El català és una nosa?

«Contra allò que diuen alguns, el problema no és si hem de respectar uns suposats drets dels castellanoparlants o dels estrangers. Si jo me'n vaig a Finlàndia i m'apunte a un curs que m'han informat que es fa en finès, no em puc considerar discriminat si es fa en finès»

Vicent Partal
Vicent Partal
25.04.2017 - 10:13
Actualització: 25.04.2017 - 12:13
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ara fa deu anys, em van convidar a inaugurar un congrés internacional de periodisme a la Universitat Capodistriana i Nacional d’Atenes, la principal universitat grega. Hi vam parlar gent de diversos països, tots en anglès, i el rector, que ho va fer de cap a peus en grec. Quan li vaig demanar com era que no havia fet servir l’anglès, em va dir que tenia l’obligació de recordar-nos l’existència de la llengua grega i de la cultura que vehicula. I que en un acte com aquell no podia ser que no se sentís el dring de la llengua que al final era la mare de les cultures d’Europa. No vaig trobar cap argument per a replicar-li.

Ahir vam publicar a VilaWeb un reportatge de Bel Zaballa que va causar un impacte notable. Explica que l’ús del català ha caigut en picat a les universitats de tot el país, però molt especialment a les del Principat. I retrata això que passa tantes vegades quan un jove alça la mà dient que ell no l’entén i la classe automàticament canvia de llengua. Fins i tot si és un de sol i fins i tot si s’ha previst de fer la classe en català, informació que es publica obligatòriament abans de començar el curs i que, per tant, l’estudiant que alça el dit sap perfectament.

No parle per parlar. Jo mateix vaig deixar de fer classes a la Universitat Pompeu Fabra. No per l’actitud dels alumnes, sinó per la de la universitat. Fa vint anys d’això. Em vaig trobar que en el màster en què participava, la gran majoria dels alumnes parlaven català, però n’hi havia uns quants que no. Em vaig oferir a fer-los mitja hora de classe prèvia a banda, perquè poguessen entendre la classe completa en català. I així ho vam fer. Els alumnes s’hi avingueren i a mi em semblava una solució amb trellat. Com que eren europeus, em vaig oferir a fer la classe en anglès perquè el seu castellà era d’un nivell ínfim. Vaig fer mans i mànegues per resoldre el problema sense que se’n ressentissen els drets dels alumnes catalanoparlants. Però arran de la pressió constant de la universitat perquè no fes la classe en català vaig renunciar-hi. Perquè vaig descobrir que a la facultat, simplement, no volien que fes la classe en català. Deien que això els creava un problema. D’imatge, em van arribar a dir.

I aquesta és la qüestió i aquest és el debat. Contra allò que diuen alguns, el problema no és si hem de respectar uns suposats drets dels castellanoparlants o dels estrangers. Si jo me’n vaig a Finlàndia i m’apunte a un curs que m’han informat –en el moment de la matrícula– que es fa en finès, no em puc considerar discriminat si es fa en finès. Perquè això és fer les coses que s’han emparaulat, actuar de la manera que hom espera. Fa anys la Generalitat va aconseguir que tots els cursos indicassen en quina llengua es feien perquè ningú no s’enganyàs ni pogués adduir indefensió. Però continua passant igual: la mà d’un jove que s’alça i que fa canviar la llengua de la classe. Ningú no pregunta mai pels drets dels alumnes catalanoparlants ni ningú no ha establert mecanismes de defensa d’aquests drets.

El debat ha anat passant per alt tots aquests anys, entre excuses i silencis intencionats. Com si no en volguéssem parlar. Hi ha estatístiques oficials que indiquen la caiguda de l’ús acadèmic del català i tots sabem que són mentida: cau molt més que no diuen. Ni el govern ni, encara menys, les universitats no tenen gens d’interès a reconèixer això que passa. I la resta callem.

Ací gairebé ningú no fa allò que va fer amb mi aquell rector grec: realçar allò que ens fa únics. És paradoxal, però l’augment de l’independentisme ha anat acompanyat d’un desinterès com més va més generalitzat pel paper de la llengua, com si ja no tingués importància. Totes les independències tenen preu i em fa l’efecte que el preu de la nostra serà el català, si no rectifiquem.

Perquè la qüestió no és, solament, aclarir si hi ha d’haver una llengua oficial o dues, o tres o cap. La discussió no és sobre legalitat ni tan sols sobre ús. La qüestió realment important és si nosaltres com a país, i per tant cadascú de vosaltres com a ciutadans, pensa que la llengua té un valor o si ens sembla que és més aviat una nosa. I sobretot, si la resposta és la primera, la qüestió és saber si estem disposats a ser coherents o no.

