Els escriptors Anna Ballbona i Raül Garrigasait.

Fa poques setmanes, vam convidar a conversar dos escriptors nascuts al llindar de la dècada dels anys vuitanta: Anna Ballbona (Montmeló, 1980) i Raül Garrigasait (Solsona, 1979). Tots dos tenen trajectòries singulars: en Raül, editor i traductor. L’Anna, periodista. Tots dos van començar la seva trajectòria literària conreant gèneres minoritaris: ell, l’assaig (El gos cosmopolita). Ella, la poesia (La mare que et renyava era un robot i Conill de gàbia). I avui tenen la primera novel·la a les llibreries. Anna Ballbona és autora de Joyce i les gallines, finalista del primer premi Llibres Anagrama 2016. Raül Garrigasait acaba de publicar amb Edicions de 1984 Els estranys.

La conversa es va fer a la Universitat de Barcelona, com a part d’una sessió del postgrau sobre assessorament lingüístic i serveis editorials. La conversa, amable i amena, va anar dissecant aspectes del present del món editorial i literari català i va evidenciar que l’anàlisi que en fa aquesta generació té una nova mirada.

Diuen que som un país de prosistes més que no de novel·listes, però que fins que no escrius una novel·la no et fas conèixer. Hi esteu d’acord?

—Raül Garrigasait: No sé si som un país de prosistes, però sí que és veritat és que en el pas d’un altre gènere a la novel·la, des del punt de vista de l’autor, sí que es percep un canvi, en les possibilitats d’arribar a alguns llocs i a determinats lectors. És un canvi radical. La novel·la és l’únic gènere que permet ara mateix que estiguis a totes les llibreries, que surtis a tots els mitjans, que es facin clubs de lectura… que el llibre circuli de veritat. Totes aquestes coses, que són el camí natural d’un llibre, avui dia només s’aconsegueixen amb la novel·la.

—Anna Ballbona: Potser la prèvia que faria és que encara que facis una novel·la, tampoc no et fas conèixer. Perquè aquesta és la realitat del país. Però és veritat que amb la novel·la el llibre es troba a tot arreu i que arriba a un lector que és capaç d’acostar-s’hi. Si fas assaig o poesia, la gent et diu: ‘Ah, és que jo no hi entenc, en això.’ Com si  per anar al teatre et demanessin que entenguessis en il·luminació o escenografia. No és qüestió d’entendre-hi sinó de provar-ho. Però hi ha encara molta reserva sobre aquests gèneres.

És un símptoma de país poc lector?

—Anna Ballbona: En general, suposo que sí. I de canals poc normalitzats. Les xifres lectores no són per a fer salts d’alegria. Quan es diu que un llibre va bé, no es parla de grans xifres de vendes, en general.

I què us va motivar escriure una primera novel·la i a canviar de gènere?

—Raül Garrigasait: El meu primer llibre, El gos cosmopolita, és molt narratiu encara que sigui un assaig. Es va col·locar en l’apartat d’assaig, perquè el lector de novel·la s’hauria pogut sentir defraudat. Però és un assaig molt narratiu. I, de fet, aquesta novel·la que he fet, Els estranys, és bastant assagística. Em moc en aquest territori, m’hi sento molt còmode i era una continuació del mateix, per a mi. Tot i que en aquest últim hi ha una història amb un plantejament, un nus i un desenllaç, fet que permet que entri més fàcilment en el gènere de la novel·la. Naturalment que hi ha la consciència que he escrit una novel·la, però és una continuació d’una mateixa mena d’escriptura.

M’havien dit que us havíeu pres Els estranys com una mena de divertiment.

—Raül Garrigasait: No. Home, jo escrivint sempre em diverteixo. Hi ha un diàleg molt divertit entre Susan Sontag i John Berger, que va tornar a circular ara que es va morir ell. Hi ha un moment del diàleg en què Susan Sontag diu: ‘Escriure és una activitat molt dolorosa.’ I John Berger se la queda mirant i li respon: ‘Hi ha activitats més doloroses.’ Doncs és això. Tota aquesta mística que hi ha sobre el dolor d’escriure i la pàgina en blanc, no l’entenc.

