Els resultats són clars i diàfans: el Brexit, la sortida de la Gran Bretanya de la UE ha guanyat. En certa manera sembla impossible encara tot i que és tan real que Cameron ja ha presentat la dimissió oficialment i tot. En tot cas, aquest és el principi del final per la UE que hem conegut fins avui. Europa no tornarà a ser la mateixa (i la Gran Bretanya tampoc). El què és probablement l’Estat més avançat democràticament i més liberal de la Unió ha decidit deixar el projecte europeu. L’arrogància d’una construcció europea des de les elits s’ha pagat car, igual com la pràctica dels partits de govern de culpar Europa dels seus errors per amagar-los. A l’hora de la veritat, la por i les amenaces no ha estat suficient per convèncer els britànics, potser perquè calculen (crec que encertadament) que la potència global de Londres i el teixit financer i industrial del país són prou forts per resistir el Brexit.

Precedent de la desintegració europea?

Avui la Gran Bretanya (o hem de dir Anglaterra?) ha obert la caixa de pandora. La sortida de la UE ha deixat de ser tabú i és molt probable que els britànics no siguin els darrers en votar sobre la seva pertinença a la Unió. Suècia, Dinamarca, Polònia, Hongria i fins i tot Holanda són probables candidats a tenir un referèndum com el britànic per a sortir d’Europa. (Mentre escric, Dinamarca, el segon partit més votat del país ja ha reclamat un referèndum com el britànic).

En el cas de Suècia, Dinamarca i Holanda, la marxa dels britànics representa la sortida de l’Estat que feia de portaveu dels defensors d’una Europa de tall més hanseàtic, més comercial i menys política. Sense Londres els incentius seran grans per sortir en una UE en què els Estats que no volen més integració se sentiran de facto cada cop més minoritzats.

A tall d’exemple: a Suècia, en una enquesta de l’abril, els ciutadans d’entrada preferien quedar-se a la UE per una diferència de 44 a 32 %, però preguntats sobre si voldrien quedar-se en una Europa sense els britànics el resultat era de 36-32%. En les darreres hores Kazckinsky, el líder a l’ombra del govern polonès, ja ha reclamat un nou Tractat per a retornar poders als Estats. Tot plegat molt clarificador del què podem veure els propers mesos.

Un Brexit dur o suau?

Aquest serà un dels grans debats de les properes setmanes. Cal castigar el Regne Unit pel “crim” de votar marxar de la UE, o és preferible donar un tracte de cavallers als britànics que democràticament han decidit sortir de la UE?

El debat ja ha començat, i fins i tot Margallo admet que Londres haurà de tenir un acord per reduir els aranzels en un 99%. En aquest sentit no hi pot haver incertesa, doncs no interessa a cap de les dues parts. En altres Estats de la UE el missatge comença a ser el mateix, la real politik s’imposa sense dubtar-ho ni un moment. Les amenaces eternes cauen com un castell de cartes davant els fluxos comercials bilionaris entre la UE i la Gran Bretanya.

Facilitar les coses al Brexit, pot ésser vist per alguns com un error que donarà ales a noves sortides en els propers anys, i en part és cert que se’n rebaixaran els costos. Amb tot, una reacció agressiva de la Unió contra els britànics seria contraproduent. El més intel·ligent per part de Brussel·les seria deixar alimentar encara més la dialèctica democràcia vs UE i acceptar el resultat de la millor manera possible. En cas contrari, les conseqüències podrien ser catastròfiques, alimentant (amb raó) l’euroescepticisme a tota la UE.

A més, malgrat la virulència de part de la campanya pro-Brexit, cal intentar evitar donar la imatge de venjança. El resultat del referèndum mostra una divergència entre el vot jove pro-UE i el vot de la gent gran pro-Brexit, que pot insinuar que els europeistes britànics eventualment poden intentar tornar a la UE si aquesta es reforma i hi hagi un relleu generacional. Potser no passa en dècades (o mai!), però no es poden trencar els ponts amb uns ciutadans europeus que simplement han fet servir les urnes per aconseguir un objectiu legítim. Si hi ha un shock econòmic a la Gran Bretanya, la UE no en pot ser responsable.

