24.11.2014 - 10:50
Per conèixer més bé qui era, hem parlat amb l’historiador Jordi Torres. En iniciar la conversa, ens diu que un dels documents més fiables per conèixer la història del Perot Rocaguinarda, és un llibre de Lluís Maria Soler i Terol, publicat al 1909, que conté totes les proves documentals dels episodis de la seva vida.
Perot va néixer el 18 de desembre de 1582 a Rocaguinarda, una de les cases fortes del municipi d’Oristà, com la Quintana o el Bach. Era el 5è de 7 germans. Ja de jove se’l coneixia per les seves “trapelleries”; se sap que el batlle d’Oristà ho va dir al veguer de Vic. Com que no li agradava gaire treballar, al 1602, el seu pare el va enviar a Vic perquè aprengués algun ofici.
Es diu que era alt, ferm, molt valent i li agradava la brega. Un dia va entrar en una baralla i va destacar molt. El cap dels nyerros a Vic, Carles de Vilademany, el va fer cridar. És així com es va unir als nyerros i es va fer bandoler. En aquella època, a Vic, el major enemic dels nyerros era el bisbe Robuster, cap de la facció dels cadells.
Els bandolers no robaven els rics per donar-ho als pobres (encara que segurament ajudàven els coneguts que ho necessitaven). S’agrupaven en bàndols i protegien terratinents a canvi de diners. Hi havia dos bàndols principals: els nyerros i els cadells, encara que també hi havia bandolers que no se sabia en quina facció estaven. Tal com explica Torres, aquests dos bàndols només actuaven units contra l’exercit espanyol. Els coneguts crits de “Mori el mal govern” i “Visca la terra”, mostren la seva posició enfront el domini del regne d’Espanya. És per això que només robaven les diligències que portaven diner oficial, ja sigui de tractes amb el govern o d’impostos. En altres països on no s’actuava contra el domini del regne, els bandolers no eren mal vistos.
De mica en mica, Rocaguinarda va esdevenir líder de la seva quadrilla. Va comptar amb Jaume d’Alboquers, la seva mà dreta i estrateg. Altres companys seus eren Moliné, de Cal Moliné, i un tal Josep Peroio, entre d’altres. De fet, es diu que van ser ells qui van fer els grafits que hi ha gravats a la pedra del cingle dels Tres Còdols, datats del 1614, just abans “d’exiliar-se” a França.
Alguns dels clients que protegia la quadrilla de Rocaguinarda eren la cofradia de Sant Joan (descendents dels templers), la comtessa de Bellmunt, i altres poderosos d’Osona. De fet va ser la comtessa de Bellmunt qui va intercedir davant el rei espanyol perquè li concedís l’indult al 1611. Així, amb 29 anys, deixava el bandolerisme per servir el regne d’Espanya.
No era un cas aïllat. Després de la revolta pagesa, la funció dels bandolers es va diluir. Entre el 1610 i el 1615, gairebé tots els bandolers van fugir de Catalunya, la majoria exiliats a França, on no eren mal vistos.
Sobre la relació de Rocaguinarda amb el Lluçanès i zones properes, es coneix que va actuar a la serra de Sansalvador, a Casamiquela, i a Alboquers. A més a més, es diu que en èpoques conflictives potser s’amagava a Oristà. Tal com diu Torres, la Mercè de Pecanins és un personatge de la novel·la d’Anicet Salvans. I hi ha altres coses que, com és normal, també són part de la llegenda.
Fa uns anys, a través del projecte “Boscos de bruixes i bandolers”, Olost promou la figura de Rocaguinarda. Torres considera que s’ha fet malament, i lamenta que no s’hagi tirat endavant conjuntament amb Oristà. Per ell, l’espai Rocaguinarda hauria de ser a Oristà, des d’on podria néixer una ruta fins a la casa, amb nombroses parades de gran valor històric pel camí, com el carrer de l’Amargura o pou de glaç de la Quintana.
Enllaços
Array