—Anna Ballbona: Hi coincideixo. És tan senzill com el que has vist a casa; el meu pare treballava a la fàbrica i era pagès. Durant molts anys va treballar a la fàbrica de nit. I en el fons jo sempre he pensat: ‘Allò sí que és treballar o això sí que havia de ser patir.’ I sobre la qüestió de passar-me a la novel·la, a mi em va motivar a escriure la voluntat, el repte de fer una novel·la. Sí que comparteixo aquesta idea de continuïtat: els meus poemes són bastant narratius o en certs articles, com ara els que parlaven de futbol, hi colava coses de poesia. Una vegada vaig escriure la crònica d’una final de Champions comentada pels poetes John Keats i Friedrich Hölderlin. I en el cas de la novel·la, la primera força que la va activar va ser el repte de fer-la, i després la voluntat de jugar amb la novel·la al teu aire. Per això m’ho vaig passar bé. La novel·la és el meu espai màxim de llibertat. Els articles periodístics són una altra cosa, i la poesia també, perquè són fugacitats i amb la novel·la aconsegueixes encapsular tot un món.

Per a aquells que no hagin llegit les vostres novel·les, situeu-los.

—Raül Garrigasait: Tinc un cert problema amb això, perquè sempre que intento situar Els estranys, sembla que parli d’una novel·la històrica tradicional i no ho és. La novel·la són dues històries, una de radicada en el present, un encàrrec d’una traducció que fracassa. I després, de l’encàrrec d’aquesta traducció, en sorgeix una altra història que neix d’una obsessió del traductor. Aquesta és una història ambientada al segle XIX sobre un prussià que travessa el Pirineu per venir a lluitar a favor dels carlins. A favor de l’ordre i la tradició. A aquest senyor prussià li passa que ve amb un esquema mental molt clar, de bons i dolents, de tradició i revolució, i davant la mena de gent que es troba aquí se li ensorren els esquemes i tota la novel·la és el relat sobre la mirada de perplexitat d’aquest estranger. I que aquesta mirada es lliga amb una història d’amistat i amb una història de desig.

—Anna Ballbona: Joyce i les gallines és la història d’una transformació. La transformació d’una noia que es diu Dora, que és una periodista castigada per les seves circumstàncies i precarietats, que ha de seguir, però sobre les quals no troba cap mena de sentit. I també fastiguejada per moltes accions absurdes de la vida quotidiana i del corró que sent que li passa per sobre. Hi ha molta estranyesa davant del món i davant allò que passa per normal. I la novel·la narra el seu procés de canvi, el seu viatge a partir d’unes palanques una mica singulars, que són, per una banda Joyce i, per l’altra, les gallines, com a element simbòlic.

Totes dues novel·les comparteixen elements surrealistes i molt de simbolisme.

—Raül Garrigasait: El protagonista d’Els estranys és un personatge a l’estil d’El desert dels Tàrtars de Buzzati o El castell de Kafka. Són personatges que es troben situats en llocs insòlits, que es converteixen en llocs de desconcert i descoberta d’una certa iniciació a alguna cosa. Són com l’actualització de la novel·la de formació de tota la vida. Però en aquest tipus de novel·les, les experiències tenen una mica de rerefons simbòlic, perquè són experiències en la maduració d’un personatge que es troba desencaixat, descol·locat.

—Anna Ballbona: Jo diria que l’element compartit és aquest punt d’absurd, passat pel sedàs d’una certa ironia. La creació de situacions absurdes. En el meu cas són situacions absurdes que només tenen importància per la meva protagonista. I això és com la vida mateixa. També és veritat que en la primera part del llibre, sobretot en l’àmbit del periodisme, estiro de l’absurd perquè aparegui una realitat més crua.

La ironia i els elements de crítica social podrien ser aspectes que compartiu com a generació?

—Raül Garrigasait: Deixa’m pensar. En l’obra de Joan Todó hi surten aquests elements. En Albert Forns, també en certa manera. Potser sí, però en el cas de la meva novel·la és una cosa diferent, perquè la història principal no està ambientada en el present i això canvia algunes coses. Però el que sí que es troba en la literatura dels autors de la nostra generació és la situació laboral que hem viscut en els últims deu anys. La situació laboral en el món de les lletres, amb la crisi, amb la dispersió que hi ha en el món editorial, amb la petitesa de totes les feines que hi ha. Crec que hi surt, hi surt bastant. Però passa que la professionalització en el cas de la literatura catalana, gairebé sempre es fa per unes altres vies que no són la literatura. Això potencia aquest punt de vista: la visió distanciada i irònica, d’una certa crítica social…

—Anna Ballbona: El context i el moment. En escriptors de cinquanta anys, també hi pot aparèixer una mirada irònica davant realitats desavinents, perquè la ironia davant les realitats que no t’agraden és la millor eina per a combatre-les o per a enfocar-les o per a retratar-les. Ara m’has fet pensar: si miréssim els anys vuitanta i noranta, o els anys d’or del pujolisme, no sé si hi havia més cofoisme que mala llet. No ho sé. Són anys en què hi va haver escriptors que van tocar aquesta professionalització. No ho sé, m’ho pregunto. Però és per dir que el context d’ara també fa que tot això aflori. Tot i que la ironia surt sola, en el meu cas.

