26.09.2011 - 06:00
A final de juliol l’editor d’Acontravent, Quim Torra, piulà a Twitter: ‘Després de dir-nos que les biblioteques no ens compren els llibres, ara arriben les denegacions de l’ILC. Senyors, això d’Acontravent s’acaba.’ Les reaccions no es van fer esperar, a Twitter i a Facebook, i Torra va haver de matisar el seu comentari, que feia pensar en el final de la casa. Acontravent no tancarà, però l’editor no s’hi dedicarà a temps ple: fa pocs dies que ha tornat a la feina d’advocat i el 2012 publicarà mitja dotzena de títols l’any, una vintena menys. En aquesta entrevista ens comenta l’aventura intensa de tres anys i el món de l’edició des de la seva experiència.
Quim Torra arriba a la redacció de VilaWeb amb el llibre de l’Anna Carrera, ‘Unes ales cap a on‘. És la darrera novetat que ha publicat: un dietari que l’autora va anar escrivint durant la gestació del seu primer fill, mort poques hores després de néixer. ‘És un text dur, arriscat, compulsiu, que esquiva la morbositat i el victimisme. És un cant a l’amor, escrit amb una prosa curta, molt vital… Em va agradar molt quan el vaig llegir’, explica Torra, que es plau a publicar projectes extremats i autors especials.
Acontravent treballa en dues grans línies editorial: la d’autors contemporanis vius, en què predomina l’assaig, amb alguna novel·la; i els autors morts de la col·lecció ‘Abans d’ara’, que són la raó primera de l’editorial: ‘Era la voluntat de tornar a insistir en una sèrie de noms del periodisme d’abans de la guerra, molts dels quals són completament oblidats. El primer quart del segle XX va ser l’època daurada del periodisme a Catalunya i, de fet, quan parlo de periodisme parlo de literatura. Vaig pensar que hi havia un petit espai a escrutar.
—Publicar periodisme d’abans de la guerra com a projecte editorial? Dit així, sembla una temeritat.
Vists els resultats, ha estat un suïcidi. Però va passar que jo m’estava a Suïssa, a Winterthur, on feia d’advocat, i quan Axa va engolir Winterthur vaig tornar a Barcelona sense feina i amb molts projectes. A Suïssa havia començat a investigar sobre l’Eugeni Xammar i aquí vaig entrar en una espiral diabòlica de noms i contactes, un munt d’informacions sobre periodistes d’aquella època. Em van caure a les mans les cartes de Just Cabot, que havia treballat Valentí Soler. Em va dir que ningú no les volia publicar. Com a intel·lectual, Cabot era encara més potent que no pas Xammar. I, de fet, vaig decidir muntar l’editorial per poder publicar aquest llibre. I a partir d’aquí una cosa en va portar una altra i una altra, i una altra…
—Publicar Just Cabot és una declaració d’intencions…
Oi tant! I després van venir en Domènec de Bellmunt, en Francesc Madrid, en Jaume Passarell… D’aquests periodistes, me n’interessava també la vida, molt lligada a la política, afaiçonadors com eren d’un espai de catalanitat, dins l’òrbita d’Acció Catalana. Gairebé tots aquests personatges es van comprometre amb la República i van morir a l’exili. Ningú no se’n recorda. És un drama. Sobretot hem oblidat els que van morir la dècada dels seixanta. Un oblit total.
—Aquest juliol, un comentari a Twitter va fer pensar que l’editorial tancava. Deia: ‘Després de dir-nos que les biblioteques no ens compren els llibres, ara arriben les denegacions de l’ILC. Senyors, això d’Acontravent s’acaba’. Per què vau escriure aquestes línies?
La primera constatació és que he fet un catàleg que no interessa la gent. En aquest temps (des de la fundació de l’editorial, el juny del 2008, fins ara), no he aconseguit una massa de públic que bastés per a viure de l’edició. Dit això, tampoc no han respost ni les institucions que donen ajuts ni les adquisicions de les biblioteques, ni tan sols les facultats de periodisme.
—Ni les facultats de periodisme?
Renuncio a pensar què els pot interessar, però sí que sé que els joves periodistes no coneixen els clàssics del periodisme d’abans de la guerra, que és el moment d’or, amb grans noms de la literatura que fan articulisme com Pla, Sagarra, Carner, però també Rovira i Virgili i una gran segona fila de periodistes. Per això és gran aquell moment. Aquests llibres de periodistes oblidats han interessat molt més les facultats de lletres, pels lligams amb la literatura.
—En canvi, la majoria dels vostres llibres han tingut el favor de la crítica.
Oi tant! La crítica dels diaris ha dedicat moltes pàgines als llibres d’Acontravent. I en general les crítiques han estat favorables. Però, hi insisteixo, tenim una pega, i és que som lluny dels interessos del gran públic. Jo com a editor i la crítica, també.
—La piulada de Twitter parlava explícitament del servei d’adquisició bibliotecària i dels ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes.