 

[Bon Dia] –Avui les Corts Valencianes celebren la seua diada, i el 25 d’abril, amb un acte de denúncia del pressupost del govern espanyol. Serà un acte important en què els diputats valencians de les corts espanyoles s’uniran als diputats valencians per fer una denúncia conjunta del mal finançament a què som sotmesos els valencians. El PP s’ha despenjat de l’acte, en fuig, i Ciutadans ha organitzat un embolic de por amb la destitució del seu síndic que pretenia afegir-se a la protesta. Al País Valencià és ben evident que les coses es van aclarint i una prova més és el que diu el president Morera en aquesta entrevista que publiquem avui.

–La batllessa de Barcelona, Ada Colau, va prendre ahir una decisió que podria marcar el seu mandat. Desoint els altres grups de l’ajuntament, tret del PSC i la CUP, va decidir d’aturar les obres del túnel de les Glòries. A banda la inevitable polèmica política, els problemes que això causarà li poden complicar molt les coses. En primer lloc, perquè l’aturada de les obres reforça la imatge, una imatge creixent, que no sap governar una ciutat tan complexa com Barcelona. Però també perquè en algun moment haurà d’explicar com és que en dos anys l’ajuntament no ha sabut veure què passava. I haurà de combatre, si pot, la imatge que ara sobreactua per amagar la pròpia incompetència.

–Marine Le Pen va renunciar ahir a la presidència del Front National per mirar de presentar-se a la segona volta amb un suport polític més ample. Hi ha moviments en la dreta francesa, per això, que caldrà seguir amb molta atenció.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
24.04.2017  ·  23:04

És una senzilla qüestió d’educació. Si et matricules a un curs que s’ha de donar en una llengua, ja saps on t’has matriculat. Imaginem que en lloc de la llengua, et matricules a un curs de Química Inorgànica. I, quan comencen les explicacions, alces la mà i demanes si, per favor, tel poden fer de Literatura del Segle d’Or Castellà. Veritat que tothom se’n riuria? Doncs és el mateix., Si algú no en sap prou, que estudie, que li farà falta.

Josep Jallé
Josep Jallé
24.04.2017  ·  23:55

Benvolgut director, la paraula és coherència. Exactament. I aquesta no està lligada a cap campanya per l’ús de la llengua, ni a cap manifest en favor de …. Es tracta de la condició humana que cal que siga autèntica i no modelable en funció d’interessos sociològics més que discutibles. Ni la meva primera parella lingüística, siciliana, ni la darrera, serbi – croata (col·laboro amb el Consorci per a la Normalització Lingüística de Catalunya) entenen aquesta facilitat en canviar a l’idioma imposat per anys de colonització, d’assimilació, que te el habitant típic, i tòpic, de la nació quan la fisonomia no respon a una prefiguració que pensin que es del barri. Abans de que obrin la boca ja se’ls adrecen en castellà. O en els viatges a fora, quan no coneixen l’idioma del país, el català típic i tòpic s’adreça, alhora gesticulant molt, amb l’idioma de Castella. I l’exemple d’aquesta Universitat Pompeu Fabra en que, segons darreres dades, totes les classes es fan en castellà, és indignant, i àdhuc amb el nom de Pompeu Fabra, que no Cervantes. L’altre dada es el llibres que han causat sensació a diferents prohoms i prodones, en una estadística de dissabte a un diari del país és de que els de reconeguda progressia o militància socialista, en la seva majoria era un text en castellà, confirmant l’arquetip d’allò de que el passi a l’idioma dels intents de genocidi, el darrer clar el franquista, fa progre. Camí, doncs, de l’assimilació progressiva, si no som coherents i dignes de la terra, usos i costums, que ens ha donat acollida. Coherència o mort.

Ramon Perera
Ramon Perera
24.04.2017  ·  23:56

Aquest problema té un nom: autoodi. I està molt clar: el problema no sorgeix de la persona que diu que no entèn el català, sinó dels catalans que accepten sens més ni més que canviï la llengua de la classe o dels que simplement reneguen de la seva llengua. La meva experiència de molts anys confirma el dit punt de vista. Recupero dos exemples viscuts personalment. A la fàbrica on jo treballava hi havia molts emigrants d’Andalusia o fills d’emigrants d’Andalusia. Jo sempre mantenia el català parlant amb tothom.

