En el decurs de la nit de Santa Llúcia en què es va fer públic el nom del guanyador del premi Sant Jordi, entre molts més guardons, una remor es va escampar per la sala: el guanyador s’havia atrevit a novel·lar els camps de refugiats sirians. No és ben bé així: David Cirici parla en El setè àngel (Proa) la possibilitat que un menor caigui a la mar, sigui rescatat per una embarcació plena d’immigrants il·legals i emprengui un periple per poder retrobar-se amb els seus progenitors. Sigui com sigui, la polèmica i el llibre ja són al carrer. En parlem amb l’autor.

Cada novel·la que feu sembla un gol per l’escaire i cada vegada millor…
—Però com aquest premi no n’hi ha cap. El Sant Jordi ha servit de reconeixement, per a saber que la cosa va bé. Els altres premis hi han ajudat, però la feina de l’escriptor és molt dura: treballes sol, la crítica és feble i les vendes no són espectaculars. I això crea una gran inseguretat. El reconeixement conforta i anima en un país sense crítica ni mitjans que parlin massivament de literatura, perquè almenys jo tinc molts dubtes quasi sempre.

Quan vau guanyar el premi una llibretera independent del país –Isabel Sucunza– va dir que li semblava repugnant que algú empràs el tema dels refugiats per fer-ne ficció i guanyar el Sant Jordi…
—Doncs li he de dir que el llibre no tracta sobre això que pensa, sinó que la crisi dels refugiats és només el rerefons. I escriure sobre això  és tan legítim com escriure sobre tantes altres coses del món contemporani. Si vol negar les evidències el problema és seu, però els refugiats són un problema nostre, de tots. I per sort hi ha moltes altres llibreries on la gent podrà comprar aquest llibre.

En realitat és una novel·la sobre l’amor paterno-filial…
—I sobre la fragilitat de la vida en el model occidental. Tots els problemes els externalitzem quan resulta que el problema dels emigrants és nostre, el vam provocar i l’arrosseguem.

Teniu una llarga trajectòria com a autor de llibres per a infants i joves, una trajectòria que heu aplicat en la creació del personatge d’en Marc, el nen perdut…
—Sí, quan pensava com escriure el llibre vaig tenir molt clar que aquestes parts havien de semblar un llibre de nens, infantil. Les dues últimes novel·les infantils, Molsa  i El vol de l’oreneta, ja tractaven del tema de la pèrdua. En la primera, un gos perd els amos i els busca a tota la novel·la; en la segona un noi busca la seva amiga a l’Àfrica, i s’hi fa present el tema del retrobament i de les diferències. Potser ja preparava aquest llibre, on la pèrdua es un dels temes centrals i el dels refugiats el teló de fons de la història.

En Marc cau a mar navegant a bord del Súnion… Homenatge implícit?
—La novel·la és també un homenatge a Grècia, per la qual el protagonista té una devoció, com jo. Em sembla entranyable. I, és clar, hi ha el poema de Riba i un homenatge al meu pare, que em va posar en el bon camí respecte dels clàssics. I per acabar-ho d’adobar, els meus fills hi estudien.

L’estructura també té molt a veure amb la literatura clàssica grega: el viatge de l’heroi, l’èpica, la tragèdia… una mica tot plegat.
—Hi és una mica. Sempre he dit que la millor novel·la encara és L’Odissea i el món grec representa aquest model occidental farcit de problemes, però que mostra la continuïtat cultural.

Navegau?
—No. Però tinc un gran respecte pels famosos llibres amb experiència nàutica. Era un tema molt delicat i m’he hagut de documentar força per als capítols inicials.

Què en resta del David Cirici publicista, en aquesta obra?
—No gaire cosa. La campanya de maquillatge apareix com la faria jo, però poca cosa més, tot i que em feia il·lusió que hi sortís un publicitari.

Potser per aquests estereotips de la moda, en Marc, el nen perdut, és ros. Com és que no crida l’atenció en els camps de refugiats?
—És que al pobre nen ningú no li pregunta res. I quan l’Ahmad, l’adult sirià que el rescata, fa els tràmits, ell no hi és mai. Ara les coses han canviat molt als camps, però el 2015, que és l’any en què se situa la novel·la, era can pixa. A més a més és versemblant, hi ha força kurds i afganesos rossos, tot i que els rostres serien diferents.

Vau anar a visitar els camps per fer el llibre?
—Sí, coneixia les illes i especialment Samos, però a mitjan redacció vaig decidir que si més no havia de veure Idomeni. Vaig anar-hi la Setmana Santa del 2016 i m’hi acompanyà el meu fill. Vaig fer algun reportatge per a l’Ara i coses mínimes, com escoltar la gent.

I va arribar un moment que vau decidir empaitar el Sant Jordi…
—Sí. Ho reconec, la meva obsessió pels premis és constant i escric sempre pensant a guanyar.

A la vostra obra també hi ha quatre personatges femenins que semblen quatre arquetips: la Sara, mare d’en Marc; la Sophie, actual parella de l’Ernest; la Maria Figueiredo, periodista; i la Ikran, una refugiada siriana amb dos nens…
—Sí, són quatre personatges afectats per pèrdues importants, especialment en el cas de la siriana, que és la més silenciosa de totes quatre i sotmesa a la pèrdua més important. La periodista em servia per a oferir les dades fredes. Les bones novel·les s’alimenten de manejar bé la documentació, però quan es nota pots fer malbé un bon relat. Jo necessitava que la gent recordés les dades mínimament i per això hi incloc els seus reportatges. Ara el tràfic de cap a Grècia s’ha acabat amb el tancament de les fronteres. És molt més limitat, però llavors no.

Què n’esperau, d’aquesta novel·la?
—Sé que la gent ho entendrà, però espero que també ho entenguin els crítics o aquesta llibretera que esmentaves, que és que aquest llibre pretén parlar del dolor i situar-lo al mig d’un marc concret. No és una novel·la sobre els refugiats, sinó que situa l’element al cor del que ens passa a nosaltres. La solució d’aquest conflicte ha de ser nostra, però repeteixo: vull que s’entengui que no és una novel·la sobre aquest tema sinó una novel·la sobre el dolor. L’altra cosa que m’agradaria és que funcionés. La literatura travessa un moment molt difícil, amb una situació molt lletja en què la gent només vol llegir els llibres del moment, que solen ser literatura anglosaxona de sèrie B. I això és molt preocupant.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]