06.05.2014 - 00:00
El punt d’eixida de la nostra passejada és la confluència del pont de Santa Maria amb el carrers de la Magdalena, de les Monges Carmelites i el Carril. En aquest punt, trobem el palau de la Duquessa d’Almodòvar, rehabilitat i que traspua un grapat d’història. Davant seu, i abans que es fera el pont, hi havia una garita dels consumers: els productes que entraven al poble havien de pagar. Enmig, el pont de Santa Maria, el qual deixarem per a més endavant, quan passem per sota. A l’altre costat, el convent de les Monges Carmelites, dels segles XVI i XVII, i la l’església dedicada a la Puríssima Sang. Enfront de l’entrada està l’ample carrer del mateix nom. Aquesta via era ben estreta i empinada, i se sap que en l’Edat Mitjana es deia del Llombo. El punt era on comen-çava el passeig de la senda dels Capellans, ruta que feien molt rectors en la mitjania del segle XX quan eixien del poble a passejar.
Entre el convent i el pont naix, cap avall, el carrer del Carril. A la part posterior del recinte hi ha la font del Carril, i seguint via, a la dreta, hi havia la indústria Cambra i Mollà, de la qual solament perviu la xemeneia per a fer alcohol construïda a finals del segle XIX i començament del XX. Davant la xemeneia hi havia les coves del Riu Amunt, un grup de cases que estaven parcialment excavades en el terreny i s’endinsaven en la roca formant coves. Les cases se n’han anat a terra, enderrocades, i solament queden les coves, que al paréixer foren construïdes a finals del segle XVIII o a començament del XIX.
A la part baixa del Carril, trobem la font de la Reina, rehabilitada. Damunt d’aquesta font hi havia la fàbrica de Diego Turpin, un ex-militar de la Unión (Múrcia) que va fundar una indústria puntera al poble en els anys de la postguerra i on es van formar alguns dels empresaris que Ontinyent tindria en els anys del ‘desarrollisme’ i que han perviscut fins entrat el segle XXI o que són encara en actiu.
Al començar el camí de la Costa, ben aviat trobem la passera que per damunt del riu ens porta al Filaner. Un projecte que Boro Mollà està entestat a dur endavant tot i la manca de suport i que a hores d’ara és un espai lúdic i cultural de referència. Ací, al riu, podem veure també un bon nombre d’ànecs, com era costum de veure’n a tot el curs del riu per Ontinyent fins als anys 70 del segle passat.
Seguint camí amunt (hui carretera) arribem al pont de la Costa, punt d’unió dels barrancs del Clariano i de Morera. El pont de la Costa fou construït entre 1743 i 1747, substituint un pas que hi havia de pedres. Seguirem el transcurs del riu i travessarem el pont del Salt del Bou, construït als anys 90 del segle XX. És un pont impressionat, modern, d’uns 200 metres de llargada i 26 metres d’amplària.
Seguint la nostra ruta trobem el pont de Santa Maria, construït en la postguerra, i inaugurat el 18 de juliol de 1953. El pont es va acabar gràcies a haver sigut nomenat l’ontinyentí Francisco Cerdà president de la Diputació, el qual va destinar els mitjans adients després que l’alcalde Luis Mompó Delgado de Molina desviara a la fàbrica que estava construint-se al Llombo, Llombotex, el material del pont per a ús privat, cosa que va provocar la paralització del pont.
El pont, durant la construcció, es va dir del Carril. I hi havia el compromís de posar-li de nom Manuel Simó Marín perquè aquest senyor va ser el primer a suggerir-ne la construcció. Però en 1953, inaugurat el pont, l’alcalde Jaime Miquel Lluch es va mostrar partidari de dir-li de Santa Maria atés que l’església amb el nom està molt prop, i que una plaça recordara a Simó. Portat al Ple de l’Ajuntament, es va aprovar la proposta de Miquel. El pont es va remodelar i fer més ample en 1999.
Passat el viaducte, a la part esquerra hi ha una baixada al riu en ziga–zaga que va fer la Diputació de València en 2011. Com que no hi baixa ningú, cal considerar l’obra com a absolutament innecessària.
