21.05.2013 - 10:16
Tal com assenyala Silvia Feddericci ‘La cadena de muntatge comença a la cuina, al bany i al propi cos’. Si ens organitzem per denunciar l’explotació de la classe treballadora, reconsiderant les paraules d’aquesta professora i activista feminista, cal no oblidar que l’explotació de la dona obrera comença al cos, a la llar i al mercat de treball.
Al propi cos; essent esclaves d’una ideologia dominant, patriarcal i ultracatòlica que imposa uns cànons de bellesa repressius i antinaturals i vincula a la dona a una idea d’ésser fràgil i dèbil, objecte passiu de les seves pròpia vida. Un ésser nascut per a la reproducció. Doncs bé, no som ni fràgils ni dèbils i parim si volem, amb qui nosaltres decidim. Sense temps ni sentiments imposats per una falsa normativitat.
A la llar; l’espai relegat a les dones pel capitalisme que vol assegurar la continuïtat del sistema d’explotació, abaratint els costos de la producció de noves vides, futura mà d’obra, fomentant així un ideal de parella heteronormativa en el que es perpetua el rol de la dona com a generadora de benestar i capital humà, mentre que l’home actua com a sustentador econòmic de la família, unitat bàsica de consum. Malgrat el discurs actual insisteix en que s’està assolint una igualtat en la distribució de rols i tasques, aquesta continua sent font de malestar i conflicte. Les dones destinen més hores diàries i setmanals a les tasques de cura -de les filles i fills, neteja, anar a comprar… -que els homes, havent de fer allò impossible per conciliar les diferents jornades laborals- entenem les tasques de cura com a part de la jornada laboral- . Els malabarismes són major font d’opressió en una estructura del temps sotmesa al mercat del treball remunerat, cada vegada més imprevisible, temporal, flexible i explotador. Si poséssim en una balança la importància del treball que realitzen homes i dones en la societat actual estaria totalment desequilibrada; mentre un es valora en termes econòmics, l’altre és valorat des de l’estima.
Al mercat de treball; la situació actual de la dona de classe treballadora ha estat objecte de l’ofensiva capitalista i patriarcal emmarcada en un context de mal anomenada “crisi”. Inicialment la crisi va afectar a sectors més masculinitzats, augmentant considerablement l’atur masculí. Així, es va donar una igualtat negativa, igualant les intolerables xifres d’atur. Diem igualtat negativa per denunciar que els seus costos han estat l’acomiadament, l’explotació i el domini dels homes de classe treballadora per part de la burgesia.
Als darrers últims anys, la situació ha pres un nou gir. Les retallades, externalitzacions i privatitzacions del serveis públics s’han centrat en les professions més feminitzades: sanitat i educació. D’aquesta manera s’evidencia un retrocés en la situació de les dones de classe treballadora. Unes mesures neoliberals que ens fan cada vegada més precàries i esclaves del mercat de treball i de les llars. Aquest atac a la dona de classe treballadora agreuja la segregació tan vertical com horitzontal que pateix al mercat de treball. Per una banda fa que les dones accedeixin a les feines més precàries i amb una pitjor remuneració. Per l’altra, fa que sumin una major dificultat per travessar un sostre de vidre, és a dir, per a accedir a llocs de més responsabilitats i poder de decisió.
El patriarcat i el capitalisme produeixen i reprodueixen les relacions de dominació i poder que es donen al nostre propi cos, a la llar i al mercat de treball. Cal prendre consciència que el nostre paper en aquests espais és de subjecte actiu. Per tant, tenim poder de defensa, de resposta, de combativitat i de canvi. Cal seguir lluitant per combatre la ofensiva opressió del sistema capitalista i patriarcal, aferrant-nos a les oportunitats de ser subjectes de veritable contrapoder.