Primer exemple. Un encarregat jove, nascut a Catalunya però fill d’emigrants, parlava sempre en castellà amb tothom, però quan no hi havia ningú més, amb mi parlava en català. Explico aquest fet per posar de relleu que lo que li faltava al meu company era algú que li donés confiança (ja que l’entorn no ajudava).

Segon exemple. Un dia un grup de companys arribats la majoria d’Almeria em van demanar que els fes classe de català, cosa que vaig acceptar. Al mateix temps van convidar a la classe a un enginyer de la fàbrica que era tan català de naixença com jo mateix. Aquest digué que no, que el català ja el sabia. Tanmateix, en els nou anys que vam treballar junts, aquest enginyer no em va adreçar mai cap escrit, ni particular ni de feina, en català.

No sé si el català té gaire futur, però sí que tinc clar que una condició necessària és la coherència dels que ho tenim clar, tal com diu l’editorial.

Martí Millanes
Martí Millanes
24.04.2017  ·  23:56

Quan siguem un país independent ens hem de treure de sobre aquest complexa o síndrome d’Estocolm que tenim amb el català.

Fins i tot sent una autonomia, això ho portem malament. I parlo amb coneixement de causa, perquè la meva filla va fer Erasmus a Bèlgica i va triar la universitat flamenca de Brussel·les, justament perquè allà feien les classes en anglès.

La sorpresa va ser que determinades assignatures eren exclusivament en llengua flamenca, i lògicament, ningú va demanar… que es fessin en francès o anglès.

Conclusió, es va tenir que espavilar amb el flamenc/neerlandès.

Òbviament, els flamencs a Bèlgica no tenen síndrome d’Estocolm amb el francès.

A veure si n’aprenem!

Teresa Labourdette
Teresa Labourdette
24.04.2017  ·  23:57

El català, una nosa? O som nosaltres uns masells? A veure quin dia ens traiem aquest complexe d’inferioritat. Per què hem de justificar l’ús de la nostra llengua? Potser ho fan a França o a Itàlia o a Gran Bretanya? Crec que hi ha molta feina a fer. I si a les universitats es practica aquesta política com voleu que al carrer sigui d’una altra manera? Fins i tot molts paletes de Girona parlen en castellà als seus treballadors africans quan molts d’ells entenen perfectament el català. Alguna cosa s’ha de fer. Fa 49 anys quan vaig venir a Catalunya no sabia que també es parlava el català i el vaig aprendre de mica en mica i ara és la meva llengua i no vull que es perdi. Compteu amb mi.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
24.04.2017  ·  23:58

Que la llengua nacional de Catalunya baixa arreu de la nostra nació és
cosa sabuda i que aquest fet es dóna entre d’altres llocs a la
universitat és més que sabut. Graus, postgraus i màsters es van fent
cada vegada més en castellà o fins i tot en anglès, tant a la
universitat pública com la privada. El curiós del cas és que no és que
no hi hagi professorat preparat per fer la classes en català sinó que
quan hi ha qualsevol incidència pel que fa a la llengua quasi sempre
ha de cedir el català en favor del castellà amb la voluntat expressa
dels gairebé tots el rectorats en aquest sentit. Algú em podria
explicar per què passa això? Com pot ser que a Catalunya, per exemple,
els alumnes catalanoparlants no tinguin garantit per llei el seu dret
legítim a rebre les classes en la pròpia llengua. La majoria de la
culpa doncs és per la política dels rectorats però també és culpa del
govern de la Generalitat que hauria de vetllar perquè allà on diu que
una classe es fa en català, es faci, lògicament, en català. I si hi ha
un alumne d’Erasmus que diu que no l’entén, doncs se’l convida a
canviar de curs per tal que pugui rebre les classes en aquesta
llengua, fent–li veure que s’ha equivocat de curs, però mai renunciar
a la pròpia llengua. A banda dels culpables anteriors també cal dir
que hi ha força professorat que sense se ser unionista, no dóna
importància a la llengua i si hi ha la més mínima queixa, ja fa el
canvi, obligant a la majoria de la classe catalanoparlant a perdre el
seu dret, amb la qual cosa sembla que quan es tracta del dret de rebre
les classes en català a la majoria de les universitat catalanes, no
existeix. Què espera el govern de la Generalitat per actuar d’ofici i
atendre les queixes de l’alumnat catalanoparlant?