Hi ha escriptors de la vostra generació que se senten hereus de la generació dels setanta. Tanmateix, Raül, en la conferència de premsa de presentació d’Els estranys, vau dir: ‘Tots venim de Sales, Rodoreda i Pla.’ Això entra en conflicte amb el fet de sentir-vos hereus de la generació dels setanta?

—Raül Garrigasait: A mi el concepte de generació aplicat a la literatura em costa una mica, com a lector. Nosaltres com a lectors no comprem mai tota una generació. Als lectors, ens interessen un autor o dos. I aquest comentari el deia per diverses raons: crec que de la generació que hi ha entre Pla, Rodoreda i Sales i nosaltres, no hi ha cap prosista que em sembli tan interessant com Pla, Rodoreda i Sales. Amb algunes excepcions com Blai Bonet i algun prosista singular com Jesús Moncada. Però els novel·listes dels vuitanta i noranta que tenien molt d’èxit, que s’anaven professionalitzant, per a mi estilísticament no aguanten la comparació amb Pla, Rodoreda i Sales.

Parleu de Quim Monzó?

—Raül Garrigasait: Quim Monzó va fer una cosa diferent. Jo pensava més en Baltasar Porcel. Hi va haver una època que en Baltasar Porcel apareixia com el gran escriptor en llengua catalana. Ara fa anys que no el rellegeixo, però penso que per cap escriptor d’ara Baltasar Porcel pot fer la mateixa funció que Pla, Rodoreda i Sales. Jo crec que no. Per estil, plantejament de l’obra, profunditat de l’obra, per temes que ens toquen… Per a mi la literatura no és consum. Els llibres que m’interessen són llibres que me’ls guardo.

—Anna Ballbona: Guardes i subratlles.

—Raül Garrigasait: He fet una afirmació molt radical i ara me’n penedeixo, perquè em van venint autors d’ara que guardo. En Toni Sala, el guardo. Però, és clar, en Toni Sala el veig tan pròxim! Per a mi en Toni Sala és sensacional. Els seus llibres són dels que guardo i estudio.

—Anna Ballbona: Veus, a mi això em passa amb en Francesc Serés.

—Raül Garrigasait: També en seria un altre. Res, esborro el que he dit abans. En tot cas, sí que em refermo en una cosa: en Sala i en Serés fan la seva obra, encara. Veiem que és una obra interessantíssima i de primeríssim nivell. Però no pensava tant en aquests casos, com d’escriptors a qui hem vist fer tot el cicle creatiu.

—Anna Ballbona: Sobre l’afirmació que has fet, em falta perspectiva i no me l’havia plantejada mai. També és veritat que m’he sentit més a prop, més interessada, per aquesta generació dels nostres avis. Els he llegit molt, els he explorat molt, i me n’ha interessat sempre l’estil que fan servir. Per exemple, una de les meves dèries és Eugeni Xammar, que reivindico com a autor. Encara que les seves memòries són dictades, és acollonant…

—Raül Garrigasait: Sensacional.

—Anna Ballbona: I llegeixes el llibre i l’estil com explica les coses, la ironia fina, els clatellots descarnats que arriba a clavar, és molt interessant. I això dels avis, no només són els literaris, també ho lligo amb la meva àvia materna, que em va explicar un munt d’històries. És aquesta generació d’abans de la guerra, amb la qual et sents en certa manera més a prop. I no sé si tots venim de Pla, Rodoreda i Sales, perquè molts escriptors desconeixen la pròpia tradició. Tradició, en el millor sentit de la paraula, d’aquells escriptors que t’ensenyen, que et mostren un camí. I, per una altra banda, aquests autors més joves, que tu deies que van construint la seva obra, jo diria que tenen la voluntat de construir una obra. És a dir, fan la sensació de voler anar més enllà de fer un llibre i un altre i un premi i un altre premi. Hi ha un univers que es projecta, unes intencions.

Vosaltres, la teniu, aquesta voluntat de construir una obra?