La UE: acceptar la realitat i obrir horitzons

Part de l’europeisme oficial volia que en cas de Brexit la UE fes un gran salt endavant en la integració de forma quasi automàtica. Evidentment, això és avui més que mai una quimera. La UE no pot fer un salt endavant en la integració política sense repensar-se en el seu funcionament més bàsic pel simple motiu que qualsevol reforma que no sigui prou en profunditat serà rebutjada sense paliatius pels ciutadans.

La resposta no es pot trobar en una Europa federal com a projecte a curt termini tal i com alguns euro-entusiastes de la bombolla europea com Guy Verhofstadt (President dels Liberals europeus), ja s’han afanyat a reclamar. Intentar un projecte de tals característiques en l’estat actual de les coses seria abocar la UE al col·lapse total en molt menys temps que no pas es pensen. Tal i com deia Donald Tusk (President del Consell Europeu) setmanes abans del referèndum britànic: “la visió d’una federació no sembla la millor resposta a l’euro-escepticisme, l’euro-pessimisme i l’amenaça del trencament que assetja Europa”.

El Brexit ha de ser una oportunitat per clarificar la UE. Qui vol més integració i qui no, i actuar en conseqüència. No val la pena fer una Unió a 28 si el resultat és la paràlisi i que cada cop més Estats tinguin majories euroescèptiques que poden posar en perill els grans guanys que han significat per a tots els europeus Schengen, el mercat únic de 500 milions de persones, l’euro o la mobilitat laboral per tota la UE.

I si no es tracta de fer una Europa de dues velocitats, sinó de crear una Europa de dos nivells diferenciats? Una Europa política i que vulgui avançar a la integració per una banda, i una segona capa d’Estats associats que conformin una Europa més comercial que la complementi? En tot cas, el què és segur és que cal que Europa sigui gran per a les coses grans i petita per a les petites, regular les setrilleres o el nivell de soroll que pot fer un tallagespa no té res a veure amb el somni europeu.

Una bufetada a l’euro-bombolla de Brussel·les

La UE com a entitat política ha d’acceptar que el Brexit és una bufetada a la euro-bombolla que governa Brussel·les. No per la seva ineficiència (a l’ajuntament de Birmingham hi treballa més gent), sinó per la seva llunyania dels ciutadans. Els darrers mesos ha estat preocupant quan entre passadissos els més fervents europeistes comentaven que a veure si hi havia sort i els britànics marxaven i deixaven d’emprenyar. Que així Londres deixaria de posar pals a les rodes de la integració europea i per fi hi hauria un salt endavant. Probablement ara ja se n’hauran adonat de l’error, massa tard. El Brexit (i especialment l’Anglaterra no londinenca, que és qui més l’ha recolzat) ha donat una bufetada amb la mà oberta a l’euro-bombolla de Brussel·les.

Hi ha hagut avisos (pràcticament cada referèndum sobre temes relacionats amb la UE s’ha perdut els darrers 10 anys), però no es va escoltar. Per això, amb el Brexit, les urnes han posat en qüestió el vell projecte tecnocràtic de donar poder a una elit burocràtica molt preparada (i amb molt bones intencions), però molt poc conscient de la diversitat de la Unió. No hi ha un sol Estat de la UE on els ciutadans estiguin disposats a donar més poder a Brussel·les sense un canvi democràtic radical que ens permeti a tots triar qui lidera la UE i amb quines polítiques. Qui lideri la UE ha de rendir comptes als ciutadans europeus (tots, en conjunt) i no pas només a un grapat de caps d’Estat. A les properes eleccions europees hi ha d’haver dues urnes: una per triar l’eurodiputat que ens representi i l’altra per a triar qui volem que lideri la UE, amb quines polítiques i amb quina idea d’Europa.

Anglaterra vota abandonar la UE. Nou referèndum a Escòcia?