Un altre tema és els dels professors que han fet sempre la classe en
castellà perquè diuen que ningú els hi ha dit que ho havien de fer en
català. Amb l’excusa de l’autonomia universitària, s’ha estat
conculcant els drets a la majoria de l’alumnat catalanoparlant i ningú
amb poder per fer-ho ha mogut un dit. Quan s’obligarà per llei al
professorat universitari que treballa aquí a fer les classes en català
com ja passa a primària i a mitges, a secundària?

Josep Blesa
Josep Blesa
24.04.2017  ·  23:59

Un idioma és una entalpia. Una energia en transferència dintre un sistema.
L’entalpia es defineix per la següent equació: H = U + P V { H=U+PV\,} {\displaystyle H=U+PV\,}

on (totes les unitats en Sistema Internacional)

H és l’entalpia (en joules)
U és l’energia interna (en joules)
P és la pressió del sistema (en pascals)
V és el volum (en metres cúbics)

Joan Ortí
Joan Ortí
24.04.2017  ·  23:59

Hem viscut massa temps amb el jou al coll per dret de conquesta i redreçar el país, refer la identitat plena i total podrà començar a ser una realitat, quant portem deu anys com independents, amb la situació actual no ens queda altre remei que lluitar cada un de nosaltres en el seu front, cada dia, cada hora i cada minut. La llengua es la columna principal del nostre edifici. Sense la llengua no hi ha futur.

Enric Espelt
Enric Espelt
25.04.2017  ·  00:00

Gràcies per denunciar aquest menyspreu envers el català, precisament a la Universitat Pompeu Fabra!
Hi trobo a faltar el nom d’aquests mesells, professors, degans, rectors que ho consenten o ho promouen!

Carles Balbastre
Carles Balbastre
25.04.2017  ·  00:01

El català no té ningú més que el defensi que els catalans. Som un poble diferent d’altres pobles en gran mesura perquè tenim una llengua, i per tant una manera de veure el món, diferent. Si no defensem la nostra especificitat, a més d’obrir-nos a altres llengües i cultures, potser no som un poble diferent dels altres i, per tant, potser no hauriem de fer la feinada que estem fent per ser un estat que doni expressió política a aquest poble. Però si volem defensar la especificitat de Catalunya el lloc per fer-ho és… Catalunya. A tot arreu de Catalunya.

Octavi Monsonís
Octavi Monsonís
25.04.2017  ·  00:02

I què passaria si la resta d’alumnat deixara l’aula en el moment que el professor diguera la primera paraula en castellà?
I si immediatament l’alumnat fes un escrit dirigit al rector exigint els seus drets lingüístics?
I si cada dia de classe repetiren l’acció d’anar-se’n?
I si a la tercera vegada anaren tots en bloc a desmatricular-se?
I si, a més, denunciaven la universitat per incompliment dels acords establerts en la matrícula?
I si exigiren que el professor en qüestió el tragueren del màster perquè no compleix el que té contractat?
I si el professor indiqués a l’alumne on pot rebre el curs en mandinga?
I si es denunciara cada cas a la plataforma per la llengua?
I si els alumnes inunden les redaccions dels diaris del que ocorre?
I si s’empren les xarxes per donar a conéixer cada cas?
I si els sindicats d’estudiants i els seus claustrals ho indiquen a les Juntes de cada facultat i exigeixen solució immediata?
I si es fan les concentacions, xiulades, assegudes, manifestacions, i tot acte de protesta que se’ls acudesca, davant de la facultat o rectorat corresponents?

La solució és exactament on era, ni en mans de l’administració, ni en mans de la facultat, sinó en mans de l’alumnat. A què esperen per canviar l’assumpte?

Albert Miret
Albert Miret
25.04.2017  ·  08:41

L’any 1994 vaig tenir l’honor d’organitzar el Congrés Nacional d’Arquitectura i Enginyeria Hospitalàries. Donat que sempre es feien els congressos a la ciutat del que ho organitzava, jo el vaig fer a Sabadell. Durant la organització del Congrés, se’m feia constantment la pregunta de si es faria en català o en castellà. Jo els deia que no es preocupés ningú, que hi havien ponents anglesos, francesos, castellans i catalans, i hi hauria traducció en tots els idiomes dels congressistes que es matriculessin. Tots els dies hi va haver traductors simultanis, i haig de dir que la partida econòmica pels traductors simultanis va ser molt poc important dins del pressupost general. No hi va haver ni una sola queixa en tot el congrés. Em pregunto si al preu que es paga per les matricules universitàries, seria molt demanar que les classes es fessin amb traducció simultània? No passaria el problema que explica en Vicent a l’article, i es donaria feina a molts traductors. A més, que un professor conegui un idioma, no comporta que sigui igual una classe en el seu idioma matern, que en un altre. Segur que ni la qualitat ni la sensibilitat seran les mateixes. Havent-hi tecnologia de sobres, perquè no utilitzar-la?