A partir d’ací, al costat dret, comença el barri medieval de la Vila, amb les res- tes de la muralla que en temps pretèrits la protegia, la torre dels Arbellons i tot el conjunt arquitectònic de la ciutat amb els carrers estrets i empinats.
Un poc més avall, trobarem la xemeneia de la indústria de Tortosa i Delgado, octogonal i d’uns 25 metres d’alçada. Tortosa i Delgado fou una fàbrica tèxtil que es va fundar l’any 1917, durant la Gran Guerra; va ser capdavantera en la primera meitat del segle XX, fins al tancament en 1979 i en la dècada dels noranta la van enderrocar. Tant sols queda el vestigi del refugi antiaeri exca- vat en la roca i que era per als treballadors en cas de bombardeig durant la Guerra Civil. El refugi està tapiat però serveix per recordar èpoques del passat d’infaust record.
A la part esquerra trobem la torre Alberrana, un edifici que servia de punt de sentinella en època medieval, i al costat hi ha una capella amb la Mare de Déu d’Agres. Ara sí, estem davall mateix del pont amb més història d’Ontinyent: el Pont Vell, que data de l’any 1500, i com a monument antic hauria d’estar prohibit el trànsit de vehicles i solament permetre’s el pas de vianants, però els cotxes poden passar i, a més a més, tot i la seua estretor, en les dues direccions.
Aquest pont va marcar l’evolució comunicativa de la Vila, al permetre travessar el riu. Tot i això, han sigut diverses les riuades que ha resistit, com la de 1884, conegut com l’any del Diluvi o, més recent, la de 1982, quan els ullals van estar a punt de reblir-se.
Passat el Pont Vell, a mà dreta, tenim una veritable obra d’enginyeria com és el desguàs de les aigües del poble, en el que es coneix com la Barbacana.
Riu avall ens en endinsem en la Cantereria, on es troba el llavador i la font de la Cantereria, que es va fer en el segle XIX. És l’últim llavador que queda a Ontinyent, i això que temps enrere n’hi havia nombrosos.
Riu avall, arribem al final del carrer on està l’antic escorxador municipal, que data de l’any 1891. Al seu costat s’obri el barranc de la Puríssima, al qual se li ha condicionat recentment el pas i s’arriba a la font de la Puríssima.
A la part dreta del riu hi ha el molí Descals. Aquest molí té pràcticament sis segles d’història i es troba en perfectes condicions. Figura en un document de l’any 1415 com molí d’Enmig, i a finals de centúria com a molí Muntanya. Va estar en ús fins fa relativament poc de temps, fins 1972, en que molia ordi i dacsa, però la falta d’aigua va provocar el seu final artesà, però no com a monument d’època, per tal com es troba molt ben conservat. Durant un temps, al molí també es va fer gel en barres.
L’últim pont que queda al poble ve ara. És el pont Nou, però la gent l’ha co- negut durant dècades com el pont de la Paduana, en trobar-se al seu costat la coneguda fàbrica de mantes. El pont fou inaugurat a les acaballes del segle XIX, en 1892, i posteriorment fou remodelat i ampliat en 1990 com a resultat d’anar-se’n un camió de dalt baix. En la post-guerra l’empresa Paduana, dels germans Simó, va viure anys d’esplendor i, al necessitar més espai, van construir un edifici en la llera del riu, i van tapar un ullal, amb el perill consegüent si hi havia una riuada. Els veïns van protestar, i fins i tot ho van fer per escrit, comandats pel propietari del molí Descals, que es trobava a tocar i en cas d’una vinguda d’aigua patiria les conseqüències. Però l’Ajuntament es va llavar les mans i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va dictaminar que no hi havia perill. Els Simó Aynat, a més de tindre notables influències, eren del règim, i el germà major, José, va ser cap de la Falange, d’on cal considerar que no va hi haver ningú que s’atrevira a dir-li que no. En tancar la fàbrica, l’edifici va ser enderrocat i a hores d’ara estan tots els ullals lliures.
Passat el pont, a l’esquerra es troba la que va ser una fàbrica tèxtil de primer nivell i que va tancar en la crisis dels anys huitanta: viuda de Pérez Moltó. I a la dreta, dalt, en passar Paduana, apareixen els jardins de la Glorieta, que no viuen, ni de bon tros, els seus millors moments.
Enllaços
Array