—Raül Garrigasait: De voluntat i de projectes, tots els del món. Però no en el sentit de tenir-la tota al cap. Hi ha escriptors que pensen en trilogies, tetralogies, en cicles tancats. Jo no penso així. Però sí que sóc molt conscient dels fils que lliguen el meu assaig anterior amb la novel·la d’ara i amb els fils de la novel·la que vaig estirant per fer una altra cosa. Això sí.

—Anna Ballbona: Jo no sóc conscient de saber si vas cap aquí o cap allà, però sí que sóc conscient que en la meva primera novel·la apareixen molts temes que tinc la sensació que estiraré d’una manera més ordenada, un per un. Amb la novel·la identifiques que són temes que formen part del teu univers. Sense la novel·la m’hauria costat més de saber que hi eren. És una feina d’autoexploració.

Parlem una mica d’editorials. Per què vau triar publicar amb Edicions de 1984 l’un, i amb Anagrama, l’altra?

—Raül Garrigasait: En el meu cas va ser primer l’interès pel catàleg, la sensació que el que feia jo podia encaixar en aquest catàleg i agradar als editors d’Edicions de 1984. Un catàleg, tant per la novel·la estrangera traduïda com per autors com Jordi Lara, que és un autor que també m’ha marcat.

—Anna Ballbona: I que salvaríem de l’anterior afirmació radical [riuen].

—Raül Garrigasait: També buscava una editorial que tingués l’agilitat de les petites editorials, però que alhora tingués una estructura, una voluntat de continuïtat en el temps.

—Anna Ballbona: En el meu cas es va escaure que quan acabava la novel·la es va obrir el termini de presentació al primer premi Llibres Anagrama. Jo no coneixia ningú d’Anagrama. No ens coneixíem amb la meva editora, la Isabel Obiols, i amb l’Herralde encara menys. Vaig pensar: prova sort, perquè no hi tens res a perdre. I perquè vaig pensar que seria increïble poder publicar a Anagrama, perquè té un catàleg important, que t’ha influït: Vila-Matas durant molts anys, Nabokov… I vaig pensar que si Anagrama convocava el premi és que tenia ganes d’editar en català. I vaig quedar finalista. Va ser una sorpresa. La feina a Anagrama ha estat una delícia. La sensació que tens algú al costat, que t’acompanya, que t’anima, que creu en tu. La seguretat que et donen és molt important.

És interessant que us sobreposéssiu als prejudicis de presentar-vos a un premi literari.

—Anna Ballbona: No m’hi vaig presentar per diners, encara que em sembla perfecte que cadascú faci com vulgui. Va ser la idea de provar-ho i la il·lusió de publicar en aquest segell, de trobar una oportunitat, un lloc per la meva primera novel·la. No negaré que jo també em miro una part dels premis literaris en català amb sospita, perquè alguns són operacions pre-cuinades i de vegades el valor de l’obra és la cosa que importa menys. Ara, també puc dir que hi ha premis que no són donats, perquè a mi m’ha passat això.

Raül: a favor dels premis o en contra?

—Raül Garrigasait: Jo crec que els premis a novel·la inèdita, en general, són problemàtics per ells mateixos per unes quantes raons. Aquesta és una reflexió que faig general. Una altra cosa és que un escriptor decideixi de presentar-se a un premi, per la raó que sigui. Són coses que es poden entendre i no pretenc condemnar ningú. Per a mi tots els premis literaris haurien de ser a novel·la publicada. No n’hi hauria d’haver cap a novel·la inèdita. Jo els prohibiria, els premis a novel·la inèdita. Bàsicament per tres raons. Perquè a la llarga aquests premis perjudiquen l’autor, perjudiquen el lector i perjudiquen l’editor. Perjudiquen el lector, perquè creen una falsa sensació de valor. Perquè el premis es venen com una garantia de valor i tots sabem que això és mentida (em refereixo a premis com el Ramon Llull).