Pep Agulló
Pep Agulló
25.04.2017  ·  09:24

1. Si és clar que el curs serà en català… l’estudiant que demana canviar d’idioma està actuant (conscient o no) amb l’avantatge que li dóna l’idioma dominant sobre el català. Al revés no passaria. L’autoodi ho fa normal. 2. una important quantitat de catalanoparlants es giren al castellà a la mínima, a la universitat també passa, no veuen cap problema que el català desaparegui de la vida cotidiana. 3. Quasi tots els professors es regeixen per transitar pel mínim esforç. Resistir a favor del català requereix gastar energies i potser entrar en conflicte. 4. No hi ha ampara ferma de la insitució universitària.

La tecnologia (traduccions simultànies) no pot tapar el problema social del català. També podríem dir que no cal estudiar idiomes perquè la tecnologia acabarà per solucionar el problema. No. Completament d’acord amb Vicent.

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
25.04.2017  ·  11:15

I els centres de secundària tant públics com concertats també hi ha docents, que fa anys que viuen a Catalunya, però que són castellanoparlants d’origen i que fan les seves classes en castellà i no precisament les de llengua castellana.

Orestes Mas
Orestes Mas
25.04.2017  ·  11:58

La meva experiència de 25 anys de professor a la UPC:

Sempre he fet les classes en català, i procuro generar tot el material docent en aquesta llengua. Molta gent va patir molt per tal que jo pugui obrar així algun dia i, per tant, a banda d’una cosa natural és també un deure moral.

Ara bé, hi ha molts professors, que tenen àdhuc el català com a llengua materna, que han fet sempre, i segueixen fent encara, les classes en castellà. No crec que sigui un problema de militància unionista, sinó que respon sovint a inseguretats pròpies, sobretot al fet que addueixen com a excusa que no van ser escolaritzats en aquesta llengua i, per tant, s’avergonyeixen de mostrar en públic les errades que cometen.

(Aquí caldria dir que té nassos que un professor universitari no sigui capaç, al cap dels anys, d’haver-se reciclat prou per minimitzar aquestes mancances).

Malauradament, en el futur això pot seguir igual o anar a pitjor, atès que els estudiants actuals, que seran els professors del futur, malgrat que han estat escolaritzats en català tenen unes greus mancances, no ja en l’ortografia, sinó en la redacció i comprensió lectora (cal dir que això no és exclusiu del català, sinó que també es dóna en castellà).

Per tant, és un problema que cal atacar des de la base, desenvolupant en els xiquets un plaer per la lectura, ensenyant a redactar bé, etc. Amb això no sé si la resta arribarà sola, però el que intueixo és que sense això, no hi ha res a fer: sempre se sentiran més segurs en castellà.

Núria Pardell
Núria Pardell
25.04.2017  ·  12:39

Es cert i ja fa uns quants anys que passa. Quan jo anava a la UB, moltes classes es canviaven del català al castellà per petició d’un sol alumne d’erasmus. I recordo el cas d’un professor becari que es va negar a canviar d’idioma i es va oferir a ajudar l’alumne amb un sistema de tutories (similar al que descriu el Vicent). L’alumne erasmus hi va estar d’acord, però altres companys no van parar d’insistir, involucrant-hi fins i tot la cap d’estudis crec, i al final el professor es va veure obligat a fer la classe en castellà.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
25.04.2017  ·  13:58

Absolutament cert. Els és una nosa. Amb segles de submissió la majoria tenen recargolada la ment i no volen quedar com provincians. Ens ho han embotit al cap.
Cal una pressió massiva per poder-ho canviar, és dir, amb un editorial de una persona no n’hi ha prou. Tots en som responsables.
Pel mateix motiu molts alumnes estrangers de català m’han dit que “Com que tothom canvia de llengua al parlar amb mi mai aprendré català”.
Vaig conèixer fa deu anys un professor de lletres ITALIÀ de la universitat de Barcelona que intentava fer les classes en català i li posaven totes les pegues del món tant els alumnes com l’autoritat acadèmica.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
25.04.2017  ·  14:27

Ho he de dir:
El meu gendre, alemany de Konstanz, només sent el català de una petita part de la meva família. Les botigues li parlen en castellà i molts familiars meus en anglès.
El nostre grau de submissió és esborronador.
Perdoneu que avui intervingui dues vegades.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
25.04.2017  ·  14:37

ACLARACIÓ AL COMENTARI DE MATINADA.

