. D’imatge, em van arribar a dir.

I aquesta és la qüestió i aquest és el debat. Contra allò que diuen alguns, el problema no és si hem de respectar uns suposats drets dels castellanoparlants o dels estrangers. Si jo me’n vaig a Finlàndia i m’apunte a un curs que m’han informat –en el moment de la matrícula– que es fa en finès, no em puc considerar discriminat si es fa en finès. Perquè això és fer les coses que s’han emparaulat, actuar de la manera que hom espera. Fa anys la Generalitat va aconseguir que tots els cursos indicassen en quina llengua es feien perquè ningú no s’enganyàs ni pogués adduir indefensió. Però continua passant igual: la mà d’un jove que s’alça i que fa canviar la llengua de la classe. Ningú no pregunta mai pels drets dels alumnes catalanoparlants ni ningú no ha establert mecanismes de defensa d’aquests drets.

El debat ha anat passant per alt tots aquests anys, entre excuses i silencis intencionats. Com si no en volguéssem parlar. Hi ha estatístiques oficials que indiquen la caiguda de l’ús acadèmic del català i tots sabem que són mentida: cau molt més que no diuen. Ni el govern ni, encara menys, les universitats no tenen gens d’interès a reconèixer això que passa. I la resta callem.

Ací gairebé ningú no fa allò que va fer amb mi aquell rector grec: realçar allò que ens fa únics. És paradoxal, però l’augment de l’independentisme ha anat acompanyat d’un desinterès com més va més generalitzat pel paper de la llengua, com si ja no tingués importància. Totes les independències tenen preu i em fa l’efecte que el preu de la nostra serà el català, si no rectifiquem.

Perquè la qüestió no és, solament, aclarir si hi ha d’haver una llengua oficial o dues, o tres o cap. La discussió no és sobre legalitat ni tan sols sobre ús. La qüestió realment important és si nosaltres com a país, i per tant cadascú de vosaltres com a ciutadans, pensa que la llengua té un valor o si ens sembla que és més aviat una nosa. I sobretot, si la resposta és la primera, la qüestió és saber si estem disposats a ser coherents o no.

 

[Bon Dia] –Avui les Corts Valencianes celebren la seua diada, i el 25 d’abril, amb un acte de denúncia del pressupost del govern espanyol. Serà un acte important en què els diputats valencians de les corts espanyoles s’uniran als diputats valencians per fer una denúncia conjunta del mal finançament a què som sotmesos els valencians. El PP s’ha despenjat de l’acte, en fuig, i Ciutadans ha organitzat un embolic de por amb la destitució del seu síndic que pretenia afegir-se a la protesta. Al País Valencià és ben evident que les coses es van aclarint i una prova més és el que diu el president Morera en aquesta entrevista que publiquem avui.

–La batllessa de Barcelona, Ada Colau, va prendre ahir una decisió que podria marcar el seu mandat. Desoint els altres grups de l’ajuntament, tret del PSC i la CUP, va decidir d’aturar les obres del túnel de les Glòries. A banda la inevitable polèmica política, els problemes que això causarà li poden complicar molt les coses. En primer lloc, perquè l’aturada de les obres reforça la imatge, una imatge creixent, que no sap governar una ciutat tan complexa com Barcelona. Però també perquè en algun moment haurà d’explicar com és que en dos anys l’ajuntament no ha sabut veure què passava. I haurà de combatre, si pot, la imatge que ara sobreactua per amagar la pròpia incompetència.

–Marine Le Pen va renunciar ahir a la presidència del Front National per mirar de presentar-se a la segona volta amb un suport polític més ample. Hi ha moviments en la dreta francesa, per això, que caldrà seguir amb molta atenció.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]