—Anna Ballbona: Ja t’entenc. Ho hem vist amb l’operació de grans premis. Quan parlem d’això tampoc no tenim al cap el premi Roc Boronat. Quan parlem d’això parlem dels premis grans que depenen de Planeta, en què l’operació és molt evident i que tenen a veure amb el màrqueting, amb personatges que en algun cas han escrit primer la novel·la en castellà…

—Raül Garrigasait: I, a més, el problema dels premis grans és que arrossegen tots els altres. Avui dia és molt difícil de distingir entre premis que et creus i premis que no et creus, justament per la devaluació del concepte de premi, encara que hi hagi premis que són una altra cosa. En aquest sentit, crec que perjudiquen el lector perquè el desorienten. Perjudiquen l’editor i l’autor, en alguns casos, perquè perverteixen la relació entre autor i editor. Crec que per a un autor a la llarga és important de tenir confiança en el seu editor. I, a l’inrevés, que l’editor pugui tenir confiança en l’autor i que si hi inverteix no se n’anirà a un altre segell perquè li donaran un premi quantiós. En aquest sentit, els premis destrueixen aquesta confiança. Si un editor té un autor que promet i ell el valora, i aquest editor no és del Grup 62, estarà insegur, perquè no li podrà pagar 40.000 euros. I sempre podran temptar l’autor.

—Anna Ballbona: Però, a més, en aquest país no hi ha tantes editorials que puguin fer política d’autor. Segells com Quaderns Crema tenien tota una tirallonga d’autors, i, en part, això es va desballestar.

—Raül Garrigasait: Ara es torna a crear però amb editorials que tenen pocs anys de vida. Per tant, encara no és gaire visible.

—Anna Ballbona: Sí, hi tornem.

—Raül Garrigasait: Però, és clar, si un premi és dotat amb 60.000 euros, hi ha d’haver alguna trampa. És una qüestió de càlcul. Perquè l’editor calcula que recuperarà aquests 60.000 euros. I com es fa? Doncs no es fa amb un bon llibre sinó amb una cara coneguda. Perquè és l’única manera de vendre 40.000 exemplars. I això passa en un premi com el Ramon Llull que, en les bases, diu explícitament que l’editorial no basarà el criteri en allò que diguin els membres del jurat. És aquest problema. Per una altra banda, veus autors que són bons i que es volen professionalitzar i entenc que vagin a la recerca dels premis. Però quin grau de professionalització permeten els premis? Si la majoria són de quantitats petites (6.000 euros, 4.000 euros).

—Anna Ballbona: Sí, en aquest sentit, un premi és per a enganyar la gana, però no et professionalitza. Hem de ser conscients del país on vivim. Però, així i tot, hi ha herois quotidians, a les llibreries, a les biblioteques, activistes i lectors imprevistos.

Darrerament, més que fomentar la fidelitat entre autor i editor, no es normalitza la promiscuïtat dels autors amb les editorials? Són recents els casos de Pep Puig, tornant a publicar a l’Altra Editorial, després de molt de temps, i tot seguit passar-se a Proa amb el premi Sant Jordi; o Núria Cadenes, que va publicar amb Edicions de 1984, que es va presentar al premi Crims de Tinta, de RBA-La Magrana.

—Raül Garrigasait: Jo crec que no, que es tendirà a fer política d’autor. Tinc la sensació, si més no amb una classe d’autors que m’interessen, que no aniran per aquest camí.

—Anna Ballbona: Ho dius perquè tens una classe d’autors al cap i no uns altres. Jo crec que hi haurà totes dues línies. Perquè cada autor té necessitats diferents. I l’altra cosa és que per fer política d’autor, l’editor ha de fer d’editor, que això tampoc no és tan habitual.

Per acabar, quines perspectives teniu?

—Anna Ballbona: Fa de mal dir, però la meva perspectiva és aconseguir temps per a escriure. I, més enllà d’això, veig coses interessants en la literatura catalana i coses per a l’esperança. Si veiem el got mig buit, direm que en aquest país no llegeix ni Déu. Però si el veiem mig ple, hi ha projectes d’editorials petites i mitjanes que són molt interessants. Amb això no vull dir que tot allò independent i petit sigui sinònim de seriositat. S’ha de saber garbellar. Però hi ha editorials que fan traduccions boníssimes i això ja s’ha normalitzat molt. I un altre motiu per a l’esperança és la qüestió de les llibreries: cada vegada més es converteixen en llocs on passen coses, que es decanten per llibres més minoritaris, i això passa a Barcelona i a fora.

—Raül Garrigasait: Arran de la novel·la, descobreixo que realment, encara que sigui poc visible, es fan molts actes al voltant dels llibres, amb gent que té ganes d’anar-hi, clubs de lectura, conferències, presentacions… Veig que hi ha un món que és molt viu i que és el que aguanta la literatura. I que pot créixer. I que si es treballa més aquest camp és la base de la literatura del futur i de la subsistència de la literatura del futur. I veure la possibilitat d’aquest diàleg amb els lectors i veure que surten lectors sota les pedres, és molt bonic.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]