L’entalpia es defineix per la següent equació: H = U + P V
on (totes les unitats en Sistema Internacional)

H és l’entalpia (en joules)
U és l’energia interna (en joules)
P és la pressió del sistema (en pascals)
V és el volum (en metres cúbics)

Possiblement desat caure de manera tan matemàtica no s’haja entès el que hom volia expressar.
H és l’energia en un moment donat del cicle de la vida d’un sistema. En general per a la termodinàmica, però caldria que traslladàrem al nostre sistema sociolingüístic.
La U és tota la història d’ús de l’idioma des dels orígens fins l’actualitat, d’on es nodreix en temps real. La història és l’energia interna del propi sistema, una coartada que volem que ens legitimitze de cara a justificar certes actuacions de cada “present”, però la realitat és que cada sistema està en contacte amb d’altres sistemes amb els què interactua. Quan el nostre s’expandeix augmenta el volum, però les molècules (els usuaris de tal idioma) interiors minven en pressió interna, quan es redueix el volum les molècules interiors fressen més unes contra les altres. Amb els fenòmens immigratoris el nombre de molècules han augmentat i per a tindre espai fan que el volum s’expandisca, a base de combinar-se unes molècules amb les altres fent compostos que absorbeixen energia interna i, de pas, minven l’energia de xoc entre molècules.
I això comporta pèrdua de la puresa de les molècules. Ço és, la “puresa” de l’idioma que tants lingüistes blasmen. Però que és el preu a pagar per créixer. Només cal observar l’actuació del decret del plurilingüisme del Conseller Marzà, que ha introduït molta pressió legislativa i operacional sobre les molècules que existents que obliga a escampar el volum on ens volien confinats. Açò que vivim a hores d’ara només és una crisi de creixement, un procés de d’expansió i consolidació d’un espai més enllà d’on sempre havíem quedat reduïts i que s’expansiona pels bits d’internet que s’infiltren per tots els racons dels altres sitemes.

ÉS A DIR H ESTÀ AUGMENTAT GRÀCIES A QUE CADA VEGADA L’USEM MÉS, TOT AUGMENTANT U CADA VEGADA, I CONSEGÜENTMENT EL VOLUM ÉS MAJOR I INVADEIX D’ALTRES SISTEMES MINVANT ELS XOCS ENTRE ELS USUARIS INTERNS, PERÒ QUE CAL AUGMENTAR LA PRESSIÓ.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
25.04.2017  ·  16:25

Comparteixo l’editorial, en el sentit de la responsabilitat individual i col.lectiva en la defensa de la llengua mitjançant el seu ús i, sobretot, la qualitat d’aquest ús.
No és cert que les llengües són merament instrumentals.Això el jovent s’ho creu a ulls clucs mentre que un italià i una catalana parlen en anglès. Ridícul a parir.
Qualsevol cursa de muntanya als pobles del Berguedà o el Ripollès porta el nom en anglès. Patètic. A Olot celebren l’Olot Retail quan el nostre país ha popularitzat “a l’engròs i al detall” en les llengües més llunyanes. Provincià.
I és cert que entre les vindicacions més clamoroses justificant la necessitat de ser independents d’un estat ominós i colonial, cada vegada menys es mencionen la llengua i la cultura. Es donen per descomptades, sí, però no ho han de ser. Són la clau de volta, justament.

ESTEVE TORRUELLA
ESTEVE TORRUELLA
25.04.2017  ·  16:45

Som un poble poruc.
Som incapaços de defensar i protegir la nostra llengua.
Molts s’avergonyeixen de parlar català.
Estem perdent un gran tresor i ni els mateixos rectors de universitats i Govern són incapaços de fer quelcom per la nostra llengua.

Que trist, molt trist!!!!

