01.09.2011 - 06:00
Si el mes d’agost ha anat ple de turbulències financeres notables, com la rebaixa de la qualificació del deute nord-americà, la setmana negra de les borses europees o les polèmiques reformes per a reajustar el dèficit d’estats com Itàlia o Espanya, el mes de setembre que comença avui es preveu encara més convuls. També decisiu per a avaluar la magnitud de la crisi de l’euro, i determinant per a la recuperació.
En primer lloc, els inversors i les borses reprenen l’activitat després d’un mes, l’agost, considerat tradicionalment volàtil i poc estable, però en aquest cas, a sobre, atípic i carregat d’activitat. No en va, Itàlia ha suprimit 1.500 ajuntaments i 36 províncies, Irlanda ha situat l’edat de jubilació als 68 anys, Grècia ha apujat l’IVA fins al 23% i Espanya ha aprovat una reforma laboral que els sindicats contesten i compta aprovar la polèmica reforma de la constitució, amb l’oposició de tots els partits, llevat del PP i del PSOE, entre més coses. Tot plegat, a l’estat espanyol, en un context de pre-campanya electoral i amb uns pressupostos del 2012 forçosament aparcats, si més no, fins al gener. A tot això, la política econòmica dels estats i del Banc Central Europeu (BCE) ha estat més aviat erràtica i no ha acabat d’inspirar confiança als inversors, que esperen que la represa formal de l’activitat política a tot Europa els permeti d’avaluar a fons i de debò l’estat real de les finances europees.
En segon lloc, i cosa més important, els estats de la zona euro han de ratificar un dia d’aquests –amb extrema urgència, segons la Unió Europea– els acords i les condicions del rescat de Grècia pactats el 21 de juliol. I ja són manifestes les resistències, si més no de Finlàndia, que aquests dies negocia directament amb Grècia garanties addicionals per a donar el vist-i-plau al rescat, perquè figuraven al programa electoral del partit del govern finlandès. ‘No m’agraden els acords bilaterals entre estats membres’, va dir fa dos dies el president de l’Eurogrup, Jean-Claude Juncker, però va reconèixer amb la boca petita que poca cosa podia fer-hi la Unió.
A més, qualsevol senyal que aquests dies qüestionés l’aprovació del nou tram de rescat de Grècia, debilitaria el Pasok, el partit que hi governa, i podria abocar Grècia a unes noves eleccions, una situació crítica per als mercats i per a tota la Unió Europea. Per a assegurar l’estabilitat de Grècia uns representants del Fons Monetari Internacional (FMI) i del BCE aniran aquest cap de setmana a Atenes per supervisar les mesures internes aprovades per Grècia i per donar confiança a la resta d’estats.
Alemanya, decisiva, atrapada per la política interna
A més de Finlàndia, un altre dels països que té dificultats per a aprovar el pla de rescat és Alemanya, la principal potència econòmica europea, que cada dia més és l’esperança de la recuperació. El consell de ministres alemany va aconseguir aprovar ahir un projecte de llei que valida els acords del 21 de juliol i que xifra la nova aportació alemanya en 211.000 milions d’euros. Però ara aquest projecte de llei, que ha aixecat una gran polseguera a Alemanya, ha de ser validat pel parlament. I cal tenir en compte que cada un dels partits que formen la coalició del govern alemany veuen el rescat d’una manera diferent, ço que pot menar a una nova crisi política, que atraparia Merkel entre la responsabilitat europea i les complexes expectatives de la política interna.
El Partit Social Demòcrata (SPD), principal partit de l’oposició, ja ha dit que facilitaria la ratificació de l’acord al parlament, però que exigiria d’avançar les eleccions si la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Merkel i els seus socis de govern, els liberals de l‘FDP, no assolien una majoria entre ells. I els liberals no sembla pas que tinguin intenció de votar l’enèsim rescat grec. Per algunes veus, tot plegat pot desembocar en unes eleccions avançades a Alemanya, cosa que causaria un important daltabaix als mercats i agreujaria la crisi a tot Europa.
Cal tenir en compte que Alemanya no té gens d’interès a accentuar la crisi de l’euro, perquè la seva economia depèn de la capacitat exportadora.
Els eurobons, un objectiu que sembla impossible
Analistes de tot arreu i de tota ideologia han advocat durant tot l’agost per l’emissió d’eurobons com a antídot bàsic de la crisi del deute europea. Però cap dels països forts d’Europa, amb Alemanya al davant, cansats de subvencionar els països més pobres, no s’hi avé, com van tornar a demostrar Sarkozy i Merkel en la darrera cimera franco-alemanya. Per ells, els eurobons implicarien, simplement, pagar interessos més alts pel deute i finançar el dels països més pobres.
‘Si no veig com Grècia o Itàlia podran sobreviure dins l’eurozona sense eurobons, tampoc no veig com Alemanya, Finlàndia o els Països Baixos els podran acceptar’, deia el prestigiós economista Wolfgang Münchau en un article al Financial Times. No en va un sondatge del mes de desembre passat, abans que esclatés la crisi del deute, indicava que un 49% dels alemanys volia tornar al marc i abandonar l’euro. Merkel es trobarà, per tant, aquests dies, en una posició difícil: haurà de convèncer els alemanys de les virtuts de l’euro, perquè la seva economia en depèn, sense perdre posicions amb vista a les pròximes eleccions alemanyes, avançades o no.
Però els eurobons no són pas necessàriament la solució de la crisi. Per molts analistes, els eurobons solament serien eficaços si, abans de res, hi hagués una política europea comuna: un govern europeu. Però aquest govern encara no existeix i, com explica l’ex-editor de Newsweek i columnista econòmic, Daniel Gros, en aquest article, els estats de la Unió ja han demostrat repetidament que no volen perdre quotes de sobirania, cosa que situa l’horitzó d’un govern europeu encara lluny. Tot amb tot, cada vegada són més els analistes que creuen que aquesta crisi pot empènyer, justament, a fer un pas definitiu vers una governança europea comuna.
Sia com sia, l’Informe anual 2010 del Banc Central Europeu (pdf), presentat per Ramon Tremosa (bloc) ahir a la Comissió d’Afers Econòmics del parlament europeu, propugnava clarament, amb el suport d’eurodiputats dels grups majoritaris, la institució d’un tresor europeu, d’eurobons i d’un ministre de finances europeu, amb capacitat de decisió. I el comissari d’Economia de la Unió, Olli Rehn, es declarava fa dos dies ‘greument preocupat’ per la situació de l’euro i per les modestes previsions de creixement, fetes públiques abans-d’ahir, i d’un estancament important a tota la zona euro fins a final d’any.