No puc entendre que tres llibres que conformen una trilogia imprescindible sobre Barcelona (‘La Barcelona pecadora’, ‘Sang a les Draçanes’ i ‘Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots’) no hagin interessat les biblioteques de Barcelona, com tampoc no ha interessat l’epistolari entre el doctor Trueta i Pau Casals. No entenc el criteri que fan servir. De fet, ho vaig demanar i no en vaig treure l’entrellat. Vaig arribar a la conclusió que no n’hi havia, de criteri. I això fa que em qüestioni el paper de les biblioteques: tenim una xarxa magnífica de biblioteques, però han de despatxar compactes i servir best-sellers i prou? O també han d’ajudar a educar el gust lector?
—I sobre els ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes?
L’any passat vaig presentar dos projectes de dos llibres i em van donar sis mil euros. Enguany, també he presentat dos llibres i me n’han donats dos mil. És clar, en vist de tot plegat, tot sumat (manca de públic lector, d’ajuts i d’adquisicions de les biblioteques) és evident que no puc viure de l’editorial. Perquè la meva pretensió era viure d’Acontravent. Per això he decidit que farem molts menys llibres i que l’editorial sigui una gran festa d’amics. I, em penso que si no m’hi puc guanyar la vida, amb els llibres que publiqui encara podré ser més radical.
—Publicar vint llibres l’any, no és una altra temeritat per a una editorial com la vostra?
Sí, és increïble. La roda editorial et porta a una inflació de llibres terrible. M’explico: quan publiques un llibre en col·loques un nombre determinat a les llibreries i això et proporciona uns diners; però després et vénen les devolucions i això són diners que has d’eixugar i per eixugar-los et convé de tenir més llibres distribuïts que et donin un rendiment. I és un peix que es mossega la cua, i és el pa de cada dia, i per això editem tant. És una dinàmica perversa. I no pot ser. Però si volgués viure de l’edició hauria de publicar vint llibres l’any.
—I com es podria trencar aquesta dinàmica perversa?
Necessitem una política del llibre. S’ha d’ampliar la massa lectora. Totes les editorials en llengua catalana ens adrecem a un públic que no supera els 25.000 lectors. És molt poc. Cal eixamplar-ne el nombre. I quan dic això, no apel·lo pas a la resistència, apel·lo a la normalitat. La gent ha de comprar llibres en català.
—Què us va sobtar més del món editorial, els primers mesos d’Acontravent?
Des del primer llibre que vaig publicar ja em vaig adonar que era molt lluny del lector. Tantes vegades he pensat: ‘Aquest llibre sí que funcionarà!’, i encara ho penso. No sóc prou conscient de la realitat.
—Ingenuïtat?
No ho sé. Suposo que sí que hi ha ingenuïtat. Amb els crítics, l’he encertada molt, però amb el lector, no, no l’he trobat. Potser ens hauríem d’espolsar un cert elitisme o no ser tan polititzats, perquè aixeca barreres. En aquest sentit, en Jaume Vallcorba és modèlic: no saps mai què pensa.
—La vostra posició independentista, com a president de la junta directiva de Sobirania i Justícia, com ha determinat el vostre catàleg?
Em penso que he construït un catàleg prou plural, perquè com a editor poso sempre al davant el valor literari del llibre. Ara, també és veritat que, si et mous en segons quins ambients, és més fàcil que t’arribin projectes d’un tipus de gent que no pas d’un altre. Per una altra banda, jo crec que ara com ara únicament en l’òrbita independentista es pot aconseguir allò que van aconseguir els catalanistes del primer terç del segle XX. Ells feien servir el catalanisme com una eina de modernització dins d’Espanya. Ara l’independentisme és una eina de modernització dins del món. Som a l’era de Facebook, de Twitter…
—Sou molt actiu a les xarxes socials. Creieu que poden determinar l’èxit d’un llibre?
Les xarxes socials són molt importants. Quan un llibre ha sortit, per difondre’l has de crear un petit fenomen, i les xarxes socials en són un espai fonamental. Això va per aquí. S’han acabat les presentacions de llibres presencials que només van a l’encalç de familiars i amics. El missatge ha de ser diferent.
—I com veieu el futur del llibre, amb les noves tecnologies? El llibre electrònic, l’edició sota demanda, la compra de llibres per internet, el risc de la desaparició de les llibreries tradicionals…
No he entrat encara en l’edició del llibre electrònic. És evident que la revolució digital canviarà el mercat del llibre, però de moment nosaltres anem a un ritme diferent. Als llibre de text, els manca un telenotícies per a ser tots digitals; les novel·les i els best-sellers vindran després. Però, com més literari sigui un llibre, més es mantindrà en paper. Així ho penso. Jo sóc un enamorat del paper i un enamorat del llibre. Moriré amb el paper, però el món va diferent. Sí que penso en l’edició sota comanda com una opció viable, com també crec que s’ha de repensar el món del subscriptor del segle XXI, en la línia que ha fet VilaWeb.