Pep Agulló
Pep Agulló
25.04.2017  ·  18:26

Sobre el comentari d’en Josep Blesa. L’exemplificació explicativa d’un problema no pot ser més complex que el mateix problema. Altrament si toquem el tema de la termodinàmica , de les estructures del no-equilibri (dissipatives), ens poden sortir turbulències i “atractors” que ens esguerrin el paral·lelisme amb el tema sociolingüísta.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
25.04.2017  ·  19:50

Voldria fer una segona breu intervenció.
Crec que a part dels culpables que parlava en el meu comentaria anterior, cal afegir-hi l’alumnat. Si senten que es perjudica el seu dret a rebre l’ensenyament en català per què no es mobilitzen com cal? Què fan els sindicats d’estudiants, a banda de dir-ho tot en femení, per salvar la nostra llengua, masculina i femenina? Quantes queixes s’han presentat als rectorats denunciant aquesta mancança? Quants alumnes catalano-parlants han fet sentir la seva veu a les classes que apareixen els “por favor” tot reivindicant al seu dret a de rebre les classes en català?
No n’hi ha prou en lamentar-se, sinó que cal actuar el més aviat millor.

Maria Teresa Casals
Maria Teresa Casals
25.04.2017  ·  22:14

Teresa Casals

Celebro que el senyor Partal manifesti en el seu article la preocupació per la disminució de la presència del català a les universitats catalanes. Durant uns quants anys vaig tenir la responsablitat de coordinar les accions dels Serveis Lingüístics universitaris a la Conselleria d’Universitats. Puc donar fe de la disponibilitat dels Serveis Lingüístics per facilitar la docència en català. Disposem de classes i materials de gran qualitat perquè tant el professorat com l’alumnat pugui aprendre la llengua catalana o afiançar-ne els seus coneixements. La desídia deles responsables de les universitats o les seves polítiques de captació de professorat o d’alumnat han derivat en la situació actual. I és especialement greu perquè la universitat forma, també, els futurs professionals. Com podran exercir les seves professions en la llengua del país si no la dominen?. Cal una actuació urgent. La llengua de la docència, a Catalunya ha de ser, majoritàriament en català . I l’alumnat universitari ha de dominar, com a mínim tres llengües, la primera la del país.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
25.04.2017  ·  23:26

Benvolgut Pep Agulló:

Des de la sociolingüística ja fa una pila d’anys que el co-creador global de tal ciència en Lluís-Vicent Aracil, nascut a la ciutat de València, en els seus treballs recollits en sengles llibres “Papers de Sociolingüística” i “Dir la realitat” va concloure que el sistema del nostre idioma era inestable i en procés de substitució. Feia el paral·lelisme d’una pilota situada sobre la carena d’una teulada, i que la pilata cauria avall per un aiguavés o per un altre.

Hi criticava el concepte de bilingüisme, explicant que el sistema era dins d’un caos que és la “realitat” i que eixa “història” de l’ús hi havia estat estrafeta a propòsit pels “patriarques” de la Renaixença, amb el propòsit d’autoproclamar-s’hi els salvadors de l’idioma, mentrimentres, la gent d’aquesta societat anava fent ús normal de l’idioma sense importar-los un bri allò que feien, tret de les oficials. Que són les que amagaven aquells “salva-llengües” que pertanyien al què anomenava n’Aracil “EL RACIONALISME OLIGÀRQUIC”.

Agulló, jo no “exemplifique” sinó que “modelitze” el sistema sociolingüístic a un sistema d’energia termodinàmic. Perquè la realitat ens diu que, clar que hi ha, com tu dius, dissipassions (sic, dissipacions), desequilibrits i avanços reals sota la pressió que injectem conscientment o no, els habitant d’aquest país de Països:

“estructures del no-equilibri (dissipatives), ens poden sortir turbulències i “atractors” que ens esguerrin el paral·lelisme amb el tema sociolingüísta” doncs

“Un atractor és el conjunt cap al qual el sistema evoluciona després d’un temps prou llarg. Perquè el conjunt sigui un atractor, les trajectòries que li siguin prou properes han de romandre pròximes encara que siguin lleugerament pertorbades. Geomètricament, un atractor pot ser un punt, una corba, una varietat o fins i tot un conjunt complicat d’estructura fractal conegut com a atractor estrany. La descripció d’atractors de sistemes dinàmics caòtics ha estat un dels grans èxits de la teoria del caos.

La trajectòria del sistema dinàmic en l’atractor no ha de satisfer cap propietat especial, excepte la de romandre en l’atractor; pot ser periòdica, caòtica o de qualsevol altre tipus.”

I això, el sistema termodinàmic de l’idioma és més senzill d’explicar d’aquesta manera que des de la multiplicitat de casos que només condueixen a un iteraratiu explicar el cas a cas de cadascun i les múltiples situacions en què ens trobem diàriament els usuaris de l’idioma i els practicadors (practioners) intermitents d’aquesta cultura.