Amb tot, l’escenari més interessant des del punt de vista català és sens dubte el resultat escocès (i nord-irlandès). El seu vot favorable a seguir a la UE contrasta amb el vot pro-Brexit de tot Anglaterra excepte Londres i Nicola Sturgeon ja ha anunciat que hi pot haver un nou referèndum d’independència.

Un referèndum al qual aquest cop la UE no es tancaria. Ja a primera hora del matí, Manfred Weber, home fort de Merkel al Parlament Europeu i portaveu del grup Popular Europeu a l’Eurocambra (el més gran amb 217 eurodiputats), ha declarat que “la porta està oberta si Irlanda del Nord i Escòcia volen entrar a la UE”. Serà l’inici d’un viratge que accepti millor la creació de nous Estats pro-europeus?

Mentrestant, Rajoy i Margallo s’afanyen a reclamar la sobirania espanyola de Gibraltar (ha votat per quedar-se amb un 96% de vot) sense calcular quin impacte tindrà la seva lògica amb Escòcia. En tot cas, saben perfectament que la voluntat de Brussel·les de salvar els mobles i mantenir Escòcia i Irlanda del Nord dins la Unió serà imparable, malgrat les previsibles queixes de Madrid.

A banda de la qüestió del referèndum, els resultats escocesos són una gran notícia per a la causa catalana. I és que ha quedat demostrat d’una vegada i per sempre que l’independentisme no implica tancament, sinó que pot estar perfectament lligat a l’europeisme i a una mirada oberta cap al món i els efectes de la globalització.

Conclusió:

Acabo l’article i vull dir una cosa que no em vull deixar al tinter, i és que segueixo creient que, amb totes les seves mancances, la Unió Europea com a projecte polític ha assolit grans èxits com la lliure circulació de persones o la creació d’un mercat únic de 500 milions de persones que sense un projecte polític al darrere podria quedar desballestat molt ràpidament. Si els europeus volem tenir algun pes al món en aquest segle XXI ens hem d’unir en un projecte més gran, però queda clar que ho hem de fer millor. El futur d’Europa no pot passar per la Unió d’Estats de vocació imperial que tot ho volen controlar i que deleguen alguns poders a Brussel·les per a poder culpar algú dels propis errors. El futur d’Europa requereix que els europeus se’n sentin partícips, en puguin triar els líders. Una Unió fonamentada sobre Estats petits i mitjans, però oberts i eficients que vulguin col·laborar en un projecte més gran des de la seva llibertat per tal de (entre tots) tenir un major pes d’Europa al món.

Alguns criticaran molt Cameron per haver organitzat el referèndum, però serà una hipocresia i senyal de la por que fa la democràcia quan s’aplica de veritat. Tenint en compte l’euroescepticisme popular, era d’esperar que els britànics algun dia haurien de votar sobre la seva pertinença a la UE, almenys amb Cameron Europa ha tingut (i té) una oportunitat. Criticar el referèndum és no entendre que construir Europa d’esquenes als ciutadans és una aposta segura per la seva desintegració.

Ha dimitit Cameron (tot i que la dimissió no es farà efectiva fins a l’Octubre), i hauria de dimitir Juncker com a President de la Comissió Europea per no haver estat capaç d’oferir cap visió que evités el desastre que significa el Brexit per al futur de la UE. Veurem qui porta per la banda europea l’any i mig de negociacions que (mínim) diuen que farà falta per gestionar el Brexit.  I probablement a Anglaterra li passarà com a Noruega que malgrat estar fora de la UE ha d’aplicar igualment quasi tota la legislació europea sense tenir-hi ni veu ni vot.

S’ha acabat pensar que cada cop tindrem més Europa simplement perquè és inevitable. Si l’europeisme no vol que el Brexit sigui l’inici de la fi de la UE i vol més integració, primer se l’haurà de guanyar. Si vol, pot començar a Escòcia i a Catalunya.

@AleixSarri, assistent de Ramon Tremosa al Parlament Europeu

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]