Comptat i debatut, al remat, una crisi de creixement.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
26.04.2017  ·  01:15

Ensenyo en una universitat del Canadà. Cada any, força alumnes van a estudiar a les universitats de Barcelona. Alguns ja saben una mica de català, d’altres el volen aprendre. Molts tornen decebuts perquè la gent (botigues, d’altres estudiants, etc), a Catalunya, es nega a parlar-los en català. Els que en saben una mica, no comprenen perquè a les universitats diversos professors fan la classe en castellà. Fa anys, un estudiant canadenc m’explicava que en una classe a la UAB la professora va dir que la farien en castellà perquè hi havia un estudiant estranger (el canadenc) i ell va dir que sabia català però no castellà; la majoria d’alumnes va aplaudir i la professora, amb cara de pomes agres, va haver de fer la classe en català. Els estudiants canadecs que no saben català i van a estudiar a Catalunya, esperen aprendre’l, però generalment no se’n surten gaire —tothom els parla en castellà—. Em comenten que no ho ententenen. Francament, els catalans semblem idiotes.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
26.04.2017  ·  09:18

(en resposta a Shaudin Melgar)

No és pas que els catalans semblem idiotes, és que ho som.

Orestes Mas
Orestes Mas
26.04.2017  ·  12:29

En resposta a Shaudin Melgar i Jordi Buïl:

No crec que els catalans siguem idiotes. La situació actual és fruit de l’autoodi inoculat per les diverses vicissituds històriques que hem patit (imposicions lingüístiques, repressió, etcètera).
Afortunadament, ja sia perquè la nostra llengua ha gaudit de creadors d’una talla enorme que ens han ‘salvat els mots’ especialment en els moments més difícils, ja sia per la relativa incompetència de l’estat espanyol en aquest aspecte (només cal comparar-ho amb la destrossa que ha fet l’estat francès amb l’occità), som on som i no tot està perdut.

Ara bé, no és autoflagel·lant-nos que redreçarem la situació, sinó analitzant científicament les causes del problema i aplicant polítiques decidides, valentes, que ajudin a revertir la situació malgrat la incomoditat que puguin causar a alguns.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
27.04.2017  ·  06:32

En resposta a Orestes Mas:
Cert que autoflageŀlant-nos no redreçarem la situació —i no era aquesta la meva intenció—, però sí que cal ser-ne ben conscients. Fa anys que sento anècdodetes d’estudiants canadencs que han hagut de defensar el català a Catalunya. Fa vergonya. Jo mateixa, quan vaig a Catalunya, he de lluitar a tota hora perquè m’atenguin en català —resulta esgotador i, evidentment, alguna cosa no rutlla—. I he d’afegir que la intromissió a les universitats canadenques per part de l’ambaixada espanyola, que promociona la seva llengua comprant a qui calgui o el que calgui i que intenta ofegar les classes de llengua o de cultura catalanes, no ajuda a la situació del català de cara als alumnes. Només falta que quan aquests estudians van a Catalunya els sembli que el castellà sigui l’única llengua que compta. Realment espero que la República de Catalunya tingui com a llengua oficial només el català, altrament, adéu a la nostra llengua.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
01.05.2017  ·  18:00

(per a l’Orestes Mas)

Evidentment, no vull pas dir que els catalans siguem realment idiotes, perquè si ho fóssim no estaríem pas fent la revolució política de la independència.
Però sí que goso de dir que som, si no ben bé idiotes, sí que molt inconscients de les conseqüències que els nostres actes personals de llengua poden tenir col.lectivament en la conformació del país de demà.
Vull dir que, si continuem no donant importància diàriament a la pròpia llengua en les nostres relacions de treball i personals –passant-nos al castellà encara que l’altre l’entengui–, quan tinguem la independència la castellanització del país serà un procés imparable.
Llavors, en no gaires anys, en compartir amb el regne d’Espanya una mateixa llengua, des d’allà i des de dins ens continuaran colonitzant, ara de mentalitat, fins que arribarà dia que, sentint-nos iguals a ells, tornarem a unir-nos-hi políticament.
I llavors sí que la nació catalana serà ben morta i enterrada.
I, de nosaltres, en faran el que voldran.
¿De què haurà servit la independència? No haurà servit de res.
És per això que dic que, si no ben bé idiotes, som uns inconscients